Tu a Boston y yo a Urquinaona

L'altre dia, per motius que no venen al cas, em vaig trobar passejant enmig d'aquesta Vuitena Meravella del Món que és la plaça Urquinaona. De sobte, vaig veure una imatge que em va glaçar els collons: una cua de 200 metres davant l'administració de loteria situada en aquest punt negre de l'arquitectura catalana. Doncs bé, resulta que és aquí on es va repartir el primer premi del darrer sorteig de nadal.

Al terrat de la torre Urquinaona hi trobareu el Ojo de Sauron

Vaig pensar en treure una foto d'aquell dantesc espectacle. Però després de fer un ràpid perfil psicològic d'alguns dels que s'hi aplegaven, segur que creurien que els estava robant l'ànima. Així que vaig passar de llarg tot calculant un temps d'espera d'uns 30 minuts.

Puc arribar a entendre que la gent faci una sortideta a Sort amb l'excusa de comprar algun dècim a la Bruixa d'ort, si bé per mi els viatges han de ser a Belgrad, Mogadiscio o a la frontera entre Corees. Però perdre mitja hora a pl. Urquinaona? Mai dels mais.

Per què seguim creient en miraculosos cops de sort, supersticions, bruixes i gnomos? Estem al puto 2011. Stanley Kubrick deu estar removent-se a la seva tomba.

En fi, he de marxar que encara no m'he comprat el raïm de cap d'any.

Porra de morts 2011

Antigament, quan arribaven aquestes entranyables dates, en Jaïr Domínguez organitzava al seu blog una porra de morts per l'any següent. Donat que aquest senyor ja no és entre nosaltres, em prenc la llibertat de recuperar aquesta bella tradició perquè no caigui en desús.

No obstant, voldria afegir-hi un petit requisit: una breu explicació del perquè de la tragèdia mort. En cas contrari, això es converteix en una llista aleatòria de noms populars, coneguts i odiats. Que se us veu venir de tres hores lluny, cabrons.

Les apostes estan a 1,07

- Juan Carlos I: el vaig veure fotut durant el discurs, no arriba a primavera.

- Felipe VI: no podrà suportar la pressió i es fotrà un tret.

- Pablo Motos*: brutal atemptat.

- Jordi Pujol: un clàssic.

- Sergi: en brutal atemptat suïcida contra Pablo Motos.

- Nolito: m'encarregaré d'ell abans de l'esdeveniment anterior.

- Julio Iglesias: morirà sobre l'escenari, com els grans.

- Lady Gaga: ídem.

- Julian Assange: serà extraditat a Suècia. Allà, les sueques li pagaran amb la mateixa moneda (muerte por kiki).

Pleno al 15: Fernando Alonso, José Montilla i Mario Vargas Llosa (tots tres en el mateix cotxe, després de donar set voltes de campana i xocar contra un camió-cisterna d'àcid sulfúric).

D'acord, potser m'he deixat endur més pel cor que pel cap. En qualsevol cas, es tracta de donar una mica de feina al Doctor Muerte, que darrerament està desocupat. Hagan juego, senyores.

*fill de puta

Biutiful

Fer una pel·lícula trista i depriment és molt fàcil. De fet, és tan senzill com escriure un blog destructiu i criticaire. Només hi has de fer sortir tot allò xungo que et passi pel cap: barris miserables, el protagonista pixant sang, la seva dona bipolar i ninfòmana muntant-s'ho amb el cunyat, policies corruptes, inmigració il·legal, nens desamparats, un munt de cadàvers... Oh, wait! Amb aquest breu brainstorming ja t'he esboçat el guió de Biutiful.

També cal tenir en compte que en Bardem deixa anar un parell de paraules en català per satisfer els més laportistes.

Eh, que lo estoy pasando mal, mira que cara pongo

La mort és una constant al llarg de tota la pel·lícula. Especialment, quan l'espectador del costat està cruixint una safata de nachos amb guacamole i queso fundido en dolby surround, soroll incompatible amb el to intimista del film de Iñarritu.

La millor opció, sens dubte, és la de retorçar-li el coll Van Damme style. Ningú se'n adonaria fins els títols de crèdit. Ep, em faré un post-it que després aquestes coses se m'obliden.

En fi, sóc l'únic animal que ensopega tres mil vegades amb la mateixa pedra. El proper cop no cometré l'error de deixar passar Tron Legacy.

No me la puc treure del cap

Si no te la pots treure del cap, hi ha un remei infal·lible reconegut per experts de tot el món. El podràs dur a terme en 6 senzills passos:

1. Dirigeix-te al mercadona més proper a casa teva i compra't una pistola semiautomàtica i una ampolla de whisky. Recomanem una Beretta 92, però pots comprar marca blanca, si no t'arriben els quartos. Pel que fa al whisky, no et sàpiga greu gastar-te 16.000 dòlars en un Glenfiddich de 50 anys.

2. Torna a casa i posa quelcom de Puccini a l'equip de música. Important: volum al màxim.

3. Serveix-te el whisky sec en un got baix i ample. Fes un glop.

4. Seu en un cadira. Fes un altre glop.

5. Carrega la pistola i obre la boca. Un error molt estès entre els principiants és apuntar-se al front, sota la barbeta, les temples, etc... Però amb l'emoció del moment, les mans tremolen: a l'hora de disparar, el canó de l'arma es desvia. I amb això tot el que aconseguiràs es desfigurar-te la cara. Així doncs, contacta la punta de la pistola amb el paladar. La feina ben feta no té fronteres.

6. Endavant. Prem el gallet, sense por.

Ja està, ja te l'has treta del cap.

Una bona alternativa a la programació de tv3

Setmana de l'autocita 2010

Dia de la Cançó Casposa

Tots vostès han penjat vídeos de cançons gracioses, o ja oblidades, o que fan una mica de ràbia. I sí, molt bé, hem fet tots unes risses. Tots? No, jo no.

Vull aprofitar aquesta oportunitat que se'ns ha brindat per exorcitzar un dels pitjors records de la meva infantesa. Resulta que, quan era jo petit i indefens, els meus pares eren molt de sortir fora de Barcelona els caps de setmana. I això comportava trajectes llargs en cotxe. Molt llargs.

Juro davant de notari que el pentagrama invertit satànic és original

Es veu que, en aquella època, només teníem pressupost per un cassette. L'escollit era un guateque del Duo Dinámico. 8 minuts la cara A, 7 minuts la cara B. Ah, però llavors no durava massa la tortura, dirà el cretino de torn. Doncs sí, perquè quan s'acabava el cassette, cap problema: Torna-la a tocar, Sam.

El cel s'està ennuvolant. Es distingeix una tempesta elèctrica a l'horitzó. La verge de Santa Maria del Mar vessa llàgrimes de sang. La ciutat s'estremeix. Els nens ploren, els gossos lladren, i ningú sap perquè.

