Dia de la Noa

abui astic molt anfadada perke ma fa mal de pancha i no se perke, allabors e nat al metxe

Ups, disculpin, m'havia oblidat de passar el corrector...

Tal i com anava dient, avui estic de mal humor. Com que no sabia molt bé què fer, he decidit endinsar-me en aquesta gran metròpoli que és Figueres per comprar una mica de roba, encara que a mi no em fa falta perquè sempre estic divina. Algun dia penjaré fotos.

Així doncs, he entrat al zara i li he demanat a la dependenta que m'ajudés a triar un vestidet d'estiu. El primer que m'he emprovat em sentava de meravella, però la noia que m'ha atès m'ha aconsellat una talla més. Tot seguit, li he fotut una patada a la boca seguint l'instint que em marca el geni empordanès i he marxat d'allà.

Però, oh meravella, la vida també et dóna alegries! Tan bon punt he trepitjat el carrer de nou, ha deixat de bufar la tramuntana i m'ha envaït l'eufòria! Estava tan i tan contenta que...!!! Bé, no ho recordo, perquè ha tornat a bufar i apa, altra vegada de mala hòstia.

Ja està. Punt i final. És l'hora dels adéus. Tanco el blog. Us estimo. Us odio. A reveure. Fins aviat. Fins mai. Ens veiem. Adéu.



He tornat. Durant tot aquest temps que no he escrit, uns 4 segons, m'ha donat temps a reflexionar, i he tret la conclusió que a partir d'ara faré el que em surti dels pebrots.

Ara sí. S'han acabat els falsos comiats. Espero que algun dia ens retrobem. Encantada d'haver-vos conegut i que tingueu sort.

Bentornats al meu blog. El cert és que ho he trobat a faltar, i què caram! Per què no? He pensat, Noa, més val que tanquis el blog. Aquesta vegada la decisió de deixar-ho és ben ferma i no em penso fer enrera. Per això torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno. Marxo. Torno.





Amb tot l'apreci, el respecte i admiració per la brillant blogaire Noa (o com se digui ara)

Phenomena

Per primera vegada, i sense que serveixi de precedent, faré una recomanació cultural des d'aquest el meu blog. Si mai torna a passar, voldrà dir que un alien ha ocupat el meu cos i que algú m'haurà de fotre un tret al cap.

Des de principis d'aquest any, el cinema Urgell organitza una doble sessió l'últim dijous de cada mes. Es tracta de recuperar clàssics dels 80-90 com ara Rambo, Back to the future, Goshtbusters...

Properament

Aquesta setmana hi vaig anar per veure Desafio Total i Aliens. He de dir que la velada va ser espectacular. Les entrades s'exhaureixen ràpidament i per agafar bon lloc cal fer cua una hora abans. La sala s'omple de milers de frikies que aplaudeixen cada vegada que mor un dolent o el protagonista deixa anar una frase lapidària. A més, la sessió comença amb anuncis i tràilers de l'època, encapçalats pel mític moooovierecord!! Respect.

En fi, un esdeveniment imprescindible per qualevol aficionat al setè art (o era el vuitè? fuck it). I que consti que no estic siguent irònic. Si vulgués ser irònic afegiria, per exemple, que les catalanes són mundialment famoses per la seva bellesa exhuberant i la seva sexualitat salvatge indomable.

Titanic II

Després del spam que va suposar el post anterior, voldria compensar els meus lectors amb una reflexió que canviarà les seves vides, que els farà enfocar el futur des d'una nova perspectiva, que els obligarà a ser millors persones.

Resulta que dels productors de cutre-versions com Snakes on a train, Paranormal Entity o Transmorphers (sic) ens arriba la seqüela menys més esperada: Titanic II.

Tot eren risses i muntatges del photoshop fins que va passar de debò

Terratrèmols, tsunamis, i hecatombes nuclears són un puto joc de crios al costat del que s'apropa. Podeu veure'n el trailer aquí mateix. Parlant de trailer, ja podrien ser atropellats per un camió de 18 eixos els que han tingut aquesta idea.

Els blogs són tan 2010...

Ho han de reconèixer: l'odisfera, la catosfera, la rosasfera, i tota la blogosfera en general està de capa caiguda. El ritme de publicacions cau en picat, la freqüència de visites és la meitat que la d'ara fa un any i el senyor propietari de Blogspot està preparant el vas de whisky i la magnum per volar-se el cap.

Ara ho està petant twitter. Ràpid, fàcil, i gratificant fins a nivells gairebé sexuals. No tinguin por i facin un pas endavant. No cal que abandonin el seu puto blog; només cal que es registrin i afegeixin el corresponent gadget. Entraran en una nova comunitat de pertorbats on cadascú va a la seva bola, sí, però en qualsevol moment del dia podran alliberar la seva ràbia en menys de 140 caràcters.

