Si repassem la filmografia de Danny Boyle, hi trobem tan títols que abracen el cinema comercial més subnormal que jo tant admiro (La playa, 28 días después, Slumdog millionaire), com altres més indie i alternatius que faran les delicies dels més gafapasteros (Trainspotting, Millions...).
No obstant, totes elles tenen una cosa en comú; no sé el què, però segur que sí. En qualsevol cas, 127 horas és la clàssica aspirant als oscars. Està basada en fets reals (un barranquista que es queda atrapat al cul del món) i fins i tot se l'empesquen per colar-nos una història d'amor. Sí, podeu córrer però no podeu fugir.
Tot i els tòpics i les inevitables reflexions sobre la vida solitària del protagonista i blablabla, la pel·lícula és entretinguda i no se'm va fer gens avorrida, potser per la temàtica original i el sempre útil recurs d'introduïr records i somnis del protagonista. Ah, atenció a la banda sonora també.
Per cert, als crèdits inicials, on ens mostren diferents imatges de multituds, juraria que s'hi passegen uns castellers, a part de les curses de San Fermín. Veja'm si algú m'ho confirma...
6 comentaris:
aquesta fa una mica de maaandra... diuen que fa patir i no estic per això, ara.
Miri's Valor de Ley doncs. No l'he vista però la recomanen arreu.
Basada en fets reals... acaba fent tris-tris, oi?
A mi també em fa mandra, com a la rateta.
surfzone i Rateta, després de veure Valor de ley confirmo que és altament recomanable. Que-lo-sepaaaan
En prenc nota :-)
Ostres, jo és que quan llegeixo "basada en fets reals" arrenco a córrer.
Publica un comentari a l'entrada