Benvinguts a l'infern.

Un altre motiu per votar una opció independentista

Se m'han caigut els collons al terra quan m'he assabentat de la pol·lèmica que ha obert Jesse Eisenberg per confessar, al programa de Conan O'Brien, que es va sentir humiliat al Hormiguero. Al youtube podeu trobar el tall corresponent a ambdós programes i la contrarrèplica subnormal de Pablo Motos. Em nego a penjar al meu blog cap video on surti aquest tio.

He de confessar que tinc cert apreci a Eisenberg. Zombieland és una estupenda pel·lícula, i cal esmentar que tot aquell que encara no ha vist The social network és un fill de puta.

D'altra banda, el millor que puc dir del hormiguero és que tan de bo ressucités Hitler el temps just per a fer sabó amb Pablo Motos. Cada vegada que tinc la desgràcia de topar-me amb el seu programa, la vergonya aliena recorre les meves venes i pateixo com una mare pels pobres desgraciats que es veuen inmersos en aquell tsunami borderline.

Votaré al partit polític que hagi promès fotre-li la guitarra pel cul

Tot aquest incident de merda és reflex d'un país de baixíssim nivell cultural, on no sap anglès ni la ministra d'exteriors, on triomfa tot allò cutre i chabacano i que menysprea l'èxit a través de la feina ben feta.

Només ens queda l'opció de fotre al camp, d'una manera o de l'altra.

The way

Només hi ha dues coses que em motiven a escriure: les arengues del Senyor Gerent, i les pel·lícules merdoses. Aquesta setmana han coincidit ambdós esdeveniments planetaris, que diria la Pajín amb els seus morrets, així que aquí estic.

The way és un descarat pamflet propagandístic de 131 minuts del Camino de Santiago, patrocinat per la Xunta, tvGalicia, i per mi mateix i tots els garrulos que hem anat passant per taquilla. Més enllà de la gràcia de veure Martin Sheen fent o caminho, la cinta és senzilla i avorridota, reservada exclusivament per als fans del pelegrinatge.

Un altre que vol jubilar-se a la costa del sol

Només se salva alguna escena amb els secundaris graciosos de torn. Un d'ells ja el vam descobrir a Five minuts of heaven i el temps m'ha donat la raó. En Nesbitt ja està rodant les dues parts de The hobbit amb Peter Jackson.

Tinguem en compte també que l'autor d'aquest blog preferia veure Imparable: dirigida per Tony Scott, un tren de mercaderies, emportant-se tot déu per davant, per força havia de molar. Ja saben de quin peu calço.

Em sap greu però no tinc més temps per vostès. He rebut centenars de mails demanant la meva opinió sobre les eleccions, però no diré res perquè sempre he procurat que aquest sigui un espai totalment apolític. Bé, i perquè l'apologia del terrorisme és delicte.

Benvingut Benet XVI

Aprofito que aquest blog ha perdut completament el nord per donar-li l'estocada definitiva: un apunt a favor de la visita papal. Abans de res, he estat cercant pel google algú que m'expliqués els motius concrets per rebutjar l'acte de consagració de la Sagrada Família. Ningú m'ha convençut.

En defensa de la laïcitat? Quan s'hi ha mostrat en contra, el Vaticà? Durant la Inquisició, fa 400 anys? Quina bajanada d'argument. Doncs estic convençut que tots aquests rebels s'han casat per l'església.

Despesa de diner públic? No és una despesa, cretins, és una inversió. Mitjans de comunicació de tot el món se'n faran ressó, i la ciutat es beneficiarà d'una campanya de marketing d'abast internacional. Això ho recuperem en un parell d'estius.

Que uns quants capellans han tocat el cul als escolanets? L'amic Benet ja s'ha disculpat, què més voleu que faci?

La culpa es de los monaguillos que se visten como putas

Qualsevol que hagi viatjat més enllà de Bac de Roda sap que la millor targeta de presentació a l'estranger és ser de Barcelona. La gent et mira automàticament amb bons ulls i s'incrementen les probabilitats de follar en un 80-90%. I tot això, a més de que la ciutat ho val, és gràcies a actes com aquest, al pas del Tour, a Woody Allen, a fotos massives de gent en boles, i un llarg etc.

Per tant, demano una mica més de seny i menys rauxa. La rauxa porta a la por, la por porta a l'odi, i l'odi porta a escriure blogs de merda.

Visca el Dia de la Hispanitat

Allò que dèiem. De vegades, els assassinats, els genocidis, les tortures, les neteges ètniques i els esquarteraments estan plenament justificats per evitar mals majors. Sí, és una de les lliçons que m'han ensenyat els meus amics del Partit Nacionalista Serbi.

Doncs bé, estem d'acord en que la matança d'indígenes a mans dels espanyols durant la Conquista va ser tot un encert. De la mateixa manera, el tunning del cotxe del almirante Carrero Blanco per part d'ETA també va agradar a petits i grans en el seu moment.

Li van posar una multa per "saltar-se" un semàfor?

Ja m'estic anant per les branques. El que volia dir és que no ens falten motius per repetir una massacre com la de Hernán Cortés i companyia. Llavors sí que celebraria el 12-O com un patriota espanyol més.

Les cròniques de Sèrbia

Només trepitjar l'aeroport Nikola Tesla, hom s'adona que Sèrbia és un país molt acollidor. He dit acollidor? Volia dir acollonidor, ja que es veu tot molt deixat i cutre, i l'aspecte dels serbis fa pensar que en qualsevol moment rebràs un tret al cap. De fet, gran part de la població ni tan sols vesteix roba de marca. Trist però cert; això està passant ben a prop de la pròspera Europa, senyors meus, i amb el vist-i-plau de la comunitat internacional.

El primer que vaig fer va ser canviar l'efectiu que portava per dinars serbis. Estava una mica preocupat perquè no em vaig enrecordar de treure diners abans de sortir del Prat i tan sols portava un bitllet de 50 €. Doncs bé, va resultar que va ser suficient per menjar, moure'm en taxi, sortir de festa i convidar a un parell de rondes a tota la clientela.

La rotulació en cirílic facilita molt la localització als turistes. FAIL

Belgrad és una ciutat grisa, trista, lletja i bruta, fins i tot comparada amb la Barcelona més socialista. El que més em va agradar és el Danubi, un riu que amaga tanta història i cadàvers amb peus de ciment, a més és la zona de festa gràcies als vaixells - discoteca que s'hi troben amarrats.

Per cert que hi trobaran una gran vida nocturna. Cal dir que la noia sèrbia tipus és espectacular: alta, morena, esbelta, i ulls blaus oceànics. A més, són molt inteligents i tenen un fort caràcter: qualsevol d'elles té més collons que els 7,5 milions de catalans junts.

