Els blogs són tan 2010...

Ho han de reconèixer: l'odisfera, la catosfera, la rosasfera, i tota la blogosfera en general està de capa caiguda. El ritme de publicacions cau en picat, la freqüència de visites és la meitat que la d'ara fa un any i el senyor propietari de Blogspot està preparant el vas de whisky i la magnum per volar-se el cap.

Ara ho està petant twitter. Ràpid, fàcil, i gratificant fins a nivells gairebé sexuals. No tinguin por i facin un pas endavant. No cal que abandonin el seu puto blog; només cal que es registrin i afegeixin el corresponent gadget. Entraran en una nova comunitat de pertorbats on cadascú va a la seva bola, sí, però en qualsevol moment del dia podran alliberar la seva ràbia en menys de 140 caràcters.

Passeu-vos al costat fosc fills de puta

També podran comentar en temps real esdeveniments com els partits del barça, les eleccions municipals, o la darrera cagadeta del seu hàmster. La inmediatesa de twitter els permetrà ser els primers a assabentar-se de tot allò que de debò interessa: les fotos de Piqué i Shakira, els concursos de dibuixar polles amb paint o què passa si busquem eroski málaga a google imatges. No cal dir que si acaben d'adquirir un smartphone d'última generació, aquesta és la millor manera de treure-li partit (ehem), tot i que també poden tuitejar des de l'ordinador, evidentment. I tot gratis ehhhhh!

Fins aquí la meva campanya pro-twitter. La vida és canvi. Canvi és vodafone twitter.

Que la Força els acompanyi.

P.D. M'acabo d'aixecar del llit amarat de suor freda perquè oblidava el més important. Gràcies a twitter poden estar en contacte directe amb famosets de la TV. Per exemple, poden dir el que vulguin a David Broc, Santiago Segura, o a la novia de Puyol, i poden estar segurs que ho llegiran, i contestaran o ho denunciaran segons correspongui.

Saw 3D

La decisió més difícil que he hagut de prendre a la meva vida ha estat escollir entre Cisne negro i Saw VII. Tot i que he sentit crítiques positives envers la primera, el gènere del suspens mai m'ha fet el pes, i ja compto amb veure Natalie Portman ben aviat a Thor. Així doncs, em vaig decantar per la segona. A més, he d'amortitzar les ulleres 3D que em van obligar a comprar amb l'entrada de Tron Legacy.

Hola Pablo, vamos a jugar a un juego

Sóc molt fan de la saga Saw. La violència, l'humor i l'acció han d'estar totalment passats de rosca o no valen la pena. Gaudeixin d'allò més amb la sang, el gore, i la venjança portada a l'extrem, tot plegat acompanyat d'una trama policial més feble que la defensa del Llevant.

En defensa del canal GH

D'un temps ençà que m'he plantejat assolir uns objectius determinats a la meva vida, que fins ara transcorria mentre em grato els ous sense més alicient. Així doncs, a partir d'ara em grataré els ous mentre miro Gran Hermano.

En el seu moment es va parlar molt del relleu del canal de Gran Hermano sobre el desaparegut canal de notícies CNN+. Doncs bé, ja ha passat prou temps com per poder analitzar l'impacte que ha tingut aquest canvi en les nostres miserables vides.

Quan ens trobem físicament esgotats, només cal reposar una estona per tal de recuperar forces. Això és molt senzill, tothom ho pot fer... Però i si el cansament és mental? Com apaguem el nostre cervell? Com desconnecto del meu estressant dia a dia, la meva frenètica activitat mental? Meditació? Ioga? Pilates? Feng-shui? Que m'esteu prenent lo puto pèl?

El mite de la caverna de Plató actualitzat

L'altre dia vaig decidir donar una oportunitat a aquest experiment sociològic, que deia la Milà. Vaig perdre passar 25 minuts contemplant com els ratolinets jugaven al Scalextric. Quan per fi vaig poder reaccionar, em vaig sentir totalment renovat, com si m'haguessin fet un format cerebral. En definitiva, em van venir unes ganes boges d'estudiar. I win.

No cal oblidar que ja disposem d'un variat repertori de canals de notícies. L'altre dia vaig seguir sense cap problema la caiguda de Mubarak en directe pel 3/24. I també la caiguda de Ben Ali. Però en el seu moment em vaig perdre la caiguda de Edgar, la qual cosa és una llàstima. Es veu que Edgar es va fer famós i va protagonitzar diversos anuncis a la tele mexicana després d'aquell desafortunat incident.

Ja me'n vaig per les rameras. Què deia? Ah sí... que pablo motos hauria de desaparèixer d'aquest sistema solar.

