Amic de l'Odi

Amic de l'Odi
Odiem i odiarem

dijous, 31 de desembre del 2009

Crèdits finals

Definitivament, l'any cinematogràfic quedarà tancat amb Avatar. Em vaig negar a veure Bienvenidos a Zombieland quan vaig saber que era no recomendada para menores de 13 años. Si ja no podem trobar gore i desmembracions en una pel·lícula de zombies, què ens queda? Quin món estem deixant als nostres fills?

Ja falta menys pel gran final! I tranquils que tindreu seients a primera fila i en 3D

Per tant, acabarem el 2009 amb els crèdits finals de MTFBWY, és a dir, les dades més significatives que em dóna l'analytics. Abusaré un cop més del recurs fàcil de la llista, però juro que és l'ultima de l'any (hahaha!).

- Algú va trobar aquest blog buscant al google ewok menopáusico. En la puta vida se m'hagués acudit ajuntar aquests dos conceptes (aparentment) antagònics. En qualsevol cas espero que hagi trobat la informació que buscava amb tanta urgència.

- Em faria molta il·lusió saber qui és el meu fidel seguidor de Timisoara, gràcies al qual Rumania és el segon país més visitant d'aquest blog. Comenti sisplau, comenti sense por!

- Porcentaje de rebote: 77,86%. Ni Pau Gasol, escolti (algú em sabria dir exactament què cony és això?).

- L'entrada que ha funcionat millor: la de Sasha Grey. Em dec al meu públic.

- Gràcies a tots els odisfèrics que m'han enllaçat i a tothom qui ha participat. No vull fer una llista d'agraïments en plan Almodóvar però sí destacar el gran Markutis i el mestre Josep, els primers que van comentar i enllaçar aquest blog quan estava tocat de mort. I l'amic Albert, clar. I el carismàtic Senyor Merdevalista. I Sasha Grey.

Ja ho veuen, treballar la nit de cap d'any em posa tonto.

Bon 2010 a tots! I recordin sempre quedar-se fins que acabin els crèdits, hi pot haver alguna escena sorpresa...






dilluns, 28 de desembre del 2009

Pornstar giving head

Sé que faig tard. He estat considerant algunes innocentades pel dia d'avui però la majoria les he descartat per motius diversos:

- Escriure una crítica entusiasta de "Los abrazos rotos" deixant-la com la millor pel·lícula de la dècada. Descartada per ser una broma de molt mal gust.
- Iniciar el debat sobre si la dècada comença el 2010 o el 2011. Descartada per ser totalment estèril, ja que se'n va tot a prendre pel cul el 2012.
- Penjar videos de youtube worst movies ever. Descartada per ser la tònica habitual en aquest blog.
- Organitzar un Club de la Lucha. Descartada per ser una iniciativa seriosa que serà publicada en un altre moment.
- Colar quelcom porno com a títol d'entrada. Els de màrketing m'han dit que si segueixo així, l'èxit serà tal que en poques setmanes vindrà el senyor Google i em comprarà el blog per 1.200 milions d'euros. Adjudicada!

divendres, 25 de desembre del 2009

Gorrons

Un gorrón, nens de San Ildefonso que em consta seguiu aquest blog, no és una gorra gran. Un gorrón és una persona que intentarà treure un profit de vosaltres, esp. econòmic, d'una manera èticament reprobable. En català correcte en diem fill de puta.

Págate algo nen


Recentment, potser a causa de la crisi mesclada amb aquests dies de despeses i consum, he tingut ocasió de viure situacions de xtreme-Gorronism, una nova modalitat de gorronisme salvatge que ve dels EEUU. A més, totes se situen en el mateix escenari, com si es tractés d'una brillant obra de teatre: bar manolo qualsevol, quarts d'onze del matí, havent esmorzat, hora de pagar.
Vegem-ne tres exemples paradigmàtics:

Gorrón 1: cal que el lector conegui dues dades bàsiques per entendre la personalitat de Gorrón 1, a saber:

- Va començar a fumar als 23 anys perquè "és propi de guanyadors".
- És un perdedor.

El cas és que G1, just abans d'anar cap a la barra a pagar, va decidir anar al lavabo, tot i que teníem pressa per tornar a la nostra ocupació. Jo em vaig posar a fullejar un diari, i en veure que tardava vaig pagar (la meva part) i vaig baixar a buscar-lo, ja que havien passat més de 10 minuts. El vaig trobar fent temps, assecant-se tranquilament les mans amb paper de wc: "ah, que fem tard oi? Anem, ràpid, ja has pagat?"
MEEEEEC! Vas directo a la cárcel sin pasar por la casilla de salida ni cobrar los 20 euros.

Gorrón 2
: en aquest cas, Gorrona 2 havia demanat un tallat, mentre jo m'havia fotut un bacon amb formatge gran i un nestea. No m'importava pagar un euru més, però al acostar-nos a la barra em comenta que "ostres doncs l'altre dia em van haver de pagar l'entrada del cine, (...) i per venir fins aquí li he hagut de demanar a la meva àvia la T10, i és que vaig curta de pasta gegege", tot això rebuscant per la cartera però sense acabar de treure'n res.
MEEEEEC! Per llesta i per brasas, et pagues el tallat.

Gorrón 3: És el fifa world player dels gorrons, ho fa tot més fàcil amb un "podries pagar tu, que treballes, cabrón".
BINGO! Et pago el cafè, l'entrepà i l'entrada del pis si cal.

