Amic de l'Odi

Amic de l'Odi
Odiem i odiarem

dissabte, 27 de febrer del 2010

Independitzat

Així és, a partir de dilluns estaré independitzat. A partir d'aquest moment podré tirar-me tots els peluixos que vulgui davant de la webcam, en sessió contínua, l'un darrera l'altre, 24/7.

Ep, però independitzat total. Que per què total? Bé, és un matís molt important que permet diferenciar-me d'altres tipus d'independitzats:

a) L'universitari procedent de la Catalunya Profunda que, com si fos un Predator, va ser enviat a Barcelona tot just acabar l'institut. Se li omple la boca quan diu que jo m'espabilo sol des dels 18.
Doncs bé, és possible que la boca te la ompli jo amb una altra cosa, ja que dubto que t'hagis pagat tu solet les matrícules, l'allotjament, i les escandaloses quantitats d'alcohol consumides. Que visquis sol no vol dir que estiguis independitzat, a no ser que hagis currat per les tardes de teleoperador o recollint excrements d'elefant al zoo. En aquest cas, chapeau per tu i em callo com un puta.

Jo és que sempre he viscut sola i tal

b) La persona, habitualment tia, habitualment choni, habitualment ni-ni, que se'n va a viure amb el novio, 10 anys més gran que ella. També molt satisfeta d'haver marxat tan jove de casa dels pares.
La seva independència té mèrit, sí, però no pas més que la de qualsevol prostituta nigeriana de les rambles.

c) Erasmus. No parlaré malament d'aquests entranyables borratxos pel respecte que em mereix el Col·lectiu de Sueques de Dinou anys Allotjades a la Residència del Costat de Casa. God Bless Them.

Per això, puc anunciar amb el cap ben alt, que després d'anys suant sang per compaginar feina i estudis, em puc permetre una miserable habitació en un pis de merda a compartir amb 3 desconeguts, que vés a saber si són psicòpates, violadors, o seguidors de l'espanyol.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Com colar-se al Camp Nou (II)

No era la meva intenció deixar passar tants dies amb la història a midget, però he estat liat i no he pogut actualitzar.

Ens havíem quedat amb en Sergi enganxat a la reixa com Sarah Connor a Terminator 2.

Deixeu-me entrar cabrons!

Quines opcions tenia? Quedar-me allà cridant semblava inútil. Podia buscar l'oficina d'atenció al soci, però en el millor dels casos em perdria una bona estona de partit. Tornar a casa? Amb els carnets a la mà?

Va ser en aquell moment que vaig sentir un cor d'àngels celestials entonant l'himne de la champions, i em vaig motivar. Van venir al meu cap totes les hores dedicades al Metal Gear Solid.

En tot perímetre de seguretat SEMPRE hi ha un punt més feble. Hi ha unes rampes a l'exterior de l'estadi a partir de les quals es pot accedir a primera graderia directament des de fora. Bé, doncs per aquí ja no hi entrava ningú, però tot i això hi havia un segurata davant de cadascuna de les portes. Pintava malament, però llavors vaig veure un dels segurates que estava mig distret parlant amb la culona del costat. Em va costar 2 segons prendre la decisió, i vaig fotre un bot que em podria haver classificat per Londres 2012.

Dios, haz que llegue Sergi o a tomarporculo la champions este año

Ja era dins. Amb la tensió del moment, no em vaig parar a pensar cap on havia de tirar, i em vaig adreçar cap a les primeres escales que vaig trobar, que baixaven i baixaven sense tenir sortida a cap graderia. Aquest particular descens a l'infern em va conduïr fins a la planta P-3.

Sí, amics: mentre tot Europa gaudia del partit de l'any, uns metres per sota de la gespa jo donava voltes pel parking de l'Estadi com un pollastre decapitat.

Aquí ja em van enxampar, i vaig estar a punt de posar-me a córrer però llavors vaig prendre consciència del meu estat de legalitat. Vaig mostrar els carnets i em van orientar molt amablement a la meva localitat.

El meu pare, que em coneix, no es va sorprendre en veure'm arribar al minut 10 de partit, amb la cara desencaixada i suant com un cerdito valiente.

Resumint: No us coleu, nens.