No hi ha problemes per aparcar. Literalment. FAIL

El menjar és un dels punts forts del país. Per esmorzar, n'hi ha suficient amb un vurek de vedella, un pastís de carn picada i ceba de 300g, que permetia anar tirant durant tot el dia sense haver de menjar res més. Com a molt, un pljeskavica (super-maxi-hardcore-hamburguesa) abans d'anar a dormir. Sensacional.

Els vaixells-cafeteria del riu conviden a passar-hi una estona. FAIL

L'esdeveniment principal del cap de setmana passat havia de ser la marxa de l'orgull gay al centre de la ciutat. Els anys anteriors que s'havia convocat mai s'havia arribat a realitzar a causa de les amenaces del Partit Nacionalista, però aquesta vegada estaven ben decidits a no cancelar-la. Els homòfobs s'anaven calentant (en el mal sentit de la paraula) a mesura que arribava el dia, guarnint les parets de la ciutat amb pintades de Us estem esperant, Orgull gay = Vergonya sèrbia i No a la terra de Sant Sava. L'amfitrió i els seus amics ens van advertir que no hi anèssim: "qualsevol que s'acosti demà al centre és subnormal".

Al fons granades de fum de la policia i en primer pla una nena amb sudadera rosa. fotoFAIL.

Necessitaria un altre post per explicar tot el que va passar durant aquelles hores, així que només diré que l'adrenalina secretada va ser comparable a la del que hagi corregut els sanfermines o desembarcat a Normandia. Pel que sembla, aquesta setmana els serbis estan de festa major.

En fi, hi ha molt a parlar sobre l'assumpte i poc temps. Potser un altre dia.

Laku noc, Beograd.

Un pirado suelto por Belgrado

Així titularien els amics traductors el meu proper viatge si se'n fes una esbojarrada comèdia americana, cosa bastant probable.

Enmig d'aquest allau de deures i treballs que em manen des del cole, fins i tot un superdotat (en tots els sentits) com jo necessita un cert descans de tant en tant. Per això marxo a Iugoslàvia Sèrbia i Montenegro durant uns dies per desconnectar de la rutina. Es veu que aquella gent treballa molt bé el tema genocidis i neteges ètniques, així que provaré d'estudiar les seves tècniques tradicionals per aplicar-les al nostre país i reduïr de manera industrial el nombre de subnormals residents (el 94% de la població aprox.).

Tinc pendent una partida de poker al Casino Royale de Montenegro

No voldria que ningú pensés malament, així que ara que hem fet unes risses, netejaré la meva imatge aclarint el motiu real de la visita: practicar turisme sexual. Amb menors, a ser possible. Uns ho anomenaran "viatge de plaer"; els altres "delicte"; a mi m'agrada més emprar la paraula simbiosi. Pels qui no vau acabar l'ESO, definim simbiosi com l'intercanvi d'interessos entre dos individus de diferent espècie. En aquest cas, elles busquen europeus occidentals atractius i adinerats, i jo busco sexe fàcil. Tots hi sortim guanyant.

Tindran notícies meves la setmana que ve. Sempre que no acabem com els motxileros de Hostel, evidentment.

Antisistema

El darrer post d'aquest blog ha estat retwitejat per Caprabo, la qual cosa m'afalaga i em toca els collons a parts iguals. No era la meva intenció fer-ne publicitat, i el cert és que em sento bastant brut per dins. Per molt menys que això, Kurt Cobain es va fotre un tret al cap (o es va empassar una truita d'heroina, el que sigui) així que avui toca repartir una mica d'estopa per compensar. Era això el que volíeu, que es parlés de vosaltres oi? Oi que sí, fills de puta?

Ups, cada vegada que dic fills de puta el meu cap recorre a la mateixa imatge:

"Matadlos a todos. Dios reconocerá a los suyos"

Anem al gra. L'altre dia estava fent cua a la caixa de Caprabo, per cert darrere d'un conegut personatge televisiu, que es va oblidar de pesar la fruita. Mentre aquest caradura anava a complir el tràmit a la secció de fruites, vaig observar els típics productes que posen just davant la caixa perquè la gent que espera els agafi. Hi havia un jamón deshuesado que em va cridar l'atenció perquè valia 6 eurus per una quantitat relativament gran de pernil. No tenia bona pinta, i la meva veu interior em deia que els productes que es posen allà no són precisament els de més qualitat. Però me'l vaig emportar.

Directe al contenidor marró

Si pogués tornar enrere en el temps, ho faria única i exclusivament per matar la mare del que va decidir vendre aquella merda. He provat de fer-me'n unes torrades per sopar, i només diré que he acabat trucant a telepizza una pizzeria qualsevol per sopar quelcom comestible. He provat de donar el pernil a un gos famolenc que hi havia pel carrer, però després de la primera queixalada s'ha posat a vomitar i se m'ha tirat a la jugular amb els ulls injectats en sang.

Per tant, dóno per finalitzada la publicitat en aquest blog. A partir d'ara només parlaré de Cine, Barça, i Pàtria.


P.D. A no ser que pagueu. Contacteu-me al gmail per negociar el contracte. Gràcies.

Caprabo versus Predator

Ai, volia dir Caprabo versus Mercadona. És el costum.

El fet és que m'he atrevit a traspassar l'última frontera. He anat un carrer més enllà per comprovar si és cert tot allò que diuen del Caprabo. Que és més barat, que els carritos són més lleugers, que les olives són més verdes. Visc la vida al límit i no em vull perdre cap experiència. Anem a pams:

Marques: sens dubte al Caprabo hi trobem una oferta més àmplia i variada. El millor exemple el trobem en el gazpacho Alvalle: m'ha elevat les papil·les gustatives a un nivell d'èxtasi mai conegut abans. És com la píndola vermella de Matrix en format líquid: ara el gazpacho hacendado em sembla vòmit de cabra.

Preu: en aquest aspecte els supermercats valencians guanyen la partida, però per poc. També és cert que Caprabo cobra la bossa de plàstic pels qui anem a comprar tal i com vàrem venir al món, amb l'afegit d'una samarreta de propaganda i uns texans vells. La qual cosa em sembla una magnífica mesura a favor de la conservació del medi ambient.

Aquest és el caixer que li ha cobrat la bossa de plàstic al Predator

Plats preparats: aquí és on la cadena basco-catalana guanya per golejada. Es tracta d'un punt molt important pels joves que no tenim ganes temps de cuinar, així que és bàsic disposar d'una gama de conserves i plats preparats que em permeti variar de menú cada dia de la setmana. Els productes Poll Bo són senzillament espectaculars. Si algún dia em caso, els encarregaré el càtering de la celebració.