Nens, quan vulgueu gorronejar, aneu sempre de cara. Tots hi sortirem guanyant.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Un cap de setmana inoblidable

Els titulars del cap de setmana en un minut:

- El Barça és el millor equip del món.
- El pohang steelers sud- coreà és el millor equip del món després de barça i estudiantes.
- Avatar: la típica superproducció familiar nadalenca que repassa tots els tòpics vistos i per veure. Tot i això, es deixa mirar per ser estèticament espectacular. Jo no vaig poder entrar a la punyetera sala on la projectaven en 3D però ha de guanyar molt.
- Fot fred.
- No es telecofarra para viejos. Recordar que és una festa que se celebra a l'aire lliure. Recordar punt anterior.
- Guti maricón.
- S'apropa Nadal, no és recomanable acostar-se a menys de 3 km del centre de Barcelònia sense granades de mà per obrir-se pas.
- El recurs fàcil de tot blogger són les llistes, els videos de youtube i Guti maricón.
- La següent escena reflecteix el meu sentiment quan em diuen que ja tardo a comprar els regals.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Vete al teatro

Diuen que a Barcelona es fa bon teatre, però jo no ho tinc tan clar. No veig cap obra a la cartellera que m'engresqui, cap 2012 o Dos canguros muy maduros versió teatral. A més, cada cop que he anat al teatre ha suposat un trauma dels que escurcen 10 anys l'esperança de vida.
A la feina hi ha una persona molt aficionada al teatre, especialment els musicals. Ha vist spamalot, mayumana, la bella y la bestia, la sirenita sobre hielo, blancanieves sobre hierba... Totes, però la que m'ha recomanat més aferrissadament és Hoy no me puedo levantar, amb la qual cosa em justifica l'eutanasia activa sense més arguments.

Recentment em van obligar a veure Reugenio, l'imitador del Eugenio. Quan dic que em van obligar, vull dir que només faltava que em mantinguessin les parpelles obertes amb l'aparell de la naranja mecánica.
A més, es dóna la divertida circumstància que els meus pares posaven els cedés del Eugenio els cap de setmana al matí (tenen tota la puta col·lecció), totes les variables per l'equació: Eugenio + ressaca = infern sobre la terra.
Així que ja veuen que la meva simpatia pel personatge venia de sèrie.
Doncs bé, estem parlant d'uns 40-50 acudits, un darrera l'altre, pimpampimpam que diu aquell. Tots i cadascun d'ells ja me'ls sabia

Saben aquel que diu...?



Com descriuria l'experiència?
Durant la Segona Guerra Mundial, els japonesos agafaven els presoners i els inmobilitzaven els braços per ruixar-hi aigua gelada. Al cap d'unes hores, canviaven l'aigua gelada per aigua bullint, provocant un dolor intolerable i fins i tot el despreniment de la carn, deixant els ossos a la vista.

Mentre veia la funció, vaig pensar varies vegades que tan de bo m'haguessin capturat els japonesos abans d'entrar.

diumenge, 13 de desembre del 2009

El CCCB versus Cornellà

Després de reconciliar-me amb l'audiència femenina, avui toca fer les paus amb Cornellà i tot l'extrarradi en general. Comencem aquest particular derbi metropolità amb un exemple de mal servei típic de Barcelona.

La joia de la corona


Tarda d'un dia festiu qualsevol. Passejant pel centre de Barcelona, crec recordar que hi ha una exposició de fotos al CCCB que segons l'hora és gratuïta. Em sona que ha de ser en dia laborable, però decidim anar-hi ja que per preguntar no perdem res.
Entrem a la recepció i ens dirigim al taulell d'informació, darrere del qual hi ha un noi i una noia. La noia, que llueix unes precioses ulleres de pasta negres, està sentada sobre el seu peu dret rollo Empar Moliner, i està completament inmersa en la pantalla de l'ordinador, que jo no tinc a la vista. Pel seu altíssim nivell de concentració dedueixo que està calculant la posició d'orbitatge de la sonda Mars Reconaissance Orbiter, ja que me la quedo mirant uns 5-10 segons i ni s'inmuta.
Decideixo no molestar aquella subnormal i m'adreço al noi, que està acabant d'assenyalar quelcom en el díptic del museu a uns altres visitants.

- Bona tarda, que s'hi pot entrar?

L'informador fa una ganyota que interpreto com a "no", i ràpidament torna a seure per dedicar-se a corregir les coordenades enviades per la seva companya a la sonda de la NASA, així que vaig passar de preguntar res més i vam sortir corrents d'aquell infern. Si hagués estat jo una gafapasta amb aquella mescla de minifalda i malles si que m'haguessis tret el folleto, assenyalat horaris, comentat que l'endemà seria gratuit, i que buscaves una cara com la meva pel teu projecte de fotografia oi, cretí?

Podria exposar uns deu milions d'exemples de mal servei, protagonitzats molts d'ells per universitaris amb treballs temporals. Jo també he tingut mil feinetes de merda però sempre ho he intentat fer el millor possible, encara que fos cangur d'un mocós de 4 anys.

El servei a Barcelona és cada dia pitjor. No culpin (només) els cambrers peruans, les recepcionistes argentines i els futbolistes francesos. L'enemic és a casa.

divendres, 11 de desembre del 2009

Manual de seducció

Aprengui a dominar el llenguatge no verbal


Per compensar les lectores per la misogínia latent en el post anterior, aquesta vegada oferim una lliçó de galanteria, obviament emprant referencies cinematogràfiques.
Oblidin-se del complexe de superioritat de James Bond, o de l'actitud masclista de Humphrey Bogart. En ple segle XXI les dones són persones, i com a tals tenen sentiments i necessitats que cal atendre.
Vostè, amic lector, ha de posar-se en el lloc de la pretesa (d'això se'n diu empatia) i saber llegir entre linies què busca, entendre el llenguatge corporal, i entrar en un subtil joc de mirades i dosificades mostres d'interès.
Totes aquestes premises queden perfectament resumides en una de les millors frases de la història del cine, que no podia ser de cap altra que no fos Shark Attack 3. L'escena és en anglès però en un nivell comprensible per tothom; no vull que us sentiu exclosos d'aquest blog, estudiants de belles arts i habitants de Cornellà.
Endavant video.





dilluns, 7 de desembre del 2009

Away we go

L'última de Sam Mendes, director de American Beauty, és una porqueria.
Tracta d'una parella de trentanyerus que volten per nord-america buscant el lloc ideal on criar el fill que estan a punt de tenir.
Ell està interpretat pel protagonista de la (molt recomanable) sèrie The office, John Krasinski, i es limita a repetir el personatge i allargar-lo 90 dolorosos minuts. O potser és que no dóna més de si.
Ella és una actriu desconeguda, que potser no ho fa malament, però és molt lletja, molt. La seva lletjor eclipsa tota la pel·lícula i no me'n deixa fer una valoració objectiva. En les escenes en què ell la mira als ulls i li declara amor etern, sembla que el pobre tio s'estigui aguantant el riure.
Proposo aquesta noia per altres papers més escaients per ella, com ara:

