Justícia poètica

Avui he descobert que la justícia poètica no és un concepte abstracte només present en la literatura. Avui he recuperat la fe. Avui ha estat un gran dia.

Remontem-nos per un moment a mitjans de 2009, a una tarda qualsevol del mes de juliol. L'innocent Sergi ha anat al dentista i en aquests moments es troba a la sala d'espera, llegint amb interès un article del Hola.

En aquest instant, entra la higienista per avisar-lo que ja pot passar:

-H: Hola, Sergio verdad?
-S: Sí sí, Sergi, yo mismo, vamos allá no? hehehe

Bé, Sergi, Sergio, no passa res, és una bajanada. Qui es molestaria per una cosa així? hehe. Passem a la consulta.

- Bueno Sergio, primero haremos una limpieza bucal, luego vendrá el doctor y te pondrá la anestesia y el empaste ok Sergio?
- Vale perfecto! De hecho es Sergi, sin la "o" hehe.

Ummm... juraria que l'he corregit abans... No s'estarà convertint això en quelcom personal?

Sergio se está cabreando!

- (ella, mentre em fa la neteja): Muy bien Sergio, ya casi estamos.
- (jo, amb la boca inutilitzada): Sgsgsgi!!!!!

Aquí ja vaig superar la força del superguerrer que supera la força del superguerrer. Que ningú cregui que es tractava d'una brometa. Aquella "o" portava més verí que una mamba negra.

Després ja va venir el doctor i va procedir amb l'anestesia i l'empaste (empaste en català? empastifada?) i per tant em va deixar la cara que semblava un bulldog bavejant odi. Quan ja me'n anava, encara vaig sentir una veu que venia de darrere del taulell:

- Hasta luego Sergio!

Me la vaig quedar mirant amb cara de bulldog infectat de 28 días después. Anava a dir alguna cosa, però en aquell estat ho vaig deixar estar i me'n vaig anar per no tornar mai més.

No obstant, el meu malson acabava de començar: durant els mesos següents rebria diverses cartes de propaganda i de recordatoris del dentista, totes a nom de Don Sergio.

Sergio cabreado!

Bé, tornem a l'actualitat. Avui, dimecres 27 de gener, m'he assabentat que el dentista ha tancat barraca per jubilació, la qual cosa vol dir que la mala pècora se'n va al carrer SENSE VEURE UN PUTO DURO. Està separada i té dos fills petitons.

Habitualment sóc molt solidari amb la desgràcia aliena, però he celebrat la notícia com si jo mateix li hagués marcat un gol al madrid, he sortit corrents al carrer i m'he enfilat a un fanal per cantar I feel good.

Ens veiem a l'infern, bitch!

Capitalism: a love story

Per treure'm el mal sabor de boca que em va deixar Sherlock Holmes, un sabor mescla de bilis i merda, havíem de tornar ràpid al cine i l'escollida ha estat Capitalism. Els que hagin vist la resta de documentals de Michael Moore ja es poden imaginar el que es trobaran, i és que no m'ha sorprès gaire.

Provocació gratuïta de les seves

Per començar, ens exposa una sèrie de casos extrems que es donen en el sistema capitalista salvatge dels EEUU, a saber: diverses famílies que els han embargat les cases, la situació deplorable dels pilots d'avió, treballadors que se'n han anat al carrer d'un dia per l'altre... També explica com s'ha arribat històricament fins aquí, segueix atacant el pla de rescat de 700.000 $ del govern americà, i acaba amb la trempera de la victòria d'Obama, tot acompanyat de dades que suposadament ens han d'escandalizar (que si el 1% de població té més pasta que l'altre 99% i blablabla).

Tot i ser bastant demagògic, en general no deixa de ser veritat el que ens mostra. Es fa una mica llarg i les jugades habituals de Moore de fer passar una mala estona al malvat de torn (com li va fer a Charlton Heston a Bowling for Columbine) no li surten gaire bé aquesta vegada, però no és tan dolenta com deien els fills de puta de la vanguardia, als quals dedicaré un post especial algun dia.

En fi, de tant en tant ja va bé que algú ens recordi que ens estan donant pel cul.

Boicot a TV3

Prou, joder, prou.

Ja fa temps que de tv3 i de la tele en general només veig l'apm, el cracòvia, i el polònia, i tampoc són el nirvana. Però la decadència d'aquest canal s'ha fet patent fins i tot per mi, aquesta gent està jugant amb els nostres calers i això em posa de molt mala llet.

- La sagrada família: Vaig tenir la desgràcia de presenciar l'inici de la nova sèrie de dagoll dagom. La primeríssima línia de diàleg era de la protagonista recriminant-li al marit t'he dit mil vegades que baixis la tapa del vàter! A veure, és un acudit que potser fa 30 anys... no, llavors tampoc tenia puta gràcia. Vaig provar de seguir mirant-m'ho però a mig episodi va començar a rajar-me sang pel nas, i no vaig voler forçar la màquina.

- Buscant la Trinca: Reconec que no he tingut valor per veure'n ni un sol minut. Només s'enten el retorn d'aquest trio caspós perquè són els productors més importants del país i estan podrits de pasta. Si el món fos just, tots i cadascun dels qui apareixen en pantalla moririen inmediatament per combustió espontània.

- Dinamita: potser alguns recordin la famosa escena de Algunos hombres buenos on Jack Nicholson li espeta a Tom Cruise el tu no puedes encajar la verdad! Doncs bé, jo tampoc puc encaixar la veritat, perquè no entenc que torni aquesta penosa sèrie que aconsegueix que cada gag sigui més lamentable que l'anterior.

