Amic de l'Odi

Amic de l'Odi
Odiem i odiarem

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Tropic thunder


Al final l'hem pogut veure! I això que ja fa temps que s'ha estrenat, i a més la van retirar d'algunes sales. Devia ser per problemes amb els drets de distribució o rollos d'aquests, no per la crítica a Hollywood com deien alguns. Sí que fa conyeta sobre el tema, però res massa destructiu.

Doncs sí, és bona, millor que l'última que vaig veure segur (El niño con el pijama te raya). És molt divertida, començant pels falsos trailers del principi, sensacionals. Ah! Alerta cinèfils, ja que està plena de cameos (atenció a Tom Cruise) i referències del mundillo (la teoria sobre els actors que fan de retrassats és genial). I la banda sonora, també ben parida. Per cert, aquesta és durilla per veure-la en versió original, pels accents, el vocabulari, els insults, etc...

Resumint, del millor de la cartellera actual, si trobeu sales on la facin. I no us enganyi el típic subtítol espanyol cutre-caspós (una guerra muy perra): Vergonyós.


I aprofitant l'avinentesa, una molt bona que l'altre dia donava Cuatro i en vaig enganxar uns minuts: Viven. Explica la tragèdia d'un equip de futbol que es va estrellar enmig del Andes, i que per sobreviure es mengen els morts... total, que la van liar parda. Però al final li foten dos bemoles i se'n surten. Digne de veure-ho.


If we die, we're gonna die walking

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Notice to mariners

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Ahora o nunca








Aquesta és l'última que he vist. Tracta de dos malalts terminals que es coneixen a l'habitació de l'hospital, i escriuen en una llista tot allò que tenen pendent abans de morir (The bucket list en versió original, més recomanable que la doblada, com sempre).


En contra del què es podia esperar, no és una peli excessivament dramàtica, però tampoc una comèdia, clar. No cal dir que Jack Nicholson i Morgan Freeman estan inmensos. Algú amb mala llet podria dir que ho fan tan bé perquè s'identifiquen amb els seus personatges, que surten bastant grandets ja...

Potser és un pèl llarga en algun moment, hi ha algunes escenes que sobren, però no busca la llàgrima fàcil, sinó que tracta el tema de la mort d'una manera realista i pragmàtica, i de fet despren bon rotllo i positivisme per tot arreu. Mil vegades més que Amelie, per exemple. Però ja dedicaré una entradeta sencera per posar a parir Amelie, que li tinc moltes moltes ganes.

Total, que no és mala peli, suposo que d'aquelles que t'agrada més o menys segons el moment de la vida en el que es troba cadascú.

El que no em va quedar clar és si el missatge que dóna és que per passar-ho teta s'ha de tenir pasta... I això ja ho sabem tots!




D'altra banda, voldria inaugurar una secció de literatura en aquest blog. I començaré presentant el Premi Totxo de la Setmana:




I el premi és per... Un mundo sin Fin! Efectivament, aquest interminable piano de 1.200 pàgines ens explica l'apassionant història del comercio de la lana en el sur de Inglaterra durante el siglo XIV. Aquesta novela, recomanable per gent amb insomni, em va sortir més cara que un viatge a Estocolm (ho juro). Se m'acut on es pot ficar en Ken Follett aquest llibrot de 3 kg., però no ho diré perquè el blog no està restringit a menors d'edat i sóc molt sensible amb aquests temes.


diumenge, 12 d’octubre del 2008

La crisis está aquí... y yo con estos pelos!



Segons les dades actuals de la meva enquesta, un 50% dels catalans volen veure "Una conejita en el campus". Com deia Mourinho, Catalunya és un país de cultura.



Com que aquesta setmana no tinc temps d'anar al cine, comentaré les estrenes de divendres perquè veieu com està el panorama:

La conspiración del pánico: thriller produit per Spielberg o sigui que pot estar entretingudet, però protagonitzat pel niñato repelent de Indiana Jones 4, el Shia Labeouoeaf aquest, la qual cosa em tira patràs.

Santos: el cine espanyol busca més públic amb pelis de gènere, però amb la qualitat de sempre. No la veuria ni cobrant.

Sexykiller: 3/4 del mateix. Una barby universitària (foto) es dedica a matar la penya (em recorda una que jo em sé), però les víctimes ressuciten en plan zombi. Al estar tan passada de rosca, igual resulta divertida i tot.

Quemar después de leer: de les més visibles en cartellera. Els germans Coen solen fer bones pelis (encara que "El gran Lebowski" em va rallar una mica). A més, té bon casting: George Clooney (posant la seva perpètua cara de vendre cafeteres); Brad Pitt (posant la seva cara de Brad Pitt); el sempre correcte Malkovich...

A part d'aquestes i de la conejita del campus, s'estrenen films d'autor i documentals que poden ser interessants o no, vés a saber.

Per últim, demano un minut de silenci per la magnífica serie Dexter, que Cuatro s'ha carregat posant-la a les 00.30 de la nit. En el seu lloc fan dos capítols (dos!) de Medium...
De moment això és tot, bona guàrdia.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Star Wars, cómo no


Sé que aquesta primera entrada no agradarà a tothom, en especial al meu club de fans del fotolog (un beso chicas), peeeero no hi ha altra manera de començar un blog de cine. I vull parlar de l'única pel·lícula que he vist més d'una vegada.

Deia Wagner que l'òpera representa l'art total, ja que integra totes les facetes artístiques possibles: cant, música, poesia, pintura, literatura etc.

Doncs bé, podem dir que Star Wars és CINEMA TOTAL, ja que és una saga que ho té tot: història èpica, personatges carismàtics i ben definits, espectacle, acció, imaginació... La primera trilogia va revolucionar el cinema, aportant uns efectes especials mai vistos i actualitzant la típica història de la literatura sobre el viatge iniciàtic del protagonista. La segona trilogia no aporta tant, però tot i això integra d'una forma mai vista animació digital i real, i té moments d'autèntic cinema en estat pur (orden 66 de l'episodi III, per ex.).

Menció especial per la banda sonora dels 6 episodis de John Williams, a l'alçada de les millors composicions de Mozart o del propi Wagner.


Reconec que l'última "The Clone wars" queda reservada als fans, ja que té un guió amb tanta profunditat com un capítol dels teletubbies, però conserva l'espectacularitat marca de la casa.

En aquest sentit, imprescindible "Blue Harvest", el brillant homenatge de "Padre de familia" en el primer capítol de la sisena temporada. Estrena demà dimecres La Sexta (suposo que el repetiran mil vegades), plagat de gags memorables. Atenció al moment dirty dancing del obi-wan pederasta. Senzillament, no té preu.