PS. Amb carnets i colant-me al camp... No serà aquesta la contraparadoxa de Sergi?

divendres, 19 de febrer del 2010

Com colar-se al Camp Nou (I)

Donat que el millor de la cartellera és El hombre lobo, la qual és tan infecta que ens incita a passar del chatroulette al russianroulette (acudit mainstream de la setmana), us explicaré com vaig fer per superar tots els controls de seguretat per veure el Barça - Liverpool de vuitens de la champions de 2007, per a qui li pugui interessar de cara a la propera eliminatòria. És una esfereidora i complexa història que requerirà com a mínim d'un parell de posts.

Remontem-nos a aquell fred vespre de finals de febrer. Recordem que per ser declarat partit d'alt risc hi havia mossos anti-avalots ja des de l'andana del metro, literalment. Jo, soci i abonat del F.C. Barcelona de tota la vida, havia quedat amb el meu pare de trobar-nos directament a les butaques, ja que acudiríem des de punts diferents de la ciutat.

La "A" del mosaic no va quedar bé perquè encara no havia arribat jo


En el primer control només heu d'ensenyar el carnet de soci. Si sou els clàssics fills de puta que no són socis, jo crec que una fotocòpia a color cola igual ja que no s'ho miren massa. Una vegada dins el recinte, us heu de dirigir a la porta que correspongui a les vostres localitats. És aquí on hi trobem una sofisticada màquina semblant a la del metro, però en comptes de la ranura per la targeta, té una estranya cavitat on s'hi projecten els làser que han de llegir el codi de barres del carnet d'abonat o de l'entrada.

A 2 minuts de l'inici del partit, em trobava jo a la cua d'aquesta màquina, ì davant hi havia un senyor (d'ètnia magrebina per a més informació) que estava fotent la seva entrada a tot arreu menys al lloc correcte. Després d'uns quants intents, se'm van inflar els ous i vaig decidir mostrar-li com anava la cosa. Amb el meu carnet.

- Que ho estàs fent malament joder, es fa així!!!!

Exacte.

Vaig acostar massa el carnet al lector i aquest em va llegir el meu codi.


No veo a Sergi en su sitio de siempre, yo así no puedo concentrarme


La màquina es va posar en verd, i el tio sense pensar-s'ho ni un segon es va llançar cap a dins. Jo, amb la rapidesa mental que em caracteritza, em vaig quedar glaçat uns valuosos segons entenent el que acabava de passar, mentre el magrebí desapareixia entre la multitud amb la seva entrada no utilitzada. Quan vaig reaccionar, cridant a aquell tio perquè tornés, els de seguretat van venir cap a mi per apartar-me de la inmensa cua que s'estava formant. Es va acostar el responsable d'aquella zona, que controlava els accessos des de dins. A través de la reixa, vaig provar d'explicar-li el que havia passat, però a mesura que parlava veia l'expressió d'incredulitat que adquiria el seu rostre, a l'hora que feia passes enrera retrocedint fins a la seva posició i feia que "no" amb el cap.

Finalment, i donat l'enorme quantitat de gent que estava entrant en aquell moment, va optar per ignorar-me del tot.

Em vaig quedar agafat a la reixa, deixant-m'hi la gola perquè em fotessin cas, mentre unes 200 persones que es trobaven esperant a les cues del voltant em miraven amb una mescla de llàstima i por. Si aneu a la wikipedia i busqueu Gilipolles, possiblement hi veureu la cara que se'm va quedar en aquell moment.

De sobte, vaig tenir una brillant idea.

dijous, 11 de febrer del 2010

La contraparadoxa de Sergi

Pot ser que avui em carregui la (poca) credibilitat i el (poc) prestigi que m'he guanyat a pols dins la competitiva odisfera catalana, però no puc evitar fer cas al bicho acosador que tinc al cap.

Alguns em donaran suport, alguns em rebutjaran, uns altres seguiran a lo seu amb el pornotube, elles em faran salvatges proposicions sexuals, i la resta es menjarà un bacon amb formatge.

A ell també li deien que estava boig. I tenien raó.


