Amic de l'Odi

Amic de l'Odi
Odiem i odiarem

diumenge, 10 d’abril del 2016

House of Cards

Un nou post carrincló per donar fe que aquest blog, com el seu autor, està entrant en una nova etapa de la seva vida. Si fa 8 anys m'haguessin dit que avui dia estaria enganxat a una sèrie com House of cards, m'hagués tirat al Besòs amb unes sabates de ciment. Doncs bé, per culpa de Netflix m'estic empassant episodis d'una hora amb Kevin Spacey xerrant de política com si no hi hagués demà.

Has dit House of Karts?

No, House of Cards. El millor és un guió molt elaborat i ben creïble que ens trasllada als baixos fons de la Casablanca, on Spacey fa de les seves manipulant a tot quisqui. La seva dona, interpretada brillantment per Robin Wright Penn, no es queda pas curta, així com la resta d'actors. Si bé no té els típics cliffhangers com fa l'estafador JJ Abrams a final de capítol per deixar-nos amb la mel als llavis, les ganes de saber com continua la història d'aquest personatges fa que la vulguem seguir veient a la seguent oportunitat. No pateixin, hi trobaran algun pit de tant en tant per no avorrir-se.

No se la perdin.

diumenge, 3 d’abril del 2016

El Padrino

Ho sé. És vergonyós que un expert cinèfil blogger d'èxit com jo encara no hagués vist aquest clàssic del qual tan i tan i tan s'ha parlat, versionat, parodiat, i violat.

Ja fa unes setmanes que està penjada a Netflix, que s'ha convertit en la meva plataforma preferida per perdre el temps. Doncs bé, vaig decidir aparcar temporalment les tedioses sèries que estic seguint (necessito dopar-me per mirar House of Cards) i entregar-me per complet a la trilogia de Francis Ford Coppola.  En aquest moment encara em falta la tercera part, que analitzaré acuradament quan em surti dels picarols.

 La primera escena, possiblement la millor de la saga i de la història del cinema, ja ens fa posar la gallina de piel (homenatge ;). Un Marlon Brando espectacular es posa a la pell d'un cappo mafiós imponent, concedint favors el dia que es casa la seva filla com a bon sicilià que és. A partir d'aquí ens endinsem en els tèrbols assumptes de la família Corleone i les seves magnífiques relacions amb els altres clans de Nova York.

Magnífica actuació de Marlon Brando

Es fa molt difícil per un hater com jo escriure sobre aquesta pel·lícula, ja que no se m'acut com odiar-la. Bé, sí, dura aproximadament 127 hores, però no hi fa res perquè no es fa gens pesada. Les actuacions de Brando i Al Pacino deixen el oscar de Di Caprio a l'alçada d'un nen de tercer de primària fent d'arbre als pastorets. El guió basat en la novel·la de Mario Puzo és impecable, per la manera tan efectiva en la que es desenvolupa la història i ens mostra les diferents cares dels personatges clau. No hi sobra ni hi falta res (això es diu muntatge oi?): Tensió, assasinats, moments de clímax, el diàleg just i necessari... Tot això, per descomptat, dirigit d'una manera impecable.

En fi, per primer cop, i sense que serveixi de precedent, us la recomano.

Bé, no és cert que sigui el primer cop que faig una recomanació, pero dubto que algú es molesti en rebuscar pel blog per comprovar-ho.