Fil musical: radiofòrmula patxanguera en ambdós casos, és a dir, m'encanta.

Caixeres: les caixeres de Mercadona són en general bastant molt una mica chonis, no obstant en tots dos casos són ràpides i eficients.

Conclusions: encara no n'he tret cap conclusió definitiva, però em sembla que allargaré aquest post una mica més i en faré la meva Tesi Doctoral.

Mal servei

Els cambrers de Barcelona i jo mantenim una relació d'amor-odi, però sense amor. Ja he explicat alguna vegada com m'han tocat els collons, però voldria presentar-los al màxim exponent del gènere.

Situem-nos: bar situat a la zona de marina, ambientat a l'estil americà anys 50's, a la cantonada d'on està razz. No és mal lloc per fer una cervesa abans de sortir, o per veure el barça. Doncs bé, quan arribo ja hi ha tres amics que estan sentats i consumint, així que quan passa el cambrer l'aturo amb el clàssic:

- Perdona, que em portaràs una mitjana quan puguis?

Evidentment, la pregunta és retòrica, ja que hom espera que la resposta sigui un sí rotund. Però aquest xaval ja el tinc clissat, i només serveix a les taules on hi ha ties. I no era el cas, així que em respon:

-Mira, hi ha dues taules més esperant, així que aniràs més ràpid si vas tu mateix a la barra.

Ui. Ui ui ui ui ui. No passa res, ignoro completament la resposta i busco amb la mirada algun altre cambrer competent. Però llavors noto com algú em colpeja l'espatlla. Algú em toca sense el meu permís:

- Ehhh! Ehhh! M'has sentit? Que si vas a la barra aniràs més ràpid!

Quan és de nit, vas de festa, i estàs fent unes cerveses amb els colegues, ningú té ganes de cabrejar-se. A més, inmediatament un amic molt més astut que jo va demanar les mitjanes corresponents a una espècie de Natalie Portman que passava per allà, que les va portar en menys de 15 segons i em va calmar els ànims amb una sola mirada.

A la segona va la vençuda

El cert és que pensat fredament el nano tenia raó. Hauria d'haver anat a la barra, demanar una estrella i, valgui la redundància, estrellar-la al cap del subnormal.

Todo sobre mi desmadre

Era inevitable. Estava escrit al llibre del destí, les Parques ho havien teixit milers d'anys enrera. Tots sabíem que tard o d'hora acabaria veient Todo sobre mi desmadre.

La veritat és que es tracta d'una nova patètica traducció, ja que el títol original és Get him to the Greek. Suposo que l'encarregat de triar el títol espanyol, possiblement subnormal, possiblement militant del PSC, va decidir que podria vendre millor la cinta entre el públic ibèric.

buah nen todo sobre mi desmadre te partes la caja fijo

Doncs la cosa no va per aquí. Els qui coneguin les pel·lícules produïdes per Apatow com Supersalidos o Hermanos por pelotas (sí, el militant del PSC ataca de nou) ja saben el que es trobaran: humor molt gamberro però personatges mínimament interessants. Per posar un exemple, no és tan esbojarrada com la saga Scary movie i demés.

L'inici és demolidor, fotent-li canya al món de la indústria musical i amb gags passats de rosca sobre drogues, sexe, i rock'n roll. Més cap al final la cosa perd pistonada, però només per veure les cares que posa el protagonista quan l'estrella de rock se l'emporta de festa ja val la pena.

En fi, que no reia tant al cinema des de Indiana Jones 4.

The expendables

Despatxaré ràpid aquesta reunió de dinosaures dient que si la emetessin demà a les 16:00 per Antena 3 ningú notaria la diferència. D'acord que la intenció de Stallone és recuperar el cinema d'acció dels 80 que el va portar a la glòria, però estem al puto 2010 i el públic demanda més sang, sarcasme, i acció passada de rosca. Em vaig avorrir veient les mateixes baralles i explosions de sempre, amb un guió poc consistent. I en aquest context, poc consistent és un eufemisme de merdós.

A més, a l'hora de la veritat els únics que reparteixen estopa són Sly, Statham, i Li, amb Eric Roberts com a dolent de la funció. El governator i en Willis apareixen en un cameo (divertit) de dos minuts però que no val el preu de l'entrada.

Queda reservada als fans més radicals del gènere i de Stallone, i no és el cas.

Una ració doble de botox, si us plau

I ja està. Teniu a la vostra disposició la secció de comentaris per criticar-me o fer-me quedar malament, que es veu que és un esport que ho està petant aquest estiu.

Cinèfil de pacotilla

Vinc de veure Inception, però no puc aportar res més al que ja va comentar en el seu dia el Senyor Merdevalista, així que només diré que efectivament, és de les millors opcions de la cartellera.

Escric aquest post expressament per disculpar-me, ja que sento la necessitat de reconciliar-me amb els meus lectors d'una manera formal. Ja han passat dues setmanes des de Knight and day, però les crítiques que va suscitar el meu anàlisi no em deixen dormir i, de vegades, ploro.

Tots hem tingut moments de debilitat i no passa res

L'altre dia, mentre em xerrava una espectacular holandesa barely legal a l'apolo, no deixava de repassar mentalment els errors de conducta que m'han portat fins a aquesta lamentable situació, així que vaig sortir d'allà, vaig agafar un taxi cap a casa i vaig buscar bon material al youtube per mirar de compensar tots aquells a qui he decepcionat.

Sóc conscient que hi ha molta gent pendent de les meves opinions, i que es basen en aquest blog per decidir en què gastar-se els euros, així que per tots ells va dedicada una de les millors escenes de la història. Per vosaltres.

Jornada negra al Camp Nou

Ahir vaig contemplar amb estupor com, per primera vegada a la història, onejaven banderes mixtes Espanya - Barça a l'Estadi. Vaig observar amb llàgrimes als ulls samarretes de la arroja exhibint-se amb impunitat per les grades. Ja que hi som, podríem profanar la tomba de Josep Sunyol i passejar el cadàver per les festes de Gràcia.

Era això el que volíeu oi? Un barça modern, un barça integrador, un barça de tots... Doncs bé, aquí ho teniu. Ja està. Som la mateixa merda que el Getafe o el Yokohama Marinos.

Que el barça no s'ha de polititzaaaaaar!!

Espero que quan en Laporta surti elegit President porti a terme una Solució Final per acabar amb tota aquesta gentussa que tenen els ous d'anomenar-se a ells mateixos catalans.

Knight and day

Porto 30 minuts davant l'ordinador sense saber com començar aquest post. No tinc excusa. No quedaven entrades per Inception, i vam decidir provar sort amb Knight and day, la darrera (espero que sigui la darrera) de Tom Cruise i Cameron Díaz. Com a fan del cinema comercial més trash i decadent, no vaig oferir resistència i em vaig deixar portar.