- La mujer más fea del mundo.
- La mujer de la máscara de hierro.
- Spiderwoman.
- Darkness.
- Toy story 3 (posant la veu a la nina).
- Zombieland (fent de zombie num. 34).
- Star Trek 2 (de klingon).
L'autèntic rostre de Satanàs

P.D. Fora conyes, felicitats a Mendes per haver desafiat convencions socials i la puta dictadura de la gent guapa.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Saw VI

Seguim parlant de porno, perquè Saw VI va ser classificada X pel nostre estimat Ministerio de Cultura (pel contingut de violència extrema), limitant la seva projecció a les sales corresponents.
En aquestes condicions la distribuidora va decidir no estrenar-la, així que han aconseguit que 1. m'interessi veure-la i 2. que ho faci de la forma més pirata possible. Sergi 2 - Sinde 0. Enhorabona!

El retorçat Jigsaw segueix sent interpretat per Eduard Punset

Per veure-la em vaig amagar a la meva habitació, amb el portàtil, sentint-me malote, com un rebel, un anarka antisistema, un etarra muntant la bomba lapa, un islamista radical prenent el control de l'avió.

Doncs bé, si en alguna cosa s'assembla a una porno és en que el guió és una mera excusa per unir les diferents escenes de morbo, en aquest cas de violència gratuïta (mai millor dit). Apología de la violencia diuen? No pas més que en les cinc entregues anteriors, les dues de Hostel o l'infernal casting de la nova trinca, que incita a desmembrar tot el qui apareix en pantalla.

A què ve aquesta censura absurda? Es tracta d'una tàctica de proteccionisme del meravellós cinema espanyol? O és que els senyors del ministerio reaccionen igual davant el culet de sasha grey, que amb un tio que es talla filets de la seva pròpia panxa?
Mai ho sabrem.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Sasha Grey perd la virginitat

Aquest titular, que pot disparar el número de visites del blog fins l'infinit, fa referència al debut de l'actriu porno en el cinema mainstream. Decepcionats? Intentaré viure amb el càrrec de consciència.

No és estrany que els actors porno puguin fer un bon paper en cinema normal. Cal tenir en compte que estan acostumats a despullar-se literalment davant la càmera, la qual és un simple testimoni del què està passant, com si fos un documental de la 2. De fet els directors del porno no els han de donar més instruccions que les de Cruyff al dream team; salid y divertíos. Així que els actors no interpreten cap paper, sinó la pura realitat.

El cas és que Steven Soderbergh (director de Traffic, trilogia de Ocean's...) es va fixar en aquesta californiana de 20 anys per rodar una pel·lícula experimental sobre una prostituta de luxe: The girlfriend experience.
L'acabo de veure i la veritat és que la noia ho fa prou bé, i això que surt vestida durant tot el film. Sembla molt madura per la seva edat, i és que és una tia viscuda: una de les seves escenes més memorables (pel que m'han dit) és un bukkake amb 14 negrates; una experiència que ha de curtir més que 5 anys desactivant bombes a l'Irak. També ha estat premiada pel seu paper a Anatomía de Sasha Grey.

En el fons té molta sensibilitat


Altres actors X que havien intentat el mateix van fracassar, però Sasha és diferent. En el seu myspace afirma ser una gran seguidora de Jean-Paul Sartre, Baudrillade, Nietzsche i el nou cinema italià neorealista (sic), a l'hora que li va la marxa més dura. Només complir els 18 va córrer a presentar-se a un càsting, i en la seva primera pel·lícula va demanar al seu company de repartiment (el mismíssim Rocco Sifredi) que no sigués tan marica i li fotés un bon cop de puny a la panxa, que l'escena estava quedant ensopidota.

Des d'aquí animem la Sasha perquè segueixi pel camí del cinema per tots els públics. Podria convertir-se en la nova Natalie Portman, però amb més (mala) llet.

P.S. Algú em creurà si dic que he conegut Sasha llegint un article del Times?

dijous, 26 de novembre del 2009

Porra del clàssic

Després de la victòria de dimarts, encara queden escèptics, gent de poca fe que no creuen en aquest equip, que diuen suposo que guanyarem amb la boca petita. Doncs bé, jo deixo constància per escrit, amb majúscules i en negreta que
ENS ELS FOLLAREM.

El merdid surtirà a la defensiva, esperant la seva ocasió i posant 5 tios sobre Xavi i els altres 5 sobre Iniesta. El barça ho intentarà durant el primer quart d'hora, fins que Alves forçarà un corner, Xavi el picarà i Piqué rematarà a porta davant de Eva Sannum - Ramos. Gol, 1-0.
Llavors el merdid es tirarà amunt, amb la qual cosa els cauran un parell més, probablement dos golassos de Messi, o Pedro en el seu defecte. 3-0. Mitja part.

"A mi me gustó más el post de Troll 2"

El merdid comença la segona part revolucionat, i avisa amb un xut de Benzema que frega la 3a graderia. Valdès fa una sacada llarga, Ibra (algú dubta que jugarà?) la baixa amb la punta i remata sense que toqui terra. 4-0.

Més endavant vindrà la relaxada del barça, el merdid que treurà la casta, el orgullo y el juanito, i amb alguna cabriola del kaka faran el gol de l'honor. Marcaran, això segur. 4-1.

Arribem als minuts finals, el merdid està trencat, s'alineen els astres i Henry suca. 5-1.

Final. 5-1. CR9 es posa a plorar, se li corre el rimmel, i la fotografia de la seva cara amb les llàgrimes negres dóna la volta al món, és portada arreu i guanya un pulitzer.

Aquí queda. S'admeten apostes, i entre els guanyadors se sortejaran 2 entrades per l'última de la Coixet.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Troll 2

Tot és relatiu en aquesta vida. També la qualitat.