Resulta que aquest matí el bicho acosador m'ha demanat que m'informi sobre els viatges en el temps a la wikipedia. Fins aquí, tot normal (ehem). Viatjar a través del temps és possible, i els exposaré la manera de fer-ho més acceptada per la comunitat científica:

Només necessitem un cilindre d'unes dimensions i densitat conegudes (però tecnològicament inviables actualment), i fer-lo rotar sobre el seu eix longitudinal. Una nau que que seguís una trajectòria en espiral al voltant d'aquest cilindre en moviment podria viatjar al passat o al futur (depenent del sentit de la trajectòria). Fàcil.

Aquesta teoria no la va formular Aramís Fuster o el follanabos aquell que no me'n recordo com es diu, sinó que correspon al puto Tipler, conegut/odiat a tota la UPC pel seu totxo de 12 kg de fonaments de física.

Crear un forat de cuc és més fàcil que menjar-se un sugus

Està clar oi? Going on.

En acabar de llegir l'esmentat article, he continuat amb un altre que enllaçava sobre les paradoxes de canviar el passat i les seves conseqüències, i és aquí on se m'han glaçat els collons. Copio i enganxo, però fixem-nos sobretot en l'última frase per favor:

Si algún día se resuelven los problemas de ingeniería implicados en su construcción, la fabricación de una máquina del tiempo arrojará numerosas paradojas, como las ya mencionadas. La paradoja surge porque el estado actual del mundo está determinado por sus estados anteriores, de manera que cambiar uno de estos estados propaga incontroladamente efectos hacia el estado actual. El viajero del tiempo debería conformarse únicamente con formar parte del pasado, sin intentar cambiarlo. Si viaja al pasado y salva a una niña de ser asesinada y esa niña llega a ser su abuela, el lazo causal es consistente y no paradójico, pues en este caso las acciones del viajero estarían ya incorporadas en la sucesión de acontecimientos que conduce del pasado al presente. La congruencia causal impone así restricciones a lo que el viajero del tiempo pueda hacer, pero no excluye la posibilidad misma del viaje. Es decir, si alguien realiza una acción en el pasado, en este caso un viajero que viaja desde el futuro, y la logra, entonces no es paradoja porque la acción ya había sido realizada por el mismo viajero anteriormente. Así como estas paradojas pueden ser dadas, la paradoja famosa del abuelo tiene una contradicción: la Contraparadoja de Sergi

Ep! Aturem-nos i analitzem fredament, objectivament, i científicament què està passant aquí.

Fets:

- Sergi, escrit així, només existeix en català, que jo sàpiga. Fem un repàs de Sergis famosos: Sergi Bruguera, Sergi López, Sergi Barjuan... Exacte, tots ells sospitosos d'innovar en el camp de la física quàntica.

- "La contraparadoja de Sergi" es un d'aquests enllaços en vermell, ja que el corresponent article ha estat eliminat a petició de l'autor. O sigui que ni puta idea del que és.

- He cercat al google la contraparadoxa dels nassos de mil maneres diferents. Els pocs resultats que dóna es remeten a la mateixa wikipedia, i a partir d'ara suposo que a aquesta entrada, la qual cosa només planteja més preguntes a qui en busqui informació. Per primera vegada, el google no m'ha donat la resposta.

No he pogut esbrinar què cony és la contraparadoxa de Sergi.

És possible que el meu jo futur provi de contactar amb mi? Què vol dir-me?

Que les olimpiades d'hivern de Barcelona seran una merda?

Que emigri de Catalunya quan Lapo-rta sigui president?

Que deixi de perdre el puto temps?


Tot això ja ho sé, collons!

dilluns, 8 de febrer del 2010

La batalla de Endor

Aquest matí he estat molt ocupat tocant-me els collons a dues mans, però he pogut trobar un forat a la meva apretada agenda per cercar material analitzable pel meu prestigiós blog de merda.


Seguir aquest blog és sinònim d'èxit

Doncs bé, he entrat al peliculasyonkis i m'he disposat a buscar pel·lícules a l'atzar. No m'ha fet falta gaire temps per topar-me amb l'esplèndida King Kong vs Godzilla, una joia de la dècada d'or del cine japonès. M'ha semblat la millor manera d'agafar un matí de dilluns i follar-me'l per davant i per darrera.

