Un Trumpós a la Casa Blanca

L'oncle Donald ha guanyat. Aquest ànec multimilionari ha sorprès a tothom amb la seva victòria inesperada. Bé, a mi no. Com a expert en marketing, branding, i orxating que sóc, vaig identificar fa mesos les estrategies del magnat per arribar a la presidència, així com les deficiencies de la candidatura demòcrata de Hillary Plàncton. 

Aquesta notícia m'ha afectat de manera personal, ja que el meu pla consistia en convertir-me en guionista hollywoodenc de primer nivell. Per refer-me d'aquest cop, em disposo a analitzar les darrera estomacada en cinema comercial que he tingut el plaer de rebre: American pastoral.

Debut a la direcció del meu apreciat Ewan Mc Gregor, explica la dramàtica història d'una família americana aparentment idíl·lica. Està basada en la novel·la de Philip Roth guanyadora del Pulitzer. No l'he llegida però si la novel·la té la mateixa qualitat que la pel·lícula, aquest blog també mereix un parell de Pulitzer. 

Observant la cara de ximple de l'espectador

L'inici promet, amb una història enmarcada al convuls EEUU dels anys seixanta, uns actors de renom, i una producció impecable. Però aviat ens n'adonem que hi ha quelcom que no funciona. De cop i volta Jennifer Connelly, s'oblida d'actuar bé. El propi Ewan té pinta d'estar més pendent de les càmeres que de donar credibilitat al seu personatge.

A banda dels actors, al diàleg també li manca una mica més de tensió, i algun altre gir de guió li hagués donat més interès a la pel·lícula. Al final, l'espectador es queda amb la mateixa sensació de buit espiritual que el protagonista.

Un altre dia parlarem del trailers amb cançons emotives com el d'aquesta mateix peli o el de Logan. En fi, amic Ewan, que la Forca t'acompanyi. Ups, la Força, volia dir...   

House of Cards

Un nou post carrincló per donar fe que aquest blog, com el seu autor, està entrant en una nova etapa de la seva vida. Si fa 8 anys m'haguessin dit que avui dia estaria enganxat a una sèrie com House of cards, m'hagués tirat al Besòs amb unes sabates de ciment. Doncs bé, per culpa de Netflix m'estic empassant episodis d'una hora amb Kevin Spacey xerrant de política com si no hi hagués demà.

Has dit House of Karts?

No, House of Cards. El millor és un guió molt elaborat i ben creïble que ens trasllada als baixos fons de la Casablanca, on Spacey fa de les seves manipulant a tot quisqui. La seva dona, interpretada brillantment per Robin Wright Penn, no es queda pas curta, així com la resta d'actors. Si bé no té els típics cliffhangers com fa l'estafador JJ Abrams a final de capítol per deixar-nos amb la mel als llavis, les ganes de saber com continua la història d'aquest personatges fa que la vulguem seguir veient a la seguent oportunitat. No pateixin, hi trobaran algun pit de tant en tant per no avorrir-se.

No se la perdin.

El Padrino

Ho sé. És vergonyós que un expert cinèfil blogger d'èxit com jo encara no hagués vist aquest clàssic del qual tan i tan i tan s'ha parlat, versionat, parodiat, i violat.

Ja fa unes setmanes que està penjada a Netflix, que s'ha convertit en la meva plataforma preferida per perdre el temps. Doncs bé, vaig decidir aparcar temporalment les tedioses sèries que estic seguint (necessito dopar-me per mirar House of Cards) i entregar-me per complet a la trilogia de Francis Ford Coppola.  En aquest moment encara em falta la tercera part, que analitzaré acuradament quan em surti dels picarols.

 La primera escena, possiblement la millor de la saga i de la història del cinema, ja ens fa posar la gallina de piel (homenatge ;). Un Marlon Brando espectacular es posa a la pell d'un cappo mafiós imponent, concedint favors el dia que es casa la seva filla com a bon sicilià que és. A partir d'aquí ens endinsem en els tèrbols assumptes de la família Corleone i les seves magnífiques relacions amb els altres clans de Nova York.

Magnífica actuació de Marlon Brando

Es fa molt difícil per un hater com jo escriure sobre aquesta pel·lícula, ja que no se m'acut com odiar-la. Bé, sí, dura aproximadament 127 hores, però no hi fa res perquè no es fa gens pesada. Les actuacions de Brando i Al Pacino deixen el oscar de Di Caprio a l'alçada d'un nen de tercer de primària fent d'arbre als pastorets. El guió basat en la novel·la de Mario Puzo és impecable, per la manera tan efectiva en la que es desenvolupa la història i ens mostra les diferents cares dels personatges clau. No hi sobra ni hi falta res (això es diu muntatge oi?): Tensió, assasinats, moments de clímax, el diàleg just i necessari... Tot això, per descomptat, dirigit d'una manera impecable.

En fi, per primer cop, i sense que serveixi de precedent, us la recomano.

Bé, no és cert que sigui el primer cop que faig una recomanació, pero dubto que algú es molesti en rebuscar pel blog per comprovar-ho.

Deadpool

Hollywood segueix en la seva línia d'aprofitar qualsevol tovalló de paper de les deixalles de Marvel per fer-ne una pel·lícula amb altes probabilitats d'èxit. Doncs heus aquí Deadpool.

La peli comença amb uns crèdits honestos molt aconseguits i recomanables, on ja identifiquem que això no serà una més de superherois: El protagonista parla amb la càmera, explica com serà la seva propera masturbació, i té la llengua més bruta que les mans de la família Pujol :) 

Pero no solo de groserias vive el hombre. Les escenes d'acció són prou aconseguides per mantenir la nostra dissipada atenció el temps suficient per distreure'ns de la manca de govern a Espanya ;(

Ja hauran endevinat que, seguint l'estil trencador de Deadpool, he decidit afegir uns smileys a les entrades d'aquest blog. Espero que de la mateixa manera això els animi a passar per caixa sense que s'adonin que els estic venent la mateixa merda de sempre ;)

Oh no, penjant aquest imatge m'estic follant els drets d'autor!

Per cert, vaig tenir el plaer de veure-la al cinema Phenomena de Barcelona. Molt bé tot, excepte pel públic que s'havia congregat a la sala. No sé si sortien del Club de la comedia o les seves crispetes estaven ruixades de MDMA, però no deixaven de riure exageradament per totes i cadascuna de les ruqueries que vèiem en pantalla. Una mica de respecte per favort, que aquí hem vingut a odiar!