M'encanta l'olor de napalm sobre les instal·lacions de tv3

- Divendres: abans feia una becaineta amb l'albert om. Ara xavi coral em talla la digestió. Sé que després surt una rossa que fa trempar els morts, però el mal ja està fet.

Segurament podria seguir amb gairebé tota la programació de la cadena, però no en tinc coneixement (ni ganes). Només afegiré que alguna vegada que han fet una pel·lícula interessant i m'he assegut a veure-la (es pot comptar amb els dits d'una mà i me'n sobren quatre i mig), m'he escandalitzat amb els subtítols en català. Jo no estudio llengua des de l'institut, però he detectat faltes d'ortografia que farien tornar Pompeu Fabra de l'infern només per menjar-se el cervell del culpable.

No formo part de tot aquest mundillo, però m'imagino que hi ha d'haver milers de llicenciats en periodisme al puto atur amb nous guions, idees, propostes, blablabla. Per què ens obliguen a seguir menjant la mateixa merda?

Sherlock Holmes

Si pensàveu que James Cameron us havia pres el pèl, espereu a que Guy Ritchie se us pixi a sobre amb aquesta nova versió de les aventures de l'inspector anglès.

Sherlock Holmes no s'aguanta per enlloc: te l'estàs mirant com esperant que en qualsevol moment arranqui la trama de debò, però aquest moment no arriba. El guió sembla escrit per un nen de 5 anys; cap sorpresa, cap gir inesperat; ni tan sols cap diàleg amb rèpliques enginyoses.

Ep, que som molt guapos, això no compta?

Ni rastre de Snatch i molt menys Rocknrolla; aquí tot se succeix previsiblement i els 125 minuts es fan eterns (el temps mai havia estat tan relatiu). La parella protagonista, Robert Downie jr (més downie que mai) i Jude Law fan el que poden amb els seus personatges. Però quan sentim realment vergonya aliena és al speech final de Holmes, on revela tot els enigmes (¿?¿?) que s'han anat creant d'una manera tan tramposa que creia que hi hauria mocadorada del públic.

Espera espera, que en Sherlock té flashforwards a càmera lenta abans d'algunes lluites!!! Puta merda elevada al quadrat.

Quatre de zombies

He notat molta crispació últimament, reivindicacions socials i crides a la revolució. Em sembla molt bé, però per la meva banda jo seguiré entrenant per sobreviure a la inminent apocalipsi zombie (en català correcte és zonvi), revisant alguns títols del gènere que tenia pendents:

- Bienvenidos a Zombieland: un mica light pel meu gust, però reconec que és força entretinguda, amb Woody Harrelson fent de paio dur i un destacable cameo de Bill Murray as himself.

Un dels temibles zombis que persegueixen als protagonistes

28 semanas después: aquesta té més mala llet i conté algunes escenes memorables, com el rebrot de la infecció en un Londres militaritzat o el retrobament de Robert Carlyle amb la seva dona. Llàstima de les incoherències de guió; com s'entén que el nen protagonista porti la samarreta del madrid i no sigui salvatgement devorat per 40 zombis (perdó, infectados) un minut després???

Quarantine: remake americà de la primera REC, n'és una còpia pla per pla, però sense la meva Manuela Velasco ni el ¡Pablo grábalo todo por tu puta madre! .

House of the Dead: adaptació del magnífic videojoc de Dreamcast (sí, vaig tenir la DC...). Ja vaig parlar-ne fa temps, però no podia deixar de mencionar-la aquí. Sembla rodada durant el halloween de port aventura.
Els enllaço 10 infumables minuts d'aquest bodri (està ben dit bodri?), ja que el link d'inserció està desactivat per protegir la salut mental dels internautes. Els que aguantin fins al final tenen premi, ja que hi trobaran una escena de gran dramatisme entre 2 personatges.
Bé, entre 1,5 personatges.

Mites Eròtics d'Infantesa: Gabrielle

Aquesta nit és la més esperada pels infants del nostre país, i voldria aprofitar l'avinentesa per inaugurar una secció que posarà nostàlgics a uns i verracos als altres; Mites Eròtics d'Infantesa.

Avui: Gabrielle.

Sí, amics; l'amiga de Xena va despertar els baixos instints de tota una generació a mitjans dels 90. Mentre la Princesa guerrera mostrava una actitud masculina i un aspecte massa andrògin, la seva ingènua companya d'aventures desprenia una sensualitat digne de les millors portades de playboy. Gabrielle combinava una carona angelical amb un cos que bé el podria haver esculpit Satanàs per extendre el pecat entre les masses d'adolescents de l'època. De fet el gran interès de la sèrie residia en la tensió sexual no resolta entre les dues protagonistes.

Glups! Que algú m'encadeni les mans a la barana del balcó!

De la sèrie, poca cosa puc dir que no sàpiguen ja. Tots els personatges estaven a tan sols una peça de roba del soft porn, però amb el criteri cinematogràfic d'un nen d'11 anys (és a dir, el mateix que tinc ara) em semblava molt èpica i imaginativa. El productor era Sam Raimi, director de la trilogia de Evil Dead, protagonitzada per Bruce Campbell. En Campbell és una constant en la filmografia de Raimi (surt a la infumable trilogia de Spiderman), i precisament l'únic que li fotia un pico a Gabrielle en un dels seus cameos a la sèrie. Cuanto cabrón!

Què se n'ha fet? L'espectacular actriu que interpretava Gabrielle, Renne O'Connor, no es va tornar a menjar un rosco. En Raimi la va colar en alguna de les seves produccions de sèrie B, però no va triomfar i avui es dedica a anar a les convencions anuals de Xena que s'organitzen a EEUU i Gran Bretanya.

En fi, no som res!