Si una persona escolta el st. anger de metallica pot concloure que té poca qualitat. En canvi, si el posa just després de qualsevol disc d'amaral (aka infernal), li semblarà un orgasme múltiple a nivell auditiu.
Troll 2 és un bon exemple del concepte qualitat relativa. Aquesta joia italo-americana estrenada a principis dels 90 traspassa la línia de la vergona aliena per ocupar el lloc que li pertoca a la història cinematogràfica: la destrucció del setè art en totes les seves vessants.
L'argument és espectacular: Una família americana se'n va de vacances a un poble on els seus habitants en realitat són goblins que han adquirit forma humana i transformen la gent normal en planta per poder menjar-se'ls (sic).
He rebut queixes sobre 2012, però el problema és que la gent no està curtida amb Troll 2. Penjaré la que és la millor/pitjor escena (recordem que està per sobre del bé i del mal). El personatge en qüestió observa com es mengen la seva companya, observin aquests 20 segons de carisma i pur nervi. Endavant vídeo.




La mosca és real.

Cal destacar que Troll 2 no té res a veure amb Troll 1 ni Troll 3. L'únic nexe en comú de la trilogia són els lamentables goblins, midgets amb careta de goma que no veuen tres en un burro. De fet en un dels cartells de Troll 2 hi apareix una espècie de llop tot ganso que no surt en cap de les 3.

Això és una estafa a gran escala, i no el cas praetoria.
Trola 2

diumenge, 22 de novembre del 2009

Xiulada

Portsmouth, 26 de maig de 2009
El dia abans de la final de la champions em trobava en aquesta horrible ciutat del sud d'Anglaterra per una entrevista de feina. Com que anava curt de temps, vaig agafar un taxi. El taxista, en saber que era de Barcelona, em va felicitar per haver arribat fins a Roma, però acte seguit em va dir que no calia que mirés el partit: no hi teníem res a fer. Que el barça mai havia estat superior a un equip anglès, que Messi desapareixia, que no teníem defensa, que el Manchester era molt millor. En definitiva, que no em preocupés, que el partit ja estava perdut.

Portsmouth podria ser arrassada per un tsunami i a ningú li importaria


Finalment no em van donar la feina, així que no vaig tenir l'oportunitat de tornar-hi, felicitar el taxista pel subcampionat, i calar foc al seu taxi. Però la lliçó que en vaig treure és que sempre, sempre, cal mantenir la fe. Encara que pintin bastos.

Tot i aquesta motivació, reconec que al camp no animo com hauria de fer-ho. Cada any em prometo a mi mateix que aprendré a xiular com Déu mana abans del barça - madrid. Em sembla que és la millor forma de pressionar, ja que els crits d'una sola persona només molesten al iaio que seu davant. Dubto que Guti senti les diferents observacions i comentaris que li dirigeixen els barcelonistes, a no ser que es posi tot el públic d'acord per corejar algun insult, la qual cosa al camp nou passa 2 o 3 vegades per partit.


Messi golpeó con la cara la inocente bota de Amorebieta

Els aplaudiments tampoc crec que tinguin un efecte devastador en els jugadors. També hi ha aficionats que s'emporten un xiulet a l'estadi però, amb tots els meus respectes, són una mica maricons. I després estan els de la trompeta de gas. Que què opino dels de la trompeta de gas? Gràcies per preguntar.
Crec recordar una escena de La lista de Schindler en què els nazis agafen un grup de jueus i els posen en fila, de manera que amb un sol tret en maten uns quants i estalvien munició. Doncs bé, els de la trompeta de gas no valen aquesta única bala, així que els rebentava a cops de culata o millor, amb la seva pròpia trompeta. No seria irònic?

Em queda una setmana per aprendre a xiular.

dijous, 19 de novembre del 2009

Hora de morir

Després de veure 2012, no puc afegir gaire cosa a la reivindicació que vaig fer en la prèvia.

Avís pel nou lector: està llegint el blog d'un varó adult en plenes facultats que va pagar per veure GI Joe. Cal aclarir que volia contemplar l'enderroc de la torre eiffel a la vegada que s'emporta per davant uns quants francesos. A partir d'aquí, si decideix continuar la lectura, tota crítica posterior serà censurada.

Només remarcar que mantinc la mateixa postura. Vaig passar 157 minuts en què vaig tornar a tenir 7 o 8 anys, recuperant la vella sensació que en el seu moment em van produïr Jurassic Park, Twister o Speed, i no se'm va fer gens llarga. Potser és atrevit anomenar-la la pel·lícula de catàstrofes definitiva, però aquí peta absolutament tot. De fet, el director és conscient de l'animalada que està fotent, i tot plegat està intencionadament exagerat: la destrucció, un concepte tan abstracte, aquí es dedica literalment a trepitjar els talons als protagonistes.

Nogensmenys, és una pel·lícula que no recomanaria, sabedor que la meva és una experiència molt personal, i que el nivell intelectual de tots vostès supera amb escreix el d'un nen de 7 anys o el d'un periodista de deportes Cuatro.




Teresa Forcades ha penjat un altre video al youtube en què em dóna suport

La mala notícia és que el director Roland Emmerich ha anunciat que no tornarà al cinema de catàstrofes. És una llàstima, ja que gràcies a ell he vist coses que mai podríeu imaginar. He vist com el portavions USS John F. Keneddy queia sobre el cap del president dels EEUU. He vist com Califòrnia quedava dividida en quesitos, i el parc de Yellowstone esclatar rollo Hiroshima. Ara tots aquests moments es perdran com llàgrimes entre la pluja.

És hora de madurar.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Assetjament sexual

La història que segueix a continuació és verídica, si bé canviaré els noms dels protagonistes per mantenir les identitats anònimes i no comprometre ningú. Com que encara no he vist 2012, crec que puc ajudar a donar a conèixer un problema latent en algunes oficines i centres de treball catalans.
Tinc un amic, al qual li direm Ewok, que se sent assetjat sexualment per una dona de la seva feina, a partir d'ara anomenada Jabba, que gaudeix d'una posició superior dins la jerarquia de l'empresa. Com és d'esperar, Jabba no és una milf a lo nicole kidman; més aviat es tracta d'una mescla perfecta entre el ninot gegant de Cazafantasmas 1 i Carmen de Mairena.

