Mapa de los sonidos de Tokio

Isabel Coixet's "Lost in Translation". No la veuria ni que vingués Florentino i em pagués 94 milions d'euros, així que no hi ha anàlisi.

Fins la propera.

Drag me to Hell

Senyores i senyors... Sam Raimi is back!
D'acord, ja no té la mala bava ni el gore repulsiu de Evil Dead. D'acord, abusa del arxiconegut sistema de musica-bajita-aguanto-el-plano-y-BUM-susto. D'acord, que el final es veu venir d'una hora lluny. Però noi, s'ha de reconèixer que t'ho passes teta veient les putades que li van passant a la pobra protagonista, i la vella que li toca els nassos és la canya (la baralla del pàrquing té força gràcia).
Aceptamos Sam Raimi como director de pelis de terror y no me llevo el Scattergories?

PD: Avui, dimecres 5 d'agost de 2009, abandono definitivament la lectura de un Mundo sin fin. M'importa tres collons com acabi. No puc seguir. No puc.