Tom, salva'm dels dolents! I treu-me vint anys de sobre, que no vull fer-me gran!

Ni tan sols parlaré dels San Fermins sevillans, encara més lamentable tenint en compte que hi ha en Jordi Mollà com a dolent de la funció. Quina llàstima de català internacional...

Veinte poemas de amor y una canción de Lady Gaga

En un intent inútil per provar d'entendre la ment femenina, he començat a veure Sexo en Nueva York. I efectivament, he començat i prou, perquè no he aguantat més de 5 minuts de l'episodi pilot. Ara estic a punt de llegir Pablo Neruda i Mario Beneditto, a veure què tal.

La protagonista és més lletja que pegar el nen Jesús amb un puny americà

D'altra banda, aprofito l'avinentesa per exorcitzar una cançó que no em puc treure del cap a causa de la seva omnipresència. Penjaré el video i el posaré en reproducció contínua, mentre el cap em dóna voltes de 360º i em pujo literalment per les parets.

Denunciable

Em veig obligat a abandonar temporalment l'esgotadora orgia interracial en la que estic inmers aquest estiu per denunciar públicament dues estafes a gran escala:

- Toy Story 3. Ja han sortit els crítics de torn elevant-la a categoria de delicatessen, un clàssic instantani, una joia que mereix ser contemplada diverses vegades al cine, en 3D, imax, etc. Convido aquests senyors a obrir la boca davant del glory hole que he instal·lat al lavabo de casa exposar els motius d'aquesta devoció cega a tot allò que foti olor a pixar (mai millor dit). Que consti que no tinc res en contra de l'animació per ordinador, de fet la darrera Shrek sí que em va fer certa gràcia. Però la que ens ocupa no és res més que una peli per crios. I punt. Que no os embauquen.

- Mercadona strikes back. Els amants dels granos de arroz hinchado recubierto de chocolate (no ho sé dir en català) tenim un problema. I aquest problema es diu 92%.

L'altre dia, com cada setmana, em vaig dirigir a agafar el meu paquet de choco-crispies (2,69 €), el meu esmorzar diari des de 1985. Però, per algun motiu, aquell dia vaig desviar la mirada al paquet del costat. Efectivament, es tractava dels esmentats granos de arroz, però marca hacendado, que valen 1,40 €. Després de tastar-los, puc dir que és el mateix. És el mateix puto producte, tant en quantitat com en qualitat. El dibuix del mono és suficient excusa per inflar-nos el preu (i de pas, els collons) un 92%.

He estat vivint una mentida

Valoració de la temporada

Season finale del blog amb un recull de notícies sobre els tòpics que hem treballat durant aquests inoblidables mesos:

- Pel que fa a les reflexions futbolístiques sobre el mundial, trobaran la meva opinió reflectida en el meu proper llibre, titulat Puta Espanya i altres contes.

Bé podria passar per aquí un euromed africà a 140 km/h i trinxar-los a tots

- Respecte l'actualitat cinematogràfica, poca cosa a dir. Però l'última que vaig veure, Kick-ass, sorprenentment bona. Ni Nicolas Cage aconsegueix espatllar aquesta violenta i malparlada conya de superherois.

- Per complaure la senyoreta Literal, explicaré el darrer conflicte amb Mercadona.

Potser alguns de vostès coneguin el gloriós gazpacho hacendado, que proporciona als golden single com jo la dosi diària de vitamines, vegetals, i demés mariconades. Doncs bé, resulta que un dels packs d'ampolletes que vaig adquirir no havia estat correctament envasat i mancava el segell de plàstic que hi ha sota el tap. Tot seguit, em vaig posar en contacte amb el (magnífic, tot s'ha de dir) servei al client de l'empresa valenciana i em van suggerir que el retornés a l'establiment i me'l canviarien. Finalment, com que a la meva companya de pis li havia passat el mateix però se l'havia fotut sense dubtar-ho, no vaig voler ser menys i me'l vaig beure com un autèntic home.

Senyores, senyors, dissenyadors gràfics, escriptors, periodistes, historiadors, metges, filòsofs, empresaris, locutors de ràdio, estudiants, guionistes, mecànics, polítics, mossos d'esquadra, futbolistes, funcionaris, advocats;

Bon estiu.

Un mundial becainero

Fart de que la gent m'aturi pel carrer per demanar-me que actualitzi, fart de que les mares de Barcelona m'ofereixin la més que dubtosa virginitat de les seves filles a canvi d'un miserable apunt, ja que la cartellera no està per etxar cohets, i estic inmers en un litigi amb mercadona del qual parlaré properament, donaré avui la meva experta opinió sobre el mundial que s'està jugant a Nova Zelanda.

Si el partit inaugural Sud-àfrica - Mèxic va ser per tallar-se les venes, el Anglaterra - EEUU d'ahir no va resultar menys lamentable. Quan va marcar Gerrard vaig pensar que potser seria un partit animat, però vam poder comprovar fins a quines cotes de patetisme pot arribar el futbol durant els 80 minuts següents, arribant al seu clímax amb l'espectacular gol dels americans. I tinc entès que l'Argentina - Nigèria anterior també feia sagnar pels ulls. Corea del Sur golejant (ara 2-0 és golejar) Grècia. Quina bona castanya ens espera.

Per cert, abans de l'esmentat partit dels anglesos, vaig llegir (al marca crec) que EEUU seria la selecció revelació de la copa. Com pot ser revelació sense jugar? Si sabem que jugarà de puta mare ja no és revelació no? Periodisme de merda.

Hope

En fi, vaig a lobotomitzar-me per treure'm la cançoneta de la Shakira del cap, i després aniré a votar. Espero que després de l'operació tindré més clar quin candidat triar.

Sentiments envers "la roja"

Vaaa Sergi, no siguis així. Mentre no tinguem selecció catalana haurem d'anar amb l'espanyola no? A més, si aquest any gairebé tots són del barça! No sé, a mi em faria il·lusió veure en Xavi, Iniesta i companyia guanyar un mundial! Com mola!

Com que sóc una persona sense recursos per rebatre tan sòlids arguments, provaré d'expressar els meus sentiments envers la selecció esp... espany... espanyolBUUAAARRGH!... amb un jeroglífic com els que tan de moda estan per aquí darrerament (he dit moda? headshot per mi):

Què diu en Sergi als seguidors de la roja?

Pista: a la darrera imatge hi observem una polla d'aigua passejant pels aiguamolls de l'Empordà.

Males notícies

Per complaure els meus centenars de milers de seguidors, que han rodat un lip dub per reclamar que analitzi Legion, he pogut trobar un forat en la meva apretada agenda de tocar-me els ous per expressar la meva lúcida i brillant opinió.