127 hours

Si repassem la filmografia de Danny Boyle, hi trobem tan títols que abracen el cinema comercial més subnormal que jo tant admiro (La playa, 28 días después, Slumdog millionaire), com altres més indie i alternatius que faran les delicies dels més gafapasteros (Trainspotting, Millions...).

No obstant, totes elles tenen una cosa en comú; no sé el què, però segur que sí. En qualsevol cas, 127 horas és la clàssica aspirant als oscars. Està basada en fets reals (un barranquista que es queda atrapat al cul del món) i fins i tot se l'empesquen per colar-nos una història d'amor. Sí, podeu córrer però no podeu fugir.

La mà dreta noooo!

Tot i els tòpics i les inevitables reflexions sobre la vida solitària del protagonista i blablabla, la pel·lícula és entretinguda i no se'm va fer gens avorrida, potser per la temàtica original i el sempre útil recurs d'introduïr records i somnis del protagonista. Ah, atenció a la banda sonora també.

Per cert, als crèdits inicials, on ens mostren diferents imatges de multituds, juraria que s'hi passegen uns castellers, a part de les curses de San Fermín. Veja'm si algú m'ho confirma...

He perdut el mòbil

Sí, aquest és el típic post on una anècdota merdosa desencadena una sèrie de reflexions encara més merdoses sobre l'agetreada vida muderna i la societat de consum. Foteu-vos.

Resulta que fa uns dies vaig perdre el mòbil. Les circumstàncies d'aquest desafortunat incident, xafarders fills de puta, no els interessen gens. Jo estava tranquilament esnifant coca sobre els pits d'una sueca prenent una fanta i quan vaig agafar la jaqueta ja no hi era.

Devia ser el cabró del Steve blowJobs

Encara no he tingut temps per passar per Potafone ni Mórbidastar per comprar-me un nou pepino de mòbil que m'elevarà d'entre la mediocritat i els deixarà a tots en ridícul (al qual ja hi estan acostumats). Així doncs, he pogut gaudir de la sensació de llibertat que proporciona el fet de no estar esclavitzat per un petit aparell electrònic. No he d'estar pendent de trucades o sms en moments inoportuns. No estic localitzable. No puc improvitzar en una nit de festa. Si tingués qualsevol problema amb el cotxe, el meu únic recurs seria fotre'm a plorar com una nena de guarderia fins que algú amb mòbil em doni un cop de mà. Hòstia...

Se m'està anant la reflexió a fer punyetes, o sigui que ho deixem aquí. Ja poden abaixar-se la bragueta i continuar amb allò que estaven fent.

El bueno, el feo y el malo

El bueno: Bo per la innocència, no per la qualitat. Tron Legacy és el Avatar d'aquest any. Realment l'ambientació, la banda sonora, i els efectes digitals són espectaculars. El rejoveniment de Bridges és de traca i mocador, i les escenes d'acció estan a l'alçada. Ara bé, el guió és més dèbil que l'economia catalana. Dóna la sensació que la censura de Disney ha deixat a mitges el que podria haver estat un remake molt digne de l'original de 1982.

Os traigo la lejía del futuro

El feo: Potser la gent m'havia creat massa expectativa en relació amb The walking dead. Sembla ser que tal i com està l'asuntu, trobar-se amb un guió decent ja és el nirvana. Em vaig emportar una lleugera decepció després de veure el pilot, però li donarem una oportunitat.

El malo: Quan es va estrenar, A serbian film va aixecar molta polseguera per la sobredosi de sexe i violència que ofereix. El director ho justifica dient que és una metàfora de la situació del país, que per cert vaig viure amb els meus propis collons. És imprescindible que existeixin pel·lícules d'aquest estil, que t'agafin la consciència i te la deixin feta un puré de verdures. Cal aclarir que la famosa escena en què violen un recén nascut és més soft del que esperava; trobo molt més pertorbadora la secció Culo o codo? de el hormiguero, i ningú es queixa.

Tot un any per endavant

Un any més s'escola entre els meus dits com la sorra de la platja. Surto al carrer i només veig bellesa arreu. Bellesa en el moviment d'una fulla empesa pel vent. Bellesa en la mirada de la gent. Bellesa en el pack de 6 llaunes de atún en aceite de girasol. Perquè la belleza es tu cabeza. Que ho vaig veure en un grafiti i li vaig fer una foto. Després la vaig penjar al facebook perquè tothom s'adoni que tinc món interior.

Aquesta nit he somiat que somiava.

Engego la ràdio en el moment just per escoltar la meva cançó preferida. Miro per la finestra.

És molt mono però està a punt de trallar

Bah, ho he intentat. El meu propòsit d'any nou era escriure un blog/diari de sensacions i pensaments. Però no funciona.

Properament, analitzarem Tron Legacy i ens cagarem, de nou, en Pablo Motos.