He perdut el mòbil

Sí, aquest és el típic post on una anècdota merdosa desencadena una sèrie de reflexions encara més merdoses sobre l'agetreada vida muderna i la societat de consum. Foteu-vos.

Resulta que fa uns dies vaig perdre el mòbil. Les circumstàncies d'aquest desafortunat incident, xafarders fills de puta, no els interessen gens. Jo estava tranquilament esnifant coca sobre els pits d'una sueca prenent una fanta i quan vaig agafar la jaqueta ja no hi era.

Devia ser el cabró del Steve blowJobs

Encara no he tingut temps per passar per Potafone ni Mórbidastar per comprar-me un nou pepino de mòbil que m'elevarà d'entre la mediocritat i els deixarà a tots en ridícul (al qual ja hi estan acostumats). Així doncs, he pogut gaudir de la sensació de llibertat que proporciona el fet de no estar esclavitzat per un petit aparell electrònic. No he d'estar pendent de trucades o sms en moments inoportuns. No estic localitzable. No puc improvitzar en una nit de festa. Si tingués qualsevol problema amb el cotxe, el meu únic recurs seria fotre'm a plorar com una nena de guarderia fins que algú amb mòbil em doni un cop de mà. Hòstia...

Se m'està anant la reflexió a fer punyetes, o sigui que ho deixem aquí. Ja poden abaixar-se la bragueta i continuar amb allò que estaven fent.

El bueno, el feo y el malo

El bueno: Bo per la innocència, no per la qualitat. Tron Legacy és el Avatar d'aquest any. Realment l'ambientació, la banda sonora, i els efectes digitals són espectaculars. El rejoveniment de Bridges és de traca i mocador, i les escenes d'acció estan a l'alçada. Ara bé, el guió és més dèbil que l'economia catalana. Dóna la sensació que la censura de Disney ha deixat a mitges el que podria haver estat un remake molt digne de l'original de 1982.

Os traigo la lejía del futuro

El feo: Potser la gent m'havia creat massa expectativa en relació amb The walking dead. Sembla ser que tal i com està l'asuntu, trobar-se amb un guió decent ja és el nirvana. Em vaig emportar una lleugera decepció després de veure el pilot, però li donarem una oportunitat.

El malo: Quan es va estrenar, A serbian film va aixecar molta polseguera per la sobredosi de sexe i violència que ofereix. El director ho justifica dient que és una metàfora de la situació del país, que per cert vaig viure amb els meus propis collons. És imprescindible que existeixin pel·lícules d'aquest estil, que t'agafin la consciència i te la deixin feta un puré de verdures. Cal aclarir que la famosa escena en què violen un recén nascut és més soft del que esperava; trobo molt més pertorbadora la secció Culo o codo? de el hormiguero, i ningú es queixa.

Tot un any per endavant

Un any més s'escola entre els meus dits com la sorra de la platja. Surto al carrer i només veig bellesa arreu. Bellesa en el moviment d'una fulla empesa pel vent. Bellesa en la mirada de la gent. Bellesa en el pack de 6 llaunes de atún en aceite de girasol. Perquè la belleza es tu cabeza. Que ho vaig veure en un grafiti i li vaig fer una foto. Després la vaig penjar al facebook perquè tothom s'adoni que tinc món interior.

Aquesta nit he somiat que somiava.

Engego la ràdio en el moment just per escoltar la meva cançó preferida. Miro per la finestra.

És molt mono però està a punt de trallar

Bah, ho he intentat. El meu propòsit d'any nou era escriure un blog/diari de sensacions i pensaments. Però no funciona.

Properament, analitzarem Tron Legacy i ens cagarem, de nou, en Pablo Motos.

Tu a Boston y yo a Urquinaona

L'altre dia, per motius que no venen al cas, em vaig trobar passejant enmig d'aquesta Vuitena Meravella del Món que és la plaça Urquinaona. De sobte, vaig veure una imatge que em va glaçar els collons: una cua de 200 metres davant l'administració de loteria situada en aquest punt negre de l'arquitectura catalana. Doncs bé, resulta que és aquí on es va repartir el primer premi del darrer sorteig de nadal.

Al terrat de la torre Urquinaona hi trobareu el Ojo de Sauron

Vaig pensar en treure una foto d'aquell dantesc espectacle. Però després de fer un ràpid perfil psicològic d'alguns dels que s'hi aplegaven, segur que creurien que els estava robant l'ànima. Així que vaig passar de llarg tot calculant un temps d'espera d'uns 30 minuts.

Puc arribar a entendre que la gent faci una sortideta a Sort amb l'excusa de comprar algun dècim a la Bruixa d'ort, si bé per mi els viatges han de ser a Belgrad, Mogadiscio o a la frontera entre Corees. Però perdre mitja hora a pl. Urquinaona? Mai dels mais.