Doncs bé, males notícies; Legion és un preludi del que ens espera la propera dècada. Repassem l'argument: un grup variupint de personatges amb passat traumàtic es veuen inmersos en una situació completament inversemblant que sobrepassa la seva capacitat d'enteniment, però es veuran obligats a col·laborar si volen superar tots els obstacles. Oh wait... Algú m'ha roçat i m'ha fet recordar...

Prou!

Exacte. No fa ni deu dies que s'ha acabat Lost i ja en notem la influència a la cartellera. També es plantegen multitud d'enigmes que no es resolen ni per assom, també hi ha un messies, també torna a sortir el mercenari, el que ja sortia a Robin Hood (a quin magnate de Hollywood s'haurà follat aquest tio?). També trobem diàlegs de l'estil:


- Michael, ens pots explicar d'una puta vegada what the fuck està passant?

- Calla i dispara cony! Sóc un arcàngel que ha baixat del cel carregat de uzis semiautomàtiques per ajudar-vos a aniquilar un exèrcit de zombies, a la gent li importa tres collons si està justificat!


El pitjor de tot: el final obert (també, també) amenaça amb una sèrie si aquest subproducte aconsegueix una recaptació decent.

Save the panga

En un intent de variar la meva dieta mediterrànea, és a dir, basada en la pizza mediterrànea casa tarradellas, vaig decidir comprar quelcom de peix al mercadona. L'escollit va ser un filet congelat de panga, una imitació barata de la perca que es cria al Riu Mekong, al Vietnam. Que com ho sé? Perquè el primer que vaig tenir la mala idea de cercar-ho al google.

Atenció a la informació que vaig trobar sense passar de la primera pàgina de resultats. Per un puto dia que se m'acut menjar peix...

- "La OCU recomienda no consumir panga por tener restos de pesticida y mercurio"

- "Para ser criado en cautividad, las hembras deben ser inyectadas con hormonas femeninas, obtenidas a partir de orina deshidratada de mujer embarazada" (aquí ja em vaig començar a posar verd).

- "En las factorías, las mujeres deben producir 600 filetes al día y por este gratificante trabajo cobran 55 € al mes.

- "En los EEUU han prohibido su importación por la sospecha de contener contaminantes y

antibióticos"

Un convençut consumidor de panga

Finalment, donat que era diumenge i era tot el que tenia per sopar, me'l vaig acabar menjant amb cara de fàstic, però pensant en tots els pobres vietnamites que les havien passat putes per culpa d'aquell filet.

Foteu-vos, charlies!

Venjança en calent

Pren nota, Ridley Scott:

Bailando con lobas

Dimecres passat, els 4 inquilins del pis patera vam sortir a sopar junts per fer pinya (ni que haguéssim de jugar la final de la champions, però bé...). Després de prendre quelcom pel Born, ens vam dirigir a un centre d'intercanvi multicultural barceloní anomenat Opium.

Doncs bé, mentre xerrava tranquilament amb el company, una rosseta espectacular va venir directe cap a mi i em va començar a perrejar descaradament. Quan dic descaradament, em refereixo a practicar el coit, però amb roba pel mig.

Em va comentar que venia de California, la terra promesa, i em va preguntar d'on era jo. Quan li vaig dir que de Barcelona de tota la vida, se'n va anar tan ràpid com havia vingut.

From Barcelona?? Wrong answer

Aquesta anècdota tan loser em ve com anell al dit per definir la sensació que m'ha deixat Robin Hood: en Ridley Scott et va escalfant la bragueta, però no t'acabaràs menjant un rosco.

Tenen una alternativa molt més recomanable a Un ciudadano ejemplar, la història d'una venjança amb dos collons, com feia temps que no vèiem. Un polvo bien hechao, vaja.

E.S.O.

Sense voler entrar en cap tipus de pol·lèmica amb el mestre Josep, ja que tinc menys probabilitats de guanyar que el valladolid al camp nou, he de confessar que era reticent a veure E.S.O. (Entidad Sobrenatural Oculta), fins que em vaig decidir a realitzar una profunda investigació.

Abans de cercar-la per l'ares, li vaig encarregar a la meva secretària finlandesa de 19 anys que em fes un informe amb les opinions al respecte a filmaffinity. Però abans d'extreure'n les conclusions, donem un vistasso l'argument:

En un institut de secundària, un grupet d'alumnes s'encarreguen de fer un treball sobre la història del centre per celebrar-ne el 50è aniversari. En el transcurs de la recerca, però, descobreixen que hi van morir nens durant la guerra civil. Nens que... encara hi són! Buhh!

PeroquehacesGuillenoteseparesvenaquí!

Segons els usuaris de l'esmentada web, la nota mitja de E.S.O. és un 2 (la mateixa que devia treure John Cobra haha!). Procedim, doncs, a destacar-ne algunes de les millors crítiques, rollo poster publicitari:

"Me he hecho la cuenta en filmaffinity expresamente para mostrar mi indignación con semejante mierda de película." Caperucita, Valencia.

"Tiren de la cadena. La cagada es tal que yo no puedo." Javier, Salamanca.

"Dentro de cincuenta años, esta será una película de culto (...) Será distinguida como la peor película de todos los tiempos" Jose, España.


"No me aburrí demasiado debido a su corta duración (80 minutos), por lo que la tortura fue breve, y eso se agradece." Cancio, Santander.

Arribat aquest punt, estava començant a meditar si valia la pena follar-me 80 minuts de la meva vida d'aquella manera, però llavors vaig llegir una última crítica, i tot va cobrar un nou sentit... Endavant:

"Cuando uno se percata de que el verdadero problema de la pija es que es la única que habla en castellano en la versión original, ya la tenemos liada: si de por si esto es una basura insufrible, encima hemos de aguantar indirectas que barren pa´ casa, y ya por ahí no paso." Amra, Málaga

Ah, alerta! Si ens fixem en els llocs de procedència dels comentaristes, i en el to àcid envers la producció catalana, no caldrà ser un llinse per adonar-se que l'anticatalanisme ataca de nou.

Només em queda veure la pel·lícula amb els meus propis ulls i jutjar en directe si el director es mereix el lot de vins i caves Ferré i Catasús.

Desde París con amor

Suculento producto el que nos sirve el francés Luc Besson, aquí en funciones de productor, tal y cómo viene siendo habitual en él últimamente. Se trata de una buddies movie (así las llaman los americanos) que repite el esquema que sentó en su día la saga Arma letal, a saber: dos policías con caracteres completamente opuestos se ven obligados a trabajar juntos por un objetivo común, en este caso evitar un atentado terrorista organizado en la capital francesa.