Passeu-vos al costat fosc fills de puta

També podran comentar en temps real esdeveniments com els partits del barça, les eleccions municipals, o la darrera cagadeta del seu hàmster. La inmediatesa de twitter els permetrà ser els primers a assabentar-se de tot allò que de debò interessa: les fotos de Piqué i Shakira, els concursos de dibuixar polles amb paint o què passa si busquem eroski málaga a google imatges. No cal dir que si acaben d'adquirir un smartphone d'última generació, aquesta és la millor manera de treure-li partit (ehem), tot i que també poden tuitejar des de l'ordinador, evidentment. I tot gratis ehhhhh!

Fins aquí la meva campanya pro-twitter. La vida és canvi. Canvi és vodafone twitter.

Que la Força els acompanyi.

P.D. M'acabo d'aixecar del llit amarat de suor freda perquè oblidava el més important. Gràcies a twitter poden estar en contacte directe amb famosets de la TV. Per exemple, poden dir el que vulguin a David Broc, Santiago Segura, o a la novia de Puyol, i poden estar segurs que ho llegiran, i contestaran o ho denunciaran segons correspongui.

Saw 3D

La decisió més difícil que he hagut de prendre a la meva vida ha estat escollir entre Cisne negro i Saw VII. Tot i que he sentit crítiques positives envers la primera, el gènere del suspens mai m'ha fet el pes, i ja compto amb veure Natalie Portman ben aviat a Thor. Així doncs, em vaig decantar per la segona. A més, he d'amortitzar les ulleres 3D que em van obligar a comprar amb l'entrada de Tron Legacy.

Hola Pablo, vamos a jugar a un juego

Sóc molt fan de la saga Saw. La violència, l'humor i l'acció han d'estar totalment passats de rosca o no valen la pena. Gaudeixin d'allò més amb la sang, el gore, i la venjança portada a l'extrem, tot plegat acompanyat d'una trama policial més feble que la defensa del Llevant.

En defensa del canal GH

D'un temps ençà que m'he plantejat assolir uns objectius determinats a la meva vida, que fins ara transcorria mentre em grato els ous sense més alicient. Així doncs, a partir d'ara em grataré els ous mentre miro Gran Hermano.

En el seu moment es va parlar molt del relleu del canal de Gran Hermano sobre el desaparegut canal de notícies CNN+. Doncs bé, ja ha passat prou temps com per poder analitzar l'impacte que ha tingut aquest canvi en les nostres miserables vides.

Quan ens trobem físicament esgotats, només cal reposar una estona per tal de recuperar forces. Això és molt senzill, tothom ho pot fer... Però i si el cansament és mental? Com apaguem el nostre cervell? Com desconnecto del meu estressant dia a dia, la meva frenètica activitat mental? Meditació? Ioga? Pilates? Feng-shui? Que m'esteu prenent lo puto pèl?

El mite de la caverna de Plató actualitzat

L'altre dia vaig decidir donar una oportunitat a aquest experiment sociològic, que deia la Milà. Vaig perdre passar 25 minuts contemplant com els ratolinets jugaven al Scalextric. Quan per fi vaig poder reaccionar, em vaig sentir totalment renovat, com si m'haguessin fet un format cerebral. En definitiva, em van venir unes ganes boges d'estudiar. I win.

No cal oblidar que ja disposem d'un variat repertori de canals de notícies. L'altre dia vaig seguir sense cap problema la caiguda de Mubarak en directe pel 3/24. I també la caiguda de Ben Ali. Però en el seu moment em vaig perdre la caiguda de Edgar, la qual cosa és una llàstima. Es veu que Edgar es va fer famós i va protagonitzar diversos anuncis a la tele mexicana després d'aquell desafortunat incident.

Ja me'n vaig per les rameras. Què deia? Ah sí... que pablo motos hauria de desaparèixer d'aquest sistema solar.

127 hours

Si repassem la filmografia de Danny Boyle, hi trobem tan títols que abracen el cinema comercial més subnormal que jo tant admiro (La playa, 28 días después, Slumdog millionaire), com altres més indie i alternatius que faran les delicies dels més gafapasteros (Trainspotting, Millions...).

No obstant, totes elles tenen una cosa en comú; no sé el què, però segur que sí. En qualsevol cas, 127 horas és la clàssica aspirant als oscars. Està basada en fets reals (un barranquista que es queda atrapat al cul del món) i fins i tot se l'empesquen per colar-nos una història d'amor. Sí, podeu córrer però no podeu fugir.

La mà dreta noooo!

Tot i els tòpics i les inevitables reflexions sobre la vida solitària del protagonista i blablabla, la pel·lícula és entretinguda i no se'm va fer gens avorrida, potser per la temàtica original i el sempre útil recurs d'introduïr records i somnis del protagonista. Ah, atenció a la banda sonora també.

Per cert, als crèdits inicials, on ens mostren diferents imatges de multituds, juraria que s'hi passegen uns castellers, a part de les curses de San Fermín. Veja'm si algú m'ho confirma...