Crèdits finals

Definitivament, l'any cinematogràfic quedarà tancat amb Avatar. Em vaig negar a veure Bienvenidos a Zombieland quan vaig saber que era no recomendada para menores de 13 años. Si ja no podem trobar gore i desmembracions en una pel·lícula de zombies, què ens queda? Quin món estem deixant als nostres fills?

Ja falta menys pel gran final! I tranquils que tindreu seients a primera fila i en 3D

Per tant, acabarem el 2009 amb els crèdits finals de MTFBWY, és a dir, les dades més significatives que em dóna l'analytics. Abusaré un cop més del recurs fàcil de la llista, però juro que és l'ultima de l'any (hahaha!).

- Algú va trobar aquest blog buscant al google ewok menopáusico. En la puta vida se m'hagués acudit ajuntar aquests dos conceptes (aparentment) antagònics. En qualsevol cas espero que hagi trobat la informació que buscava amb tanta urgència.

- Em faria molta il·lusió saber qui és el meu fidel seguidor de Timisoara, gràcies al qual Rumania és el segon país més visitant d'aquest blog. Comenti sisplau, comenti sense por!

- Porcentaje de rebote: 77,86%. Ni Pau Gasol, escolti (algú em sabria dir exactament què cony és això?).

- L'entrada que ha funcionat millor: la de Sasha Grey. Em dec al meu públic.

- Gràcies a tots els odisfèrics que m'han enllaçat i a tothom qui ha participat. No vull fer una llista d'agraïments en plan Almodóvar però sí destacar el gran Markutis i el mestre Josep, els primers que van comentar i enllaçar aquest blog quan estava tocat de mort. I l'amic Albert, clar. I el carismàtic Senyor Merdevalista. I Sasha Grey.

Ja ho veuen, treballar la nit de cap d'any em posa tonto.

Bon 2010 a tots! I recordin sempre quedar-se fins que acabin els crèdits, hi pot haver alguna escena sorpresa...

Pornstar giving head

Sé que faig tard. He estat considerant algunes innocentades pel dia d'avui però la majoria les he descartat per motius diversos:

- Escriure una crítica entusiasta de "Los abrazos rotos" deixant-la com la millor pel·lícula de la dècada. Descartada per ser una broma de molt mal gust.
- Iniciar el debat sobre si la dècada comença el 2010 o el 2011. Descartada per ser totalment estèril, ja que se'n va tot a prendre pel cul el 2012.
- Penjar videos de youtube worst movies ever. Descartada per ser la tònica habitual en aquest blog.
- Organitzar un Club de la Lucha. Descartada per ser una iniciativa seriosa que serà publicada en un altre moment.
- Colar quelcom porno com a títol d'entrada. Els de màrketing m'han dit que si segueixo així, l'èxit serà tal que en poques setmanes vindrà el senyor Google i em comprarà el blog per 1.200 milions d'euros. Adjudicada!

Gorrons

Un gorrón, nens de San Ildefonso que em consta seguiu aquest blog, no és una gorra gran. Un gorrón és una persona que intentarà treure un profit de vosaltres, esp. econòmic, d'una manera èticament reprobable. En català correcte en diem fill de puta.

Págate algo nen

Recentment, potser a causa de la crisi mesclada amb aquests dies de despeses i consum, he tingut ocasió de viure situacions de xtreme-Gorronism, una nova modalitat de gorronisme salvatge que ve dels EEUU. A més, totes se situen en el mateix escenari, com si es tractés d'una brillant obra de teatre: bar manolo qualsevol, quarts d'onze del matí, havent esmorzat, hora de pagar.

Vegem-ne tres exemples paradigmàtics:

Gorrón 1: cal que el lector conegui dues dades bàsiques per entendre la personalitat de Gorrón 1, a saber:

- Va començar a fumar als 23 anys perquè "és propi de guanyadors".
- És un perdedor.

