Aquesta és l'última que he vist. Tracta de dos malalts terminals que es coneixen a l'habitació de l'hospital, i escriuen en una llista tot allò que tenen pendent abans de morir (The bucket list en versió original, més recomanable que la doblada, com sempre).
En contra del què es podia esperar, no és una peli excessivament dramàtica, però tampoc una comèdia, clar. No cal dir que Jack Nicholson i Morgan Freeman estan inmensos. Algú amb mala llet podria dir que ho fan tan bé perquè s'identifiquen amb els seus personatges, que surten bastant grandets ja...
Potser és un pèl llarga en algun moment, hi ha algunes escenes que sobren, però no busca la llàgrima fàcil, sinó que tracta el tema de la mort d'una manera realista i pragmàtica, i de fet despren bon rotllo i positivisme per tot arreu. Mil vegades més que Amelie, per exemple. Però ja dedicaré una entradeta sencera per posar a parir Amelie, que li tinc moltes moltes ganes.
Total, que no és mala peli, suposo que d'aquelles que t'agrada més o menys segons el moment de la vida en el que es troba cadascú.
El que no em va quedar clar és si el missatge que dóna és que per passar-ho teta s'ha de tenir pasta... I això ja ho sabem tots!
D'altra banda, voldria inaugurar una secció de literatura en aquest blog. I començaré presentant el Premi Totxo de la Setmana:
I el premi és per... Un mundo sin Fin! Efectivament, aquest interminable piano de 1.200 pàgines ens explica l'apassionant història del comercio de la lana en el sur de Inglaterra durante el siglo XIV. Aquesta novela, recomanable per gent amb insomni, em va sortir més cara que un viatge a Estocolm (ho juro). Se m'acut on es pot ficar en Ken Follett aquest llibrot de 3 kg., però no ho diré perquè el blog no està restringit a menors d'edat i sóc molt sensible amb aquests temes.
1 comentari:
el que estava buscant, gracies
Publica un comentari a l'entrada