Amic de l'Odi

Amic de l'Odi
Odiem i odiarem

diumenge, 19 de setembre del 2010

Antisistema

El darrer post d'aquest blog ha estat retwitejat per Caprabo, la qual cosa m'afalaga i em toca els collons a parts iguals. No era la meva intenció fer-ne publicitat, i el cert és que em sento bastant brut per dins. Per molt menys que això, Kurt Cobain es va fotre un tret al cap (o es va empassar una truita d'heroina, el que sigui) així que avui toca repartir una mica d'estopa per compensar. Era això el que volíeu, que es parlés de vosaltres oi? Oi que sí, fills de puta?
Ups, cada vegada que dic fills de puta el meu cap recorre a la mateixa imatge:

"Matadlos a todos. Dios reconocerá a los suyos"

Anem al gra. L'altre dia estava fent cua a la caixa de Caprabo, per cert darrere d'un conegut personatge televisiu, que es va oblidar de pesar la fruita. Mentre aquest caradura anava a complir el tràmit a la secció de fruites, vaig observar els típics productes que posen just davant la caixa perquè la gent que espera els agafi. Hi havia un jamón deshuesado que em va cridar l'atenció perquè valia 6 eurus per una quantitat relativament gran de pernil. No tenia bona pinta, i la meva veu interior em deia que els productes que es posen allà no són precisament els de més qualitat. Però me'l vaig emportar.


Directe al contenidor marró


Si pogués tornar enrere en el temps, ho faria única i exclusivament per matar la mare del que va decidir vendre aquella merda. He provat de fer-me'n unes torrades per sopar, i només diré que he acabat trucant a telepizza una pizzeria qualsevol per sopar quelcom comestible. He provat de donar el pernil a un gos famolenc que hi havia pel carrer, però després de la primera queixalada s'ha posat a vomitar i se m'ha tirat a la jugular amb els ulls injectats en sang.

Per tant, dóno per finalitzada la publicitat en aquest blog. A partir d'ara només parlaré de Cine, Barça, i Pàtria.


P.D. A no ser que pagueu. Contacteu-me al gmail per negociar el contracte. Gràcies.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Caprabo versus Predator

Ai, volia dir Caprabo versus Mercadona. És el costum.

El fet és que m'he atrevit a traspassar l'última frontera. He anat un carrer més enllà per comprovar si és cert tot allò que diuen del Caprabo. Que és més barat, que els carritos són més lleugers, que les olives són més verdes. Visc la vida al límit i no em vull perdre cap experiència. Anem a pams:

Marques: sens dubte al Caprabo hi trobem una oferta més àmplia i variada. El millor exemple el trobem en el gazpacho Alvalle: m'ha elevat les papil·les gustatives a un nivell d'èxtasi mai conegut abans. És com la píndola vermella de Matrix en format líquid: ara el gazpacho hacendado em sembla vòmit de cabra.

Preu: en aquest aspecte els supermercats valencians guanyen la partida, però per poc. També és cert que Caprabo cobra la bossa de plàstic pels qui anem a comprar tal i com vàrem venir al món, amb l'afegit d'una samarreta de propaganda i uns texans vells. La qual cosa em sembla una magnífica mesura a favor de la conservació del medi ambient.

Aquest és el caixer que li ha cobrat la bossa de plàstic al Predator

Plats preparats: aquí és on la cadena basco-catalana guanya per golejada. Es tracta d'un punt molt important pels joves que no tenim ganes temps de cuinar, així que és bàsic disposar d'una gama de conserves i plats preparats que em permeti variar de menú cada dia de la setmana. Els productes Poll Bo són senzillament espectaculars. Si algún dia em caso, els encarregaré el càtering de la celebració.

Fil musical: radiofòrmula patxanguera en ambdós casos, és a dir, m'encanta.

Caixeres: les caixeres de Mercadona són en general bastant molt una mica chonis, no obstant en tots dos casos són ràpides i eficients.

Conclusions: encara no n'he tret cap conclusió definitiva, però em sembla que allargaré aquest post una mica més i en faré la meva Tesi Doctoral.

divendres, 3 de setembre del 2010

Mal servei

Els cambrers de Barcelona i jo mantenim una relació d'amor-odi, però sense amor. Ja he explicat alguna vegada com m'han tocat els collons, però voldria presentar-los al màxim exponent del gènere.

Situem-nos: bar situat a la zona de marina, ambientat a l'estil americà anys 50's, a la cantonada d'on està razz. No és mal lloc per fer una cervesa abans de sortir, o per veure el barça. Doncs bé, quan arribo ja hi ha tres amics que estan sentats i consumint, així que quan passa el cambrer l'aturo amb el clàssic:

- Perdona, que em portaràs una mitjana quan puguis?

Evidentment, la pregunta és retòrica, ja que hom espera que la resposta sigui un rotund. Però aquest xaval ja el tinc clissat, i només serveix a les taules on hi ha ties. I no era el cas, així que em respon:

-Mira, hi ha dues taules més esperant, així que aniràs més ràpid si vas tu mateix a la barra.

Ui. Ui ui ui ui ui. No passa res, ignoro completament la resposta i busco amb la mirada algun altre cambrer competent. Però llavors noto com algú em colpeja l'espatlla. Algú em toca sense el meu permís:

- Ehhh! Ehhh! M'has sentit? Que si vas a la barra aniràs més ràpid!


Quan és de nit, vas de festa, i estàs fent unes cerveses amb els colegues, ningú té ganes de cabrejar-se. A més, inmediatament un amic molt més astut que jo va demanar les mitjanes corresponents a una espècie de Natalie Portman que passava per allà, que les va portar en menys de 15 segons i em va calmar els ànims amb una sola mirada.

A la segona va la vençuda

El cert és que pensat fredament el nano tenia raó. Hauria d'haver anat a la barra, demanar una estrella i, valgui la redundància, estrellar-la al cap del subnormal.