Passa't pel meu despatx... i tanca la porta

Des de gairebé el primer dia de feina, l'Ewok ha notat com Jabba li va descaradament al darrere, fins al punt de fer-se omnipresent en cadascun dels moviments del pobre nano: si ell va a fer-se un cafè, ella anirà corrents a prendre un te; si ell va a fer unes fotocòpies, allà estarà ella fent cua a massa poca distància; si s'aixeca per anar al lavabo, sap que ella estarà al bell mig del camí i haurà de fintar-la al més pur estil messi.
Poc a poc l'assetjament s'ha anat fent més evident. Ella l'ataca directament mentre treballa, se li acosta amb qualsevol excusa absurda i li col·loca el pitram a escassos centímetres de la cara (és d'aquells que no se sap on acaba el pit i comença la panxa), envaïnt sempre la seva esfera individual. Fins i tot ha rebut subtils propostes de contacte físic (necesito un masaje). Recordem que Jabba pesa gairebé el doble que Ewok, la qual cosa exerceix un cert factor intimidatori.

La situació es veu agreujada per la sequera sexual que travessa l'ewok. És comparable a morir-se de sed enmig del desert tenint a l'abast una font d'on brolla àcid sulfúric.

Fes-li un bon repàs als meus... informes

El nostre protagonista sap com funciona la justícia en aquests casos:
- Dona assetjada: inmediata ordre d'allunyament per l'assetjador, presó preventiva, fitxa policial, castració química, retirada del carnet del barça...
- Home assetjat: la denúncia no serà portada a tràmit, i en el millor dels casos el jutge li dirà maricón a la cara.

De moment no ha arribat fins aquest extrem, però el que era una gràcia per explicar als colegues els divendres nit està començant a provocar-li certa ansietat, ja que és una feina que necessita i no sap exactament com comportar-se per no tenir problemes. Només se sent animat quan veu els cartellets del ministerio de igualdad.

És llavors quan l'ewok es peta de riure.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Apocalypto

Aquesta fantàstica pel·lícula de Mel Gibson (per cert en maya V. O. S.) comença amb una cita d'un tal Will Durant que diu

Ninguna gran civilización es conquistada desde afuera hasta que se destruye ella misma desde adentro.

Digues-li civilització, digues-li equip de futbol, digues-li blogosfera.

Estic en crisi

dimarts, 10 de novembre del 2009

Versió original

Si no estic parlant gaire de cinema últimament és perquè miro la cartellera i només hi veig malsons de 105 minuts, així que intentaré tornar al topic amb un clàssic com la defensa aferrissada de la versió original. De fet no argumentaré massa perquè em sembla una obvietat que la versió original és millor que la adulterada, començant pel fet que les veus que ho doblen tot són les del cor de la ciutat. TOT.
Em limitaré a donar uns quants exemples del què es perden els que diuen allò de jo no vaig al cine a llegir, encara que per mi ja se'ls pot follar un gorila espalda plateada, que estan en perill d'extinció.

Els exemplars mascles poden arribar a pesar 200 kg

- Fot molta gràcia/pena veure actors com Denzel Washington (Training Day) o Keanu Reeves (Reyes de la calle) fent de polis malotes i parlant en chicano per fer veure que controlen pels suburbis, que se saben moure pels baixos fons. Sí, i amb un accent que fa sagnar els oïdes.

- Comèdies prou dignes com Austin Powers han estat violades en aquest Estat amb el doblatge a l'estil del que feien al Informal, canviant enginyosos jocs de paraules per muletillas que repetien els killos de l'època. I la llista és tan llarga que em fa por posar-me a dir títols.

- El mateix passa amb les d'animació per crios: com Monstruos SA en l'original, veus de John Goodman i Billy Cristal; doblades per Santiago Segura i el cruz de Cruz y Raya. Merda!

- Sèries de dibuixos com American Dad són infumables en castellà. En canvi, l'alien asexuat Roger és una autèntica troballa en l'original. I com aquest, tants d'altres...

- Vivim enganyats. Terminator mai va dir "Sayonara, baby"; sempre va ser "Hasta la vista, baby".

divendres, 6 de novembre del 2009

Sóc alt

Aquest turc de 2,46m ha entrat al record guiness per ser l'home més alt del món, que es veu que és un gran mèrit, i recentment ha estat de gira per Europa. Sí, de gira, com si fos la punyetera Madonna.

Ell sap de què parlo

M'agradaria finalitzar la meva particular trilogia sobre el cretinisme amb un assumpte que em toca ben de prop. Sé que molts no se sentiran identificats, però busco solidaritat i posar fre als comentaris que he hagut de tolerar desde sempre. Parlo d'encontres casuals, gent que no conec de res ni són amics meus, però que es veuen legitimats a fer la conyeta quan troben algú que fa el metre noranta. Lògicament t'has de callar per culpa de les convencions socials dels collons, així que escriuré aquí el comentari i la resposta (reprimida o edulcorada en el món real) corresponent.
M'havia promès a mi mateix rebaixar la violència verbal i les paraules malsonants del bloc però, com diu Aragorn a les seves tropes davant la Porta de Mordor, hoy no es ese día.

- Què alt! Escolta, quin temps fa per allà dalt?
No gaire bo, de fet podrien ploure osties en breu.

- Què alt! No t'han dit mai que podries jugar a bàsquet?
Sí; cada vegada que em trobo amb un cretí com tu.

- Què alt! No creixis més eh!
T'equivoques. Creixeré i creixeré fins que sigui capaç d'aixafar-te com una formiga.


- Què alt! Però ja saps la teoria de la L...

Ja et dic jo ara que la Mare Natura no hi enten, d'eles, envejós de merda.

- Què alt! Vigila no et dónis un cop al cap.
Tu deus ser un imbècil.

- (verídic: entren dues dones grans a l'ascensor)
Que alto! Apártate de él, manuela.

Jaque mate. Aquesta encara no l'he entès.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Tres mitjanes

Després de llegir tants blocs plens d'odi i bilis, no puc fer res més que deixar-me portar i reflectir la meva indignació una vegada més. De fet no és un assumpte off topic del tot, perquè va succeir quan anava a menjar-me un frasfurt abans de la sessió de nit al cinema icaria.
El cas és que em dirigeixo a la cambrera, que té pinta d'argentina, i li demano, després de desitjar-li bona nit, tres mitjanes. Les paraules exactes són "bona nit, tres mitjanes". Bé.

