No era la meva intenció deixar passar tants dies amb la història a midget, però he estat liat i no he pogut actualitzar.
Ens havíem quedat amb en Sergi enganxat a la reixa com Sarah Connor a Terminator 2.
Deixeu-me entrar cabrons!Quines opcions tenia? Quedar-me allà cridant semblava inútil. Podia buscar l'oficina d'atenció al soci, però en el millor dels casos em perdria una bona estona de partit. Tornar a casa? Amb els carnets a la mà?
Va ser en aquell moment que vaig sentir un cor d'àngels celestials entonant l'himne de la champions, i em vaig motivar. Van venir al meu cap totes les hores dedicades al Metal Gear Solid.
En tot perímetre de seguretat SEMPRE hi ha un punt més feble. Hi ha unes rampes a l'exterior de l'estadi a partir de les quals es pot accedir a primera graderia directament des de fora. Bé, doncs per aquí ja no hi entrava ningú, però tot i això hi havia un segurata davant de cadascuna de les portes. Pintava malament, però llavors vaig veure un dels segurates que estava mig distret parlant amb la culona del costat. Em va costar 2 segons prendre la decisió, i vaig fotre un bot que em podria haver classificat per Londres 2012.
Dios, haz que llegue Sergi o a tomarporculo la champions este añoJa era dins. Amb la tensió del moment, no em vaig parar a pensar cap on havia de tirar, i em vaig adreçar cap a les primeres escales que vaig trobar, que baixaven i baixaven sense tenir sortida a cap graderia. Aquest particular descens a l'infern em va conduïr fins a la planta P-3.
Sí, amics: mentre tot Europa gaudia del partit de l'any, uns metres per sota de la gespa jo donava voltes pel parking de l'Estadi com un pollastre decapitat.
Sí, amics: mentre tot Europa gaudia del partit de l'any, uns metres per sota de la gespa jo donava voltes pel parking de l'Estadi com un pollastre decapitat.
Aquí ja em van enxampar, i vaig estar a punt de posar-me a córrer però llavors vaig prendre consciència del meu estat de legalitat. Vaig mostrar els carnets i em van orientar molt amablement a la meva localitat.
El meu pare, que em coneix, no es va sorprendre en veure'm arribar al minut 10 de partit, amb la cara desencaixada i suant com un cerdito valiente.
Resumint: No us coleu, nens.
PS. Amb carnets i colant-me al camp... No serà aquesta la contraparadoxa de Sergi?
El meu pare, que em coneix, no es va sorprendre en veure'm arribar al minut 10 de partit, amb la cara desencaixada i suant com un cerdito valiente.
Resumint: No us coleu, nens.
PS. Amb carnets i colant-me al camp... No serà aquesta la contraparadoxa de Sergi?
12 comentaris:
JAJAJA. Èpic. És vostè un heroi.
Una història digna de Frank Spencer. Sí senyor.
M'havia fet patir amb la demora. pensava que intentant recrear l'episodi aquest dissabte es trobaria als calabossos del Camp Nou...
Jo només he anat un parell de cops a la vida a un partit de futbol. la segona vegada, amb una entrada legítima, però sense seients numerats, no vaig trobar on seure. Vaig haver de saltar una tanca i em vaig fer un 7 al pantaló. Fi de la meva experiència als estadis.
La moralina, que no falti!
Remitjó, la meva experiència la podria haver despatxat amb 3 línies com ha fet vostè, però estic poc creatiu i calia treure'n el màxim profit.
Una decisió presa ràpidament i sense reflexiobar-la en excés va resultar un èxit. Una altra moralina?
he vingut a petar aquí i m'he llegit l'entrada anterior i després aquesta.. Són d'aquelles situacións que ara fan gràcia, però quan t'hi trobes..
jajaj què bo!
Què li va passar pel cap, home? Vol que a Can Culé tinguin números negatius? Pobre gent...
Proevolution Sergi Free entrance, el joc que ho petarà aquesta eliminatòria de la xampions.
Jo vaig currar amb un paio que es colava tots els partits disfressat de voluntari de la Creu Roja. Un dia fins i tot va haver d´auxiliar a un paio que havia caigut a terra. Potser era Remitjó
Publica un comentari a l'entrada