Banda sonora

Un element que considero de gran importància a qualsevol film és la banda sonora. Una bona cançó en un moment donat pot elevar una escena mediocre a la categoria de memorable. Tu agafa qualsevol conyàs de Garci, fes sonar rock del bo, i em posaré dempeus sobre la butaca per aplaudir tal inesperat cop de geni. Només que als crèdits del final (que cal llegir-los tots i cadascun SEMPRE) soni alguna cosa decent, ja em compensa d'alguna manera un suplici de 120 minuts, com ara American Playboy, pel·lícula obviada en el seu dia en aquest blog per motius evidents.

Podria posar molts exemples de grans bandes sonores, no només de compositors que m'agraden (que Monesvol beneeixi John Williams, Enio Morricone, Jerry Goldsmith, Danny Elfman...), sinó de cançons seleccionades amb bon gust, encara que sigui per vendre'n el cd.

Penjaré una mostra paradigmàtica d'una banda sonora amb dos collons, d'una pel·lícula no menys collonuda: Terminator II.

Sé que no descobreixo res de nou, però és que només sentir-ne el primer minut podria transformar el més maricón dels jonas brothers en un schuarzenegerrr dopat de testoterona. A més a més, el videoclip compta amb cameo inclòs del governator. Imprescindible.

Observació: han passat 18 anys des de T2. La saga ha anat a pitjor; guns'n roses toca fons; i James Cameron, ho veig venir, amb Avatar ens colarà un gol per l'escaire. El temps és un cabró.

En defensa pròpia

No pretenc amb aquesta entrada emular mossèn Cinto Verdaguer ni molt menys (Déu me'n guard), però sí sortir al pas d'algunes acusacions que he rebut i que, de ben segur, rebré.

El cas és que tinc ganes de veure 2012. Ohh, això és gravíssim ehhh! pensarà algú. Doncs mira, cretí, et contestaré amb arguments sòlids perquè a través del blog no puc trencar-te la cara:

- Per mi el cinema ha de ser una altra manera de passar-ho bé. El director, Roland Emmerich, és un tio que domina l'espectacle, desde Soldado universal, Godzilla, el Día de Mañana, 10.000 bc... Sí, totes aquestes em van agradar. M'agrada anar al cinema per recrear-me en tots els matissos del dolby surround, fixar-me en tots els detalls dels efectes digitals i gaudir les imatges surrealistes que em presenten als meus nassos. Si, a més, hi vaig acompanyat d'una sueca de 1,80 m, l'experiència sensorial es multiplica.

- Les entrades de cine cada cop són més cares, i jo no sóc Fèlix Millet: cal ser selectiu, i veient aquest tipus de pel·lícules saps exactament què estàs pagant i a què t'enfrontes. No s'accepten queixes ni reclamacions. També hem de tenir en compte que aquest gènere del que estem parlant, visionat per megavideo, realment pot provocar infarts cerebrals.

- Els qui em coneixen saben que sóc un gran seguidor de cinema alternatiu, especialment de la dècada d'or del cinema turc.

Diverses produccions audiovisuals repulsives

- La "pel·lícula" de Michael Jackson, amb les gravacions dels últims assajos que va fer i escenes inèdites desde dins del taüt. Afanyeu-vos, només dues setmanes en cartellera!

- El videoclip, bé, la cançó en totes les seves formes, del duet Alejandro Sanz + Alicia Keys. Dels creadors de Bisbal + Rihanna. Dels creadors que haurien de ser aïllats en una zona fantasma i catapultats a l'espai, rollo els dolents de Superman.

- Deportes Cuatro (noticias).

- Deportes la Sexta (noticias).

- Tots els "deportes" en general.

- Les últimes 10 pel·lícules de Woody Allen. Excepte Match Point si m'apures.

- Totes les d'Almodóvar.

- Totes les de la Coixet.

- Totes les espanyoles.

- El cor de la ciutat.

Rec 2

Mentre ens dirigíem cap a la taquilla a treure l'entrada encara dubtava entre veure Ágora o Rec 2. Afortunadament (o no), els acompanyants de torn em van recordar que la filmografia d'Amenábar és, tota ella, vomitiva. Així doncs, vam decidir fer país i pagar 5,8 euros per la pel·lícula de Balagueró.

La primera Rec em va resultar simpàtica, pel format novedós, l'estructura narrativa rollo videojoc, i fins i tot una mica de conyeta estil APM. Amb la seqüela, em van vendre que tenia "más acción" i "más humor". Una merda. La pel·lícula és infumable. Des del primer minut estàs desitjant que se'ls mengin a tots, i parlo tant dels personatges com dels actors, dolents amb ganes (excepte la meva Manuela).
Diuen que quan el cos humà es veu sotmès a un dolor tan intens que esdevé insuportable, el cervell desconnecta per tal de protegir l'individu i que aquest quedi inconscient. A mi al cinema em passa una cosa semblant, el meu coco intenta protegir-me de les preses de pèl i em desconnecto en períodes de 5-10 minuts, així que no estic segur de si l'argument era ple d'incoherències o simplement un conyàs.
En fi, que no val la pena seguir-ne parlant. L'únic punt a favor és que em permetrà escriure la frase somiada de qualsevol internauta:

Los zombies de Rec no son zombies, son infectados.

Off-topic (II)

Donat que la qualitat general de la cartellera és de nivell Hacendado (Woody Allen em comença a fer por), vull reflectir aquí quelcom que fa dies que em ronda pel cap.

L'altre dia em vaig veure obligat a agafar el metro, mitjà de transport que tothom sap que cal evitar. Resulta que un jove (a jutjar pels seus trets físics, probablement d'origen sud-americà) seu al meu costat i decideix amenitzar el viatge a tot el vagó, mitjançant la reproducció pels altaveus de la música arxivada al seu telèfon mòvil.

Doncs bé, com és d'esperar, la música era una merda. Però el problema no és aquest. Després d'alguns minuts patint tal agressió acústica vaig adonar-me que... no m'estava molestant!

I és que això mateix ens passa dia rere dia arreu on anem: botigues, centres comercials, consultes del dentista, fins i tot restaurants; tots ens obliguen a passar per l'aro, a sentir la paxangueta de torn, a escoltar el tunait tunait o el gotta feeling fins que et sangra el nas en plan Stewie; així que no em vaig veure legitimat per queixar-me al nano del metro.

El pobre només es regeix pel famós dit de "allá dónde fueres... patada en los cojones".