Tothom pot sentir odi en un moment donat

Per resposta, la dona m'ofereix un silenci incòmode, un mig somriure perdona vides, com pensant "el pobre no sabe que no hablo catalán". Jo, que sóc home de bona fe, penso que possiblement la dona sigui subnormal i torno a repetir les paraules; obtinc la mateixa resposta.

A la tercera vegada que em repeteixo, amb tanta ràbia que em podria haver transformat en superguerrer, va intervenir un amic amb més set i menys paciència, i va realitzar la petició en la llengua de belén esteban. Vaig decidir no fer-me mala sang i continuar la nit de bon rotllo. Possiblement, si li hagués demanat en italià (que no en tinc ni puta idea però serà "tre mediani" o així) hagués fet l'esforç d'entendre d'una manera o altra, hagués començat conversa de que guay que és Barcelona i quina multiculturalitat s'hi respira, i ens haguéssim agregat al facebook.
La cosa no va passar d'aquí però es prou ilustratiu, ja que em passen incidents d'aquests prou sovint, sense ser jo un yihadista del català.
Respecteu el meu idioma, només us demano això. No m'obligueu a agafar un bat de beisbol i convertir-me en un maldito bastardo amb barretina.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Banda sonora

Un element que considero de gran importància a qualsevol film és la banda sonora. Una bona cançó en un moment donat pot elevar una escena mediocre a la categoria de memorable. Tu agafa qualsevol conyàs de Garci, fes sonar rock del bo, i em posaré dempeus sobre la butaca per aplaudir tal inesperat cop de geni. Només que als crèdits del final (que cal llegir-los tots i cadascun SEMPRE) soni alguna cosa decent, ja em compensa d'alguna manera un suplici de 120 minuts, com ara American Playboy, pel·lícula obviada en el seu dia en aquest blog per motius evidents.

Podria posar molts exemples de grans bandes sonores, no només de compositors que m'agraden (que Monesvol beneeixi John Williams, Enio Morricone, Jerry Goldsmith, Danny Elfman...), sinó de cançons seleccionades amb bon gust, encara que sigui per vendre'n el cd.

Penjaré una mostra paradigmàtica d'una banda sonora amb dos collons, d'una pel·lícula no menys collonuda: Terminator II.
Sé que no descobreixo res de nou, però és que només sentir-ne el primer minut podria transformar el més maricón dels jonas brothers en un schuarzenegerrr dopat de testoterona. A més a més, el videoclip compta amb cameo inclòs del governator. Imprescindible.


Observació: han passat 18 anys des de T2. La saga ha anat a pitjor; guns'n roses toca fons; i James Cameron, ho veig venir, amb Avatar ens colarà un gol per l'escaire. El temps és un cabró.




dimecres, 21 d’octubre del 2009

En defensa pròpia


No pretenc amb aquesta entrada emular mossèn Cinto Verdaguer ni molt menys (Déu me'n guard), però sí sortir al pas d'algunes acusacions que he rebut i que, de ben segur, rebré.
El cas és que tinc ganes de veure 2012. Ohh, això és gravíssim ehhh! pensarà algú. Doncs mira, cretí, et contestaré amb arguments sòlids perquè a través del blog no puc trencar-te la cara:

- Per mi el cinema ha de ser una altra manera de passar-ho bé. El director, Roland Emmerich, és un tio que domina l'espectacle, desde Soldado universal, Godzilla, el Día de Mañana, 10.000 bc... Sí, totes aquestes em van agradar. M'agrada anar al cinema per recrear-me en tots els matissos del dolby surround, fixar-me en tots els detalls dels efectes digitals i gaudir les imatges surrealistes que em presenten als meus nassos. Si, a més, hi vaig acompanyat d'una sueca de 1,80 m, l'experiència sensorial es multiplica.

- Les entrades de cine cada cop són més cares, i jo no sóc Fèlix Millet: cal ser selectiu, i veient aquest tipus de pel·lícules saps exactament què estàs pagant i a què t'enfrontes. No s'accepten queixes ni reclamacions. També hem de tenir en compte que aquest gènere del que estem parlant, visionat per megavideo, realment pot provocar infarts cerebrals.

- Els qui em coneixen saben que sóc un gran seguidor de cinema alternatiu, especialment de la dècada d'or del cinema turc.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Diverses produccions audiovisuals repulsives


- La "pel·lícula" de Michael Jackson, amb les gravacions dels últims assajos que va fer i escenes inèdites desde dins del taüt. Afanyeu-vos, només dues setmanes en cartellera!

- El videoclip, bé, la cançó en totes les seves formes, del duet Alejandro Sanz + Alicia Keys. Dels creadors de Bisbal + Rihanna. Dels creadors que haurien de ser aïllats en una zona fantasma i catapultats a l'espai, rollo els dolents de Superman.

- Deportes Cuatro (noticias).

- Deportes la Sexta (noticias).

- Tots els "deportes" en general.

- Les últimes 10 pel·lícules de Woody Allen. Excepte Match Point si m'apures.

- Totes les d'Almodóvar.

- Totes les de la Coixet.

- Totes les espanyoles.

- El cor de la ciutat.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Rec 2

Mentre ens dirigíem cap a la taquilla a treure l'entrada encara dubtava entre veure Ágora o Rec 2. Afortunadament (o no), els acompanyants de torn em van recordar que la filmografia d'Amenábar és, tota ella, vomitiva. Així doncs, vam decidir fer país i pagar 5,8 euros per la pel·lícula de Balagueró.
La primera Rec em va resultar simpàtica, pel format novedós, l'estructura narrativa rollo videojoc, i fins i tot una mica de conyeta estil APM. Amb la seqüela, em van vendre que tenia "más acción" i "más humor". Una merda. La pel·lícula és infumable. Des del primer minut estàs desitjant que se'ls mengin a tots, i parlo tant dels personatges com dels actors, dolents amb ganes (excepte la meva Manuela).
Diuen que quan el cos humà es veu sotmès a un dolor tan intens que esdevé insuportable, el cervell desconnecta per tal de protegir l'individu i que aquest quedi inconscient. A mi al cinema em passa una cosa semblant, el meu coco intenta protegir-me de les preses de pèl i em desconnecto en períodes de 5-10 minuts, així que no estic segur de si l'argument era ple d'incoherències o simplement un conyàs.
En fi, que no val la pena seguir-ne parlant. L'únic punt a favor és que em permetrà escriure la frase somiada de qualsevol internauta:

Los zombies de Rec no son zombies, son infectados.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Off-topic (II)

Donat que la qualitat general de la cartellera és de nivell Hacendado (Woody Allen em comença a fer por), vull reflectir aquí quelcom que fa dies que em ronda pel cap.
L'altre dia em vaig veure obligat a agafar el metro, mitjà de transport que tothom sap que cal evitar. Resulta que un jove (a jutjar pels seus trets físics, probablement d'origen sud-americà) seu al meu costat i decideix amenitzar el viatge a tot el vagó, mitjançant la reproducció pels altaveus de la música arxivada al seu telèfon mòvil.
Doncs bé, com és d'esperar, la música era una merda. Però el problema no és aquest. Després d'alguns minuts patint tal agressió acústica vaig adonar-me que... no m'estava molestant!
I és que això mateix ens passa dia rere dia arreu on anem: botigues, centres comercials, consultes del dentista, fins i tot restaurants; tots ens obliguen a passar per l'aro, a sentir la paxangueta de torn, a escoltar el tunait tunait o el gotta feeling fins que et sangra el nas en plan Stewie; així que no em vaig veure legitimat per queixar-me al nano del metro.
El pobre només es regeix pel famós dit de "allá dónde fueres... patada en los cojones".

divendres, 25 de setembre del 2009

Inglorious Basterds

Com tothom sap, qualsevol nova pel·lícula que es faci sobre el tema del nazisme se sap abans de veure-la que serà una merda que no aportarà res. Lògicament, aquest feeling (paraula de moda) no el tenim amb en Quentin, i efectivament no ens ha decepcionat.
Es tracta d'una pel·lícula 100% tarantino, duració 150 minuts amb llargues escenes de diàlegs gairebé teatrals, però que es passa en un tres i no res. I això per mi és dir molt, que habitualment m'avorreixo si passen 5 minuts i no hi ha òsties, sang, o sexe salvatge, o tot alhora.
També guarda la típica estructura de històries paral·leles que convergeixen en un inspirat final, també molt a l'estil del director.
I bravo també pels actors. L'alemany que fa de coronel nazi multilingüe és sensacional.
Veredicte: BRUTAL. Tarantino, com sempre, se supera a si mateix.

- Apunt del dia: els crítics de cine són uns estafadors, que es venen perquè la productora els dóna un bocata de choped el dia de la preestrena. Jo solia llegir el Què fem de la Vanguarra, que tenia un tio que escrivia unes reviews amb credibilitat i mala bava. Ara s'ha convertit en un panflet que anuncia, per exemple, que "District 9 és la millor pel·lícula de ciència ficció que ha passat per la gran pantalla". Textualment eh. No fotem. Bromes no.

dissabte, 12 de setembre del 2009

District 9

No s'ha estrenat i ja és de culte, deien.
Bé, tornem a analitzar el cinema més comercial, crispetaire i decadent.
Reconec que els primers 20 minuts em van agradar. Amb el format semi-documental ja no tan novedós (The Office, Cloverfield, Rec/Quarantine, etc) ens expliquen la situació de apartheid que viuen uns aliens a Johannesburg. Aquesta part té força gràcia i està ben rodada, però a continuació la idea es desaprofita completament i esdevé un tebeo que sembla pensat expressament per fer el joc de la play. Llàstima.


- Aquest estiu vaig tenir oportunitat de veure el show de David Letterman, de la CBS americana. Vaig tenir una sensació de deja vu: el decorat, els moviments de càmera, el format de l'entrevista, els suposats moments d'"improvització", les xerrades amb els membres de la banda musical, fins i tot els gestos del presentador... Molt Buenafuente tot, no? Ara, va ser primer l'ou o la gallina?

diumenge, 6 de setembre del 2009

Off-topic

Avui em permeto una entrada per dir algunes veritats com punys:

- La cançoneta de "Viva la vida", l'himne oficiós del Barça com diu TV3, ja cansa. Per cert que el concert de Coldplay a Barcelona va ser una merda.

- Bear Grylls és un impostor, com ho és Jesús Calleja. Tothom sap que està preparadíssim i que darrere la càmera hi ha una colla de 30 negres portant de tot.

- Que algú em recomani una bona obra de teatre per veure a Barcelona. Només una.

- El Madrid té un bon equip i el que digui el contrari menteix com un fill de puta.

- Tothom hauria de llegir El Jueves.


- De la crisi no sortim ni que baixi Jesucrist transformat en superguerrer de 3r nivell. Aquest país està acabat.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Mapa de los sonidos de Tokio

Isabel Coixet's "Lost in Translation". No la veuria ni que vingués Florentino i em pagués 94 milions d'euros, així que no hi ha anàlisi.
Fins la propera.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Drag me to Hell

Senyores i senyors... Sam Raimi is back!
D'acord, ja no té la mala bava ni el gore repulsiu de Evil Dead. D'acord, abusa del arxiconegut sistema de musica-bajita-aguanto-el-plano-y-BUM-susto. D'acord, que el final es veu venir d'una hora lluny. Però noi, s'ha de reconèixer que t'ho passes teta veient les putades que li van passant a la pobra protagonista, i la vella que li toca els nassos és la canya (la baralla del pàrquing té força gràcia).
Aceptamos Sam Raimi como director de pelis de terror y no me llevo el Scattergories?

PD: Avui, dimecres 5 d'agost de 2009, abandono definitivament la lectura de un Mundo sin fin. M'importa tres collons com acabi. No puc seguir. No puc.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Brüno

1. Desconecta el cervell.
2. Rebaixa totes les pretensions de veure humor intel·ligent.
3. Elimina les expectatives de veure crítiques ferotges al món de la televisió, el cor o les passarel·les.
4. Assegura't que et va agradar Borat.