Per què seguim creient en miraculosos cops de sort, supersticions, bruixes i gnomos? Estem al puto 2011. Stanley Kubrick deu estar removent-se a la seva tomba.

En fi, he de marxar que encara no m'he comprat el raïm de cap d'any.

Porra de morts 2011

Antigament, quan arribaven aquestes entranyables dates, en Jaïr Domínguez organitzava al seu blog una porra de morts per l'any següent. Donat que aquest senyor ja no és entre nosaltres, em prenc la llibertat de recuperar aquesta bella tradició perquè no caigui en desús.

No obstant, voldria afegir-hi un petit requisit: una breu explicació del perquè de la tragèdia mort. En cas contrari, això es converteix en una llista aleatòria de noms populars, coneguts i odiats. Que se us veu venir de tres hores lluny, cabrons.

Les apostes estan a 1,07

- Juan Carlos I: el vaig veure fotut durant el discurs, no arriba a primavera.

- Felipe VI: no podrà suportar la pressió i es fotrà un tret.

- Pablo Motos*: brutal atemptat.

- Jordi Pujol: un clàssic.

- Sergi: en brutal atemptat suïcida contra Pablo Motos.

- Nolito: m'encarregaré d'ell abans de l'esdeveniment anterior.

- Julio Iglesias: morirà sobre l'escenari, com els grans.

- Lady Gaga: ídem.

- Julian Assange: serà extraditat a Suècia. Allà, les sueques li pagaran amb la mateixa moneda (muerte por kiki).

Pleno al 15: Fernando Alonso, José Montilla i Mario Vargas Llosa (tots tres en el mateix cotxe, després de donar set voltes de campana i xocar contra un camió-cisterna d'àcid sulfúric).

D'acord, potser m'he deixat endur més pel cor que pel cap. En qualsevol cas, es tracta de donar una mica de feina al Doctor Muerte, que darrerament està desocupat. Hagan juego, senyores.

*fill de puta

Biutiful

Fer una pel·lícula trista i depriment és molt fàcil. De fet, és tan senzill com escriure un blog destructiu i criticaire. Només hi has de fer sortir tot allò xungo que et passi pel cap: barris miserables, el protagonista pixant sang, la seva dona bipolar i ninfòmana muntant-s'ho amb el cunyat, policies corruptes, inmigració il·legal, nens desamparats, un munt de cadàvers... Oh, wait! Amb aquest breu brainstorming ja t'he esboçat el guió de Biutiful.

També cal tenir en compte que en Bardem deixa anar un parell de paraules en català per satisfer els més laportistes.

Eh, que lo estoy pasando mal, mira que cara pongo

La mort és una constant al llarg de tota la pel·lícula. Especialment, quan l'espectador del costat està cruixint una safata de nachos amb guacamole i queso fundido en dolby surround, soroll incompatible amb el to intimista del film de Iñarritu.

La millor opció, sens dubte, és la de retorçar-li el coll Van Damme style. Ningú se'n adonaria fins els títols de crèdit. Ep, em faré un post-it que després aquestes coses se m'obliden.

En fi, sóc l'únic animal que ensopega tres mil vegades amb la mateixa pedra. El proper cop no cometré l'error de deixar passar Tron Legacy.

No me la puc treure del cap

Si no te la pots treure del cap, hi ha un remei infal·lible reconegut per experts de tot el món. El podràs dur a terme en 6 senzills passos:

1. Dirigeix-te al mercadona més proper a casa teva i compra't una pistola semiautomàtica i una ampolla de whisky. Recomanem una Beretta 92, però pots comprar marca blanca, si no t'arriben els quartos. Pel que fa al whisky, no et sàpiga greu gastar-te 16.000 dòlars en un Glenfiddich de 50 anys.

2. Torna a casa i posa quelcom de Puccini a l'equip de música. Important: volum al màxim.

3. Serveix-te el whisky sec en un got baix i ample. Fes un glop.

4. Seu en un cadira. Fes un altre glop.

5. Carrega la pistola i obre la boca. Un error molt estès entre els principiants és apuntar-se al front, sota la barbeta, les temples, etc... Però amb l'emoció del moment, les mans tremolen: a l'hora de disparar, el canó de l'arma es desvia. I amb això tot el que aconseguiràs es desfigurar-te la cara. Així doncs, contacta la punta de la pistola amb el paladar. La feina ben feta no té fronteres.

6. Endavant. Prem el gallet, sense por.

Ja està, ja te l'has treta del cap.

Una bona alternativa a la programació de tv3

Setmana de l'autocita 2010