El cas és que G1, just abans d'anar cap a la barra a pagar, va decidir anar al lavabo, tot i que teníem pressa per tornar a la nostra ocupació. Jo em vaig posar a fullejar un diari, i en veure que tardava vaig pagar (la meva part) i vaig baixar a buscar-lo, ja que havien passat més de 10 minuts. El vaig trobar fent temps, assecant-se tranquilament les mans amb paper de wc: "ah, que fem tard oi? Anem, ràpid, ja has pagat?"
MEEEEEC! Vas directo a la cárcel sin pasar por la casilla de salida ni cobrar los 20 euros.

Gorrón 2: en aquest cas, Gorrona 2 havia demanat un tallat, mentre jo m'havia fotut un bacon amb formatge gran i un nestea. No m'importava pagar un euru més, però al acostar-nos a la barra em comenta que "ostres doncs l'altre dia em van haver de pagar l'entrada del cine, (...) i per venir fins aquí li he hagut de demanar a la meva àvia la T10, i és que vaig curta de pasta gegege", tot això rebuscant per la cartera però sense acabar de treure'n res.

MEEEEEC! Per llesta i per brasas, et pagues el tallat.

Gorrón 3: És el fifa world player dels gorrons, ho fa tot més fàcil amb un "podries pagar tu, que treballes, cabrón".

BINGO! Et pago el cafè, l'entrepà i l'entrada del pis si cal.

Nens, quan vulgueu gorronejar, aneu sempre de cara. Tots hi sortirem guanyant.

Un cap de setmana inoblidable

Els titulars del cap de setmana en un minut:

- El Barça és el millor equip del món.
- El pohang steelers sud- coreà és el millor equip del món després de barça i estudiantes.
- Avatar: la típica superproducció familiar nadalenca que repassa tots els tòpics vistos i per veure. Tot i això, es deixa mirar per ser estèticament espectacular. Jo no vaig poder entrar a la punyetera sala on la projectaven en 3D però ha de guanyar molt.
- Fot fred.
- No es telecofarra para viejos. Recordar que és una festa que se celebra a l'aire lliure. Recordar punt anterior.
- Guti maricón.
- S'apropa Nadal, no és recomanable acostar-se a menys de 3 km del centre de Barcelònia sense granades de mà per obrir-se pas.
- El recurs fàcil de tot blogger són les llistes, els videos de youtube i Guti maricón.
- La següent escena reflecteix el meu sentiment quan em diuen que ja tardo a comprar els regals.

Vete al teatro

Diuen que a Barcelona es fa bon teatre, però jo no ho tinc tan clar. No veig cap obra a la cartellera que m'engresqui, cap 2012 o Dos canguros muy maduros versió teatral. A més, cada cop que he anat al teatre ha suposat un trauma dels que escurcen 10 anys l'esperança de vida.

A la feina hi ha una persona molt aficionada al teatre, especialment els musicals. Ha vist spamalot, mayumana, la bella y la bestia, la sirenita sobre hielo, blancanieves sobre hierba... Totes, però la que m'ha recomanat més aferrissadament és Hoy no me puedo levantar, amb la qual cosa em justifica l'eutanasia activa sense més arguments.

Recentment em van obligar a veure Reugenio, l'imitador del Eugenio. Quan dic que em van obligar, vull dir que només faltava que em mantinguessin les parpelles obertes amb l'aparell de la naranja mecánica.

A més, es dóna la divertida circumstància que els meus pares posaven els cedés del Eugenio els cap de setmana al matí (tenen tota la puta col·lecció), totes les variables per l'equació: Eugenio + ressaca = infern sobre la terra.

Així que ja veuen que la meva simpatia pel personatge venia de sèrie.
Doncs bé, estem parlant d'uns 40-50 acudits, un darrera l'altre, pimpampimpam que diu aquell. Tots i cadascun d'ells ja me'ls sabia

Saben aquel que diu...?

Com descriuria l'experiència?

Durant la Segona Guerra Mundial, els japonesos agafaven els presoners i els inmobilitzaven els braços per ruixar-hi aigua gelada. Al cap d'unes hores, canviaven l'aigua gelada per aigua bullint, provocant un dolor intolerable i fins i tot el despreniment de la carn, deixant els ossos a la vista.