Nos ofrece uno de sus múltiples registros

Lo más destacable de la función lo encontramos en un histriónico y divertido Travolta (el brillante protagonista de la estimable trilogía Mira quién habla) que, emulando al mejor Willis de la Jungla de cristal, reparte a diestro y siniestro mientras su compañero, un desangelado Rhis Meyers, intenta minimizar los daños.

En resumidas cuentas, un feliz entretenimiento que recuerda sutilmente la filmografía de Howard Hugues y que con Franco vivíamos mejor.

PS1: Apunt d'homenatge als crítics de cine casposos de la vanguardia.
PS2: Vaig tard, però la peli està prou bé.

Iron Man 2

Uffff...

La primera part em va sorprendre positivament, el personatge del Downie Jr era carismàtic i el guió prou enginyós com per fer interessant una peli més de superherois marvel. Però aquí en aquesta seqüela ja se'ls veu el plumero: els diàlegs no valen res i els nous personatges tampoc aporten cap novetat. El cameo de Samuel L. Jackson no té cap sentit, i Scarlett Johansson sembla ficada amb calçador. Confesso que mai m'ha agradat aquesta noia; penso que si no fos una superestrella de Hollywood, ara mateix estaria connectada buscant rollo pel Badoo. Ni tan sols Mickey Rourke dóna la talla com a malvat. La única que omple la pantalla és la meva Gwyneth.

Sóc negre, sóc graciós, porto un parche... Què més vols?

"Ah espera! Ens queda el vell recurs de posar Highway to Hell en el moment de llençar els crèdits finals! Així la gent surtirà de bon rollo de la sala! Sóc un crack!", exclamava el director a la sala de montatge.

No, tu el que ets és un fill de puta.

Clash of the Titans

M'ho havien advertit per activa i per passiva. Que no hi anés, que no valia la pena, que acabaria decebut, que tenia unes expectatives massa elevades, que tot plegat era producte de la meva imaginació. Que no hi posés tanta passió, tantes esperances, tants somnis dipositats, tants ous a la mateixa cistella. En definitiva, que acceptés la realitat.

Bé podria estar parlant del partit de dimecres, però no; em refereixo a Furia de titanes, la versió killa d'un clàssic de 1981 amb el mateix nom. Poques vegades he vist sortir gent de la sala a mitja projecció, blasfemant contra els Déus de l'Olimp.

No hauries d'haver deixat la teràpia de fa dos posts

Crida l'atenció un bon repartiment, on tornen a coincidir Liam Neeson i Ralph Fiennes quasi vint anys després de La Lista de Schindler. Precisament, en Fiennes podria recuperar el rol de comandant nazi de llavors per uns instants, i executar a sang freda el seu mànager, allotjant-li 3 o 4 bales al crani (per si de cas).

Resumint, ¿Colega dónde está mi pegaso? és massa infantil, massa digital, ni rastre d'èpica ni vida intel·ligent per enlloc. D'acord, Io i Andrómeda estan per veure-les en 3D i 4D si cal, i algun enfrontament sí que té certa gràcia, però no és suficient per aguantar 108 minuts de videoclip MTV amb l'amic Sam Avatar Worthington posant cara de semi-déu.

Per cert, la vaig veure en 2D perquè era l'única opció al cine. Targeta groga per yelmo icaria.

Un gerontofílic suelto per l'eixample

Donat que aquesta puta merda de blog és el més semblant que tindré mai a un diari personal, hi abocaré alguns pensaments i/o vivències que no voldria que caiguessin en l'oblit.

El cas que exposaré a continuació pot resultar molt inquietant, me incluyo. Que ningú em malinterpreti, la gent gran mereix tot el nostre respecte, admiració i atenció; però això passa de castany fosc.

Al gimnàs del costat de casa hi ha un tio, que no deu tenir més de 30 anys, que només parla amb socis que ja han superat l'edat de jubilació amb escreix. Cada vegada que me'l trobo a la sala de màquines no puc evitar seguir-lo amb la mirada, i contemplar amb estupor com única i exclusivament es relaciona amb el selecte club de posseïdors de la Targeta Rosa. D'acord que és un gimnàs vell-friendly, però sempre hi ha algú que conserva la dentadura amb qui xerrar, i en qualsevol cas sempre queda l'opció de mirar constantment al terra com faig jo. En canvi, aquest noi passa tot el matí donant conversa a veterans de la guerra civil (americana).

Mira si es buena persona, direu. Doncs no dic que no, però fins a cert punt.

Hola maca... Treballes, estudies, o agonitzes?

L'altre dia, als vestidors, vaig ser testimoni directe d'un pas més en aquesta escalada de perversió. El jove va proposar a un d'aquests samaranchs d'organitzar un soparet tots els colegues del gimnàs. M'és impossible visualitzar la quedada i posterior fiestuki.

Darrerament he patit terrors nocturns relacionats amb aquest tèrbol assumpte, agreujats avui per la visita a la Fira de la Terra (que mereix un post, no, un blog per ella sola).

Tan sols espero exorcitzar així els meus dimonis interiors i poder dormir tranquil d'una vegada per totes.

Five minutes of heaven

Me l'han tornat a clavar doblada. Aquesta vegada, arribava tard i quan vaig arribar davant les taquilles ja m'havien tret l'entrada. A bot pront, vaig rebre la notícia com una puntada als ous executada per Zlatan, ja que em disposava a gaudir de Furia de titanes. Que també hi surt Liam Neeson, però vestit de Zeus i tirant kamehames en 3D, no menjant-se l'olla per superar la seva etapa de pistoler de l'IRA.

Fent teràpia després de participar a La Amenaza Fantasma

Sense embarg, cal dir que Cinco minutos de gloria va resultar una agradable sorpresa. Ens explica l'estremeçedora història d'un home que va presenciar l'assassinat del seu germà per part d'un terrorista, i el retrobament entre tots dos 33 anys després. Si bé en Liam Neeson està impressionant, és l'altre protagonista (un tal James Nesbitt) qui es menja la càmera.

No se la perdin.

The Ghost Writer

Per consolidar-me com un dels pilars fonamentals de la blogosfera catalana, i cultura contemporànea en general m'atreviria a dir, només em manca un bon anàlisi d'un film de caire més cultural i alternatiu que els revisats. Doncs bé, la gran afortunada és The Ghost Writer, aquí coneguda com El escritor.

La veritat és que era la única opció que em feia el pes de la cartellera, ja que jo volia veure Furia de titanes en 3D i amb un contenidor de crispetes XXXL a cada mà, però els traïdors dels meus acompanyants ja l'havien vist. I acceptem El escritor com a peli indie perquè el director, Roman Polanski, no pot trepitjar els EEUU des de fa 20 anys per haver-se cepillat una menor, és a dir, va fer l'indi.

