No pretenc amb aquesta entrada emular mossèn Cinto Verdaguer ni molt menys (Déu me'n guard), però sí sortir al pas d'algunes acusacions que he rebut i que, de ben segur, rebré.
El cas és que tinc ganes de veure 2012. Ohh, això és gravíssim ehhh! pensarà algú. Doncs mira, cretí, et contestaré amb arguments sòlids perquè a través del blog no puc trencar-te la cara:
- Per mi el cinema ha de ser una altra manera de passar-ho bé. El director, Roland Emmerich, és un tio que domina l'espectacle, desde Soldado universal, Godzilla, el Día de Mañana, 10.000 bc... Sí, totes aquestes em van agradar. M'agrada anar al cinema per recrear-me en tots els matissos del dolby surround, fixar-me en tots els detalls dels efectes digitals i gaudir les imatges surrealistes que em presenten als meus nassos. Si, a més, hi vaig acompanyat d'una sueca de 1,80 m, l'experiència sensorial es multiplica.
- Les entrades de cine cada cop són més cares, i jo no sóc Fèlix Millet: cal ser selectiu, i veient aquest tipus de pel·lícules saps exactament què estàs pagant i a què t'enfrontes. No s'accepten queixes ni reclamacions. També hem de tenir en compte que aquest gènere del que estem parlant, visionat per megavideo, realment pot provocar infarts cerebrals.
- Els qui em coneixen saben que sóc un gran seguidor de cinema alternatiu, especialment de la dècada d'or del cinema turc.