Mentre veia la funció, vaig pensar varies vegades que tan de bo m'haguessin capturat els japonesos abans d'entrar.

El CCCB versus Cornellà

Després de reconciliar-me amb l'audiència femenina, avui toca fer les paus amb Cornellà i tot l'extrarradi en general. Comencem aquest particular derbi metropolità amb un exemple de mal servei típic de Barcelona.

La joia de la corona

Tarda d'un dia festiu qualsevol. Passejant pel centre de Barcelona, crec recordar que hi ha una exposició de fotos al CCCB que segons l'hora és gratuïta. Em sona que ha de ser en dia laborable, però decidim anar-hi ja que per preguntar no perdem res.

Entrem a la recepció i ens dirigim al taulell d'informació, darrere del qual hi ha un noi i una noia. La noia, que llueix unes precioses ulleres de pasta negres, està sentada sobre el seu peu dret rollo Empar Moliner, i està completament inmersa en la pantalla de l'ordinador, que jo no tinc a la vista. Pel seu altíssim nivell de concentració dedueixo que està calculant la posició d'orbitatge de la sonda Mars Reconaissance Orbiter, ja que me la quedo mirant uns 5-10 segons i ni s'inmuta.

Decideixo no molestar aquella subnormal i m'adreço al noi, que està acabant d'assenyalar quelcom en el díptic del museu a uns altres visitants.

- Bona tarda, que s'hi pot entrar?

L'informador fa una ganyota que interpreto com a "no", i ràpidament torna a seure per dedicar-se a corregir les coordenades enviades per la seva companya a la sonda de la NASA, així que vaig passar de preguntar res més i vam sortir corrents d'aquell infern. Si hagués estat jo una gafapasta amb aquella mescla de minifalda i malles si que m'haguessis tret el folleto, assenyalat horaris, comentat que l'endemà seria gratuit, i que buscaves una cara com la meva pel teu projecte de fotografia oi, cretí?

Podria exposar uns deu milions d'exemples de mal servei, protagonitzats molts d'ells per universitaris amb treballs temporals. Jo també he tingut mil feinetes de merda però sempre ho he intentat fer el millor possible, encara que fos cangur d'un mocós de 4 anys.

El servei a Barcelona és cada dia pitjor. No culpin (només) els cambrers peruans, les recepcionistes argentines i els futbolistes francesos. L'enemic és a casa.

Manual de seducció

Aprengui a dominar el llenguatge no verbal

Per compensar les lectores per la misogínia latent en el post anterior, aquesta vegada oferim una lliçó de galanteria, obviament emprant referencies cinematogràfiques.

Oblidin-se del complexe de superioritat de James Bond, o de l'actitud masclista de Humphrey Bogart. En ple segle XXI les dones són persones, i com a tals tenen sentiments i necessitats que cal atendre.

Vostè, amic lector, ha de posar-se en el lloc de la pretesa (d'això se'n diu empatia) i saber llegir entre linies què busca, entendre el llenguatge corporal, i entrar en un subtil joc de mirades i dosificades mostres d'interès.

Totes aquestes premises queden perfectament resumides en una de les millors frases de la història del cine, que no podia ser de cap altra que no fos Shark Attack 3. L'escena és en anglès però en un nivell comprensible per tothom; no vull que us sentiu exclosos d'aquest blog, estudiants de belles arts i habitants de Cornellà.

Endavant video.

Away we go

L'última de Sam Mendes, director de American Beauty, és una porqueria.

Tracta d'una parella de trentanyerus que volten per nord-america buscant el lloc ideal on criar el fill que estan a punt de tenir.

Ell està interpretat pel protagonista de la (molt recomanable) sèrie The office, John Krasinski, i es limita a repetir el personatge i allargar-lo 90 dolorosos minuts. O potser és que no dóna més de si.

Ella és una actriu desconeguda, que potser no ho fa malament, però és molt lletja, molt. La seva lletjor eclipsa tota la pel·lícula i no me'n deixa fer una valoració objectiva. En les escenes en què ell la mira als ulls i li declara amor etern, sembla que el pobre tio s'estigui aguantant el riure.