Però, ai amics, el Destí em tenia reservada una sorpresa majúscula! Quan he clicat el link en qüestió, no era l'espectacular lluita entre titans el què contemplaven els meus ulls, sinó La batalla de Endor.

Efectivament, a mitjans dels vuitanta, el trapella d'en Lucas va produïr dos spin-off (l'altra és La caravana del valor) de la seva brillant saga galàctica. El resultat fou un sub-producte recomanable pels nens de 0 a 2 anys, mescla de Star Wars, els ninots de Jim Henson, i la fantasia d'espasa i bruixeria medieval que triomfaven en aquella època.

Aquest desgraciat va voler veure les dues i en 3D

Poc després, en Lucas va renegar d'aquest parell de bodrios, va recuperar totes les còpies distribuïdes arreu del món i les va arxivar en un cementiri nuclear custodiat per cinc trolls level 86.
El que realment intento amb aquest post és netejar la meva mala consciència; no puc evitar que em faci molta gràcia veure un midget disfressat de ewok fent cabrioles i corrent per la vegueria de Endor...


Sóc molt bona persona: reciclo, deixo seure la gent gran al metro, no creuo el semàfor en vermell si hi ha nens mirant, etc. Però amb aquesta imatge em quedo hipnotitzat com si estigués davant una làmpara de lava.

M'he de sentir culpable? Sí? No? Raona la teva resposta.

dijous, 4 de febrer del 2010

The hurt locker

Traduïda aquí com En tierra hostil per un ximpanzé amb cromosomes de menys, The hurt locker explica la feina que fan els tècnics d'explosius a l'Iraq. Està nominadíssima als oscars i em sembla que per mèrits propis, si més no amb més justícia que altres pel·lícules que no esmentaré per cansament però que tots sabem de què parlo.

Equipat per desactivar la bomba col·locada al CCCB (o per activar-la)


The hurt locker
acumula unes quantes escenes d'actuació dels especialistes de l'exèrcit dels EEUU en desactivació de bombes, totes elles amb una tensió que es podria tallar amb una serra mecànica i molt ben resoltes. També mira de profunditzar en els personatges, sobretot en les diferents maneres de prendre's la vida quan estàs amb un peu a l'altre barri. I per aquí també se'n surt prou bé.
En definitiva, i per primera vegada aquest 2010; em mullo i la recomano aferrissadament.
I això que està dirigida per una dona! (és bromaaa, feminazis)

dimarts, 2 de febrer del 2010

Final de Lost

Amb aquest títol, guanyaré unes quantes visites google de dèbils mentals que (creuen que) quan sàpiguen el final de perdidos trobaran la pau interior.

Mirada de "jo ja sé el final i és una puta merda"


Bé, darrerament he estat criticat per parlar poc de cinema en un blog que suposadament ha de comentar les novetats que ens arriben de Hollywood. La resposta a aquesta gent és que podeu anar a veure Cuarta fase, analitzar-la al vostre blog, i volar-vos el cap amb una escopeta de doble canó.


Mirada de "si amb avatar ja us volíeu suicidar, espera't a veure Cuarta fase"


Parlar sempre d'aquest topic és més complex del que us penseu:

- No he tingut gaire temps per anar al cine, i no vull fer recomanacions basades en el que he sentit, que ja m'he enganxat els dits més d'una vegada.

- Tampoc exposaré la meva opinió sobre la llei del cinema en català, ja que no puc evitar que m'importi tres collons. Passotisme? Mandra? Desencís? Digues-li com vulguis.

- Respecte la gala dels premis Gaudí, he provat de seguir-la però als 5 minuts he patit una greu reacció alèrgica i m'han hagut d'injectar cortisona al cul abans que se'm tanqués la glotis.


Així doncs, seguiré descarregant la meva ira sobre el teclat de l'ordinador. Seguiré explicant colpidores històries de superació personal com l'anterior. I, sobretot, seguiré parlant de Shark attack 3: Megalodon (per cert, emesa fa poc per tv3 d'acord amb els seus estàndards de qualitat).

Molts atents a la següent escena, em suscita milions de comentaris però em quedo amb el salt olímpic inicial, i amb el tio de la moto aquàtica que es dirigeix decididament cap a la seva mort incapaç de maniobrar.