"Ups! Jo tenia entès que si hay pelito, no hay delito"

Doncs bé, la pel·lícula va resultar més distreta del que preveia. Els protagonistes, l'Ewan McGregor i el Piercing Brosnan se'n surten bé, i els 130 minuts de metratge no es fan gens llargs. La trama suscita prou interès com per aguantar algunes escenes sobreres, que és una paraula que m'he molestat en buscar i està ben utilitzada. El final és previsible però tot i així vaig surtir amb bon sabor de boca del cine (abstenir-se bromistes).

Resumint, força recomanable si tot el que teniu per fer és quedar-vos a casa veient el 2guys1stump en reproducció contínua.

Ritual d'iniciació

A les tribus masai de Kenya, quan un nen arriba a certa edat, és empès a endinsar-se sol a la sabana per caçar un lleó, tallar-li els ous, i portar-los al poblat per fer-se'n unes arrecades i demostrar així que s'ha convertit en un home.

Als boscos subtropicals de Myanmar, el repte que ha de superar el jove consisteix en buscar un tigre de bengala i guanyar-lo en una guerra de polles. Si l'aspirant perd, serà rebutjat i humiliat pels seus, i condemnat a veure tots els clàssics Disney en versió latina

Baaahooo el maaaar, baaahoooo el maaar

Quan un blogger vol assolir la maduresa creativa, el seu deure és enllaçar un vídeo aberrant.

Donguin-me la mà i superin la prova amb mi. Abstenir-se menors d'edat o gent que creu que George Clooney fa gràcia.

Endavant video.

The men who stare at goats

Una de les vomitives darreres modes de Hollywood és la de reunir en una mateixa peli unes quantes superestrelles per rodar un divertimento que se suposa que pel sol fet de comptar amb un casting de famosos ja serà un clàssic instantani. MEEEC (botzina). You're doing it wrong.

L'última de Robert de Niro (no em molestaré a buscar-ne el títol ni el repartiment) seguia aquest patró, i pel que em van dir provocava més mocadorades entre els espectadors que el barça de Gaspart. L'altre dia vaig veure Quemar después de leer i no vaig tenir collons ni de comentar-la aquí.

Precisament aquesta última em va venir al cap després de veure The man who stare at goats. En George Clooney tindrà moltes virtuts (no sé quines), però MAI HA TINGUT NI TINDRÀ PUTA GRÀCIA. Prou Clooney, prou. Game over. Em vas agradar a títols com Syriana o Michael Clayton, però quan proves de fer riure sento la mateixa vergonya aliena que quan veig jugar Henry o Bojan, per posar exemples que tots coneixem.

Hahaha quina gràcia! Ei no espera, és una puta merda!

No obstant, el problema no és tan sols el pesat aquest. El guió podria haver funcionat amb una pel·lícula d'humor esbojarrat, però no és el cas, i es queda en un intent fallit de comèdia dels Cohen.

Green zone

Paul Greengrass Facts (amb el permís del Pare Bukkakez):

- Diuen que l'ésser humà no pot aguantar més de 2 minuts sense respirar. Fals. Jo vaig estar els 115 minuts de Green Zone sense respirar.

- Paul Greengrass fa que Matt Damon sigui bon actor.

- Els nens petits dormen abraçats a un osset de peluix. Jo dormo abraçat a la trilogia de Bourne director's cut.

- Per sol·licitar la nacionalitat americana l'únic document requerit és una review de United 93. Però si al sol·licitant no li ha agradat, serà executat i el seu cos repatriat.

- Els americans han de dinamitar la puta estàtua de la llibertat i en el seu lloc posar-hi un monument de 200 m. a Paul Greengrass. I un altre de més gran a la zona zero.

- El Vaticà ha decidit canonitzar Paul Greengrass. En el seu lloc, Escrivà de Balaguer serà degradat a escolanet de Montserrat.

En Pau Herbaverda

P.S. Per si no ha quedat prou clar, ahir vaig veure Green Zone i em va agradar força.

Miedo y asco en el mercadona

Les meves constants visites al mercadona del costat del pis patera on visc ara han suposat una experiència molt més enriquidora del que hom pugui pensar. He madurat, sóc més empàtic, millor persona, i fins i tot m'ha ajudat a entendre el funcionament de l'economia capitalista que ens té a tots esclavitzats, amb el Barça i el tjoob com úniques vàlvules d'escapament. Panes et circenses.

Amb l'únic objectiu de plasmar aquest coneixement adquirit, procediré a detallar un ticket a l'atzar d'una compra qualsevol de la setmana:

- Pizza Calzone: 2,49€
- Llong. s/picant: 2,18€
- Macarró ratllat* (500 gr): 0,59€
- Pizza Bolognesa (2): 4,78€
- Patates allioli: 0,95€

- Llet sencera: 0,95€
- Pa amb all: 0,85€
- Pizza 4 For: 2,39€

Sé el que esteu pensant: sí, és la llista de la compra d'un guanyador. Però voldria incidir particularment en l'assumpte dels macarrons.

Ara ve el secret que els peixos grossos de Wall Street no volen que sapigueu

Els qui hagin trepitjat un mercadona saben que, disposats al bell mig de cadascun dels passadissos, sigui quina sigui la secció, hi ha enormes caixes de cartró que contenen bosses d'1kg de macarrons Hacendado. Són macarrons estàndard, de batalla, el napalm de marca blanca. Aquesta bossa costa, posem per cas, 0,85€. El problema és que al pis patera disposem d'un espai molt reduït, amb la qual cosa si hi entra una bossa d'1kg he de surtir jo. Doncs bé, la lògica dicta que si em dirigeixo a la secció de pasta, hi trobi la tan desitjada bossa de 500g., a meitat de preu, oi?

Debat sobre la taula: morbo de les caixeres, sí o no?

Doncs toca't els collons. NO HI HA MACARRONS NORMALS.

Hi podem trobar els esmentats macarrons ratllats, de huevo, vegetales, light, de sémola de trigo, con calcio, con vitamina C, sin gluten, con doble de gluten, con alas, extra-absorbentes... Tots ells en el format de 500gr, però a un preu que ronda el 80% del de 1kg, degut al seu sofisticat disseny. Ja ens l'han clavat doblada.

Pot ser que sí que existeixi tal bossa, però la deuen haver amagat amb el sant grial, perquè jo no l'he vista per enlloc. Estem parlant Hacendado eh? Si és així i algú m'ho fa saber, aquest post serà eliminat i posteriorment executat amb un tret a la nuca.

PS1. El títol alternatiu d'aquesta entrada era Vicky Cristina Mercadona. No volia que aquest enginyós joc de paraules caigués en l'oblit.
PS2. Acabo de repassar el text i m'he espantat a mi mateix. Aquest blog està fent puenting sense corda.