Proposo aquesta noia per altres papers més escaients per ella, com ara:

- La mujer más fea del mundo.
- La mujer de la máscara de hierro.
- Spiderwoman.
- Darkness.
- Toy story 3 (posant la veu a la nina).
- Zombieland (fent de zombie num. 34).
- Star Trek 2 (de klingon).

L'autèntic rostre de Satanàs

P.D. Fora conyes, felicitats a Mendes per haver desafiat convencions socials i la puta dictadura de la gent guapa.

Saw VI

Seguim parlant de porno, perquè Saw VI va ser classificada X pel nostre estimat Ministerio de Cultura (pel contingut de violència extrema), limitant la seva projecció a les sales corresponents.
En aquestes condicions la distribuidora va decidir no estrenar-la, així que han aconseguit que 1. m'interessi veure-la i 2. que ho faci de la forma més pirata possible. Sergi 2 - Sinde 0. Enhorabona!

El retorçat Jigsaw segueix sent interpretat per Eduard Punset

Per veure-la em vaig amagar a la meva habitació, amb el portàtil, sentint-me malote, com un rebel, un anarka antisistema, un etarra muntant la bomba lapa, un islamista radical prenent el control de l'avió.

Doncs bé, si en alguna cosa s'assembla a una porno és en que el guió és una mera excusa per unir les diferents escenes de morbo, en aquest cas de violència gratuïta (mai millor dit). Apología de la violencia diuen? No pas més que en les cinc entregues anteriors, les dues de Hostel o l'infernal casting de la nova trinca, que incita a desmembrar tot el qui apareix en pantalla.

A què ve aquesta censura absurda? Es tracta d'una tàctica de proteccionisme del meravellós cinema espanyol? O és que els senyors del ministerio reaccionen igual davant el culet de sasha grey, que amb un tio que es talla filets de la seva pròpia panxa?

Mai ho sabrem.

Sasha Grey perd la virginitat

Aquest titular, que pot disparar el número de visites del blog fins l'infinit, fa referència al debut de l'actriu porno en el cinema mainstream. Decepcionats? Intentaré viure amb el càrrec de consciència.

No és estrany que els actors porno puguin fer un bon paper en cinema normal. Cal tenir en compte que estan acostumats a despullar-se literalment davant la càmera, la qual és un simple testimoni del què està passant, com si fos un documental de la 2. De fet els directors del porno no els han de donar més instruccions que les de Cruyff al dream team; salid y divertíos. Així que els actors no interpreten cap paper, sinó la pura realitat.

El cas és que Steven Soderbergh (director de Traffic, trilogia de Ocean's...) es va fixar en aquesta californiana de 20 anys per rodar una pel·lícula experimental sobre una prostituta de luxe: The girlfriend experience.

L'acabo de veure i la veritat és que la noia ho fa prou bé, i això que surt vestida durant tot el film. Sembla molt madura per la seva edat, i és que és una tia viscuda: una de les seves escenes més memorables (pel que m'han dit) és un bukkake amb 14 negrates; una experiència que ha de curtir més que 5 anys desactivant bombes a l'Irak. També ha estat premiada pel seu paper a Anatomía de Sasha Grey.

En el fons té molta sensibilitat

Altres actors X que havien intentat el mateix van fracassar, però Sasha és diferent. En el seu myspace afirma ser una gran seguidora de Jean-Paul Sartre, Baudrillade, Nietzsche i el nou cinema italià neorealista (sic), a l'hora que li va la marxa més dura. Només complir els 18 va córrer a presentar-se a un càsting, i en la seva primera pel·lícula va demanar al seu company de repartiment (el mismíssim Rocco Sifredi) que no sigués tan marica i li fotés un bon cop de puny a la panxa, que l'escena estava quedant ensopidota.

Des d'aquí animem la Sasha perquè segueixi pel camí del cinema per tots els públics. Podria convertir-se en la nova Natalie Portman, però amb més (mala) llet.

P.S. Algú em creurà si dic que he conegut Sasha llegint un article del Times?