Felicitats! Ja pots veure Brüno: Un seguit d'animalades protagonitzades per un model austríac gay filo-nazi.
Per mi faria més gràcia si es decantés completament o per la càmara oculta, o per la típica peli americana esbojarrada. El problema és que és un fals documental, on es nota que està tot preparat (o almenys dóna aquesta sensació), i no acabava d'arrancar-me la riallada.
Això sí, reconec que hi ha escenes prou bones... La del sexe oral - homosexual - espiritual ja mereix els 6 euracos de l'entrada.

Ah! També vaig veure Pagafantas. Però és una puta merda.

dijous, 2 de juliol del 2009

Transformers 2

El hombre es el unico animal animal que tropieza dos veces con la misma piedra

A veure, la cosa no comença malament: una mica de pim pam pum ben rodat, Megan Fox passejant-se per allà com si estigués en una sessió de fotos (lo qual no és dolent), i humor típic americà (gossets copulant, la mare de Sam amb indigestió de bizcochos de maria...). De fet, es pot demanar més???

El problema és que és massa llarga (cal que duri 150 minuts¿?). Amb tanta ostia entre robots, al final no sabia si estava veient Transformers 2, Terminator 4, GIJOE 1, o Cortocircuito 3.

diumenge, 21 de juny del 2009

Final destination


Tot va sobre rodes: madrid se quema, Barcelona es comença a inundar de guiris, sorgeixen "brotes verdes" que indiquen el principi de la fi de la crisi... Però el que realment omple l'horitzó d'esperança és que... tindrem Destino Final 4!

Efectivament, vull trencar una llança a favor d'aquesta saga. Un alè d'aire fresc en un gènere tant sobat. Cadascuna de les tres que hem vist manté una tensió i sorprèn a l'espectador. En definitiva, entreté, que és el que busco quan vaig al cine.

Els accidents inicials que desencadenen les morts són sempre espectaculars i realitzats impecablement: l'explosió de l'avió a la primera, la muntanya russa de la tercera, o el metro descarrilant... Però em quedo amb la impressionant ostia en cadena de l'autopista (de la 2a part): impacta més que 40 anuncis de la DGT.

A part d'això, cadascuna de les morts està molt elaborada, i ens recorden que quan una sèrie de circumstàncies es dónen juntes, pot passar qualsevol cosa (que m'ho diguin a mi...).


dissabte, 6 de juny del 2009

Terminator Salvació


Partim de la base de que sóc fan de Christian Bale, no només per ser bon actor sinó pel seu bon criteri a l'hora de triar guions. L'hem vist a El truco final, American Psicho, el Maquinista, les dues de Batman, etc... Així que per mi aquest tio és garantia de bona qualitat.


Segon punt: el director, McG, el de los Ángeles de Charlie. No hace falta que me dises nada más.


La pel·lícula: val la pena. Potser pertany més al gènere d'acció que de ciència ficció, perquè són 2 hores amb canya de la bona. Però també agradarà als fans de la saga original, amb alguns detalls que en fan referència (com la cançó de Guns'n Roses). I sobretot, està per damunt de la avorridota 3a part.

Ok, a partir de la meitat ens olorem que la cosa és més McG que Christian Bale, més que rés perquè va acumulant escenes d'acció una darrere l'altre sense massa sentit, amb un argument forçat amb algunes incoherències, i acaba sent un festival metralleta, això sí, espectacular.


Però jo pago a gust els 6 € de l'entrada només per tornar a sentir el

CHA-CHAN CHAN CHA-CHAN. CHA-CHAN CHAN CHA-CHAN.

dimecres, 13 de maig del 2009

Star Trek XI

En el panorama actual, tot el que ens arriba de Jolibut són seqüeles, preqüeles, remakes, adaptacions, spin-off, trilogies, spin-off de preqüeles, remakes de adaptacions, trilogia de seqüeles, bla bla bla...
El cas és que, per estadística, a vegades la cosa surt bé.

El tal J.J. Abrams, el director de Star Trek, és un geni de l'entreteniment pur i dur, s'ha de reconèixer: Lost és la sèrie més seguida dels últims anys, Cloverfield també és molt recomanable, i Star Trek, doncs sí senyors, és bona. Són dues hores que es passen volant veient un film visualment espectacular, que respecta l'original i que deixa bon sabor de boca.

Ai, si el director de Dragon Ball hagués pres exemple...

dimarts, 28 d’abril del 2009

Uwe Boll

Per aquells que no el coneguin, la millor frase per definir Uwe Boll és el pitjor director de la història. Aquest senyor s'ha especialitzat en adaptar videojocs per fer alguna cosa que vol ser una pel·lícula. Resultat: una sèrie de subproductes infumables que només serveixen per torturar els presos de Guantánamo.
No direm la llista sencera d'atemptats que ha comès aquest home. Només parlaré de la única que he vist sencera: House of the Dead. Fugiu d'aquesta com de la grip porcina.
Per què la vam aguantar fins al final? La vergonya aliena inicial va deixar pas a un riure descontrolat dels que oxigena els pulmons i allarga la vida. Els 7 euros invertits els vam donar per bons, ja que encara generen comentaris entre els innocents que vam anar al cine aquell fatídic dia.
El guió no té ni cap ni peus, els efectes especials són cutre-caseros a més no poder, els actors sembla que se n'enfotin, i tot plegat roça constantment la paròdia. Però sense ser-ho.
Dit això: la perseverància d'aquest home és digne d'admiració. CAP de les seves pel·lícules ha recaptat ni la meitat del que van costar. Com que ningú dóna un duro per ell, ha muntat la seva pròpia productora per seguir lluitant en el que creu. I torna, seeempre torna, i té projectes i més projectes... Tots hauríem de ser una mica com Uwe Boll.

Una mica només.

dimecres, 15 d’abril del 2009

La Passió

Ja s'ha acabat la Setmana Santa, moment en què és tradició recrear el dolor i les tortures de Jesús amb les escenes de la passió, la crucifixió, o escoltant algun àlbum de Amaral.
Com que no he vist cap pel·lícula (no se acepta DB Z evolution como película) només aprofitaré per recomanar La Pasión de Mel Gibson. És didàctica, està impecablement realitzada, inclosos els diàlegs en arameu i llatí, i és violenta, així que no es pot demanar més.
Només diré que surt la Monica Belluci, que és un nom que em farà pujar punts en el ranking de google.

dimarts, 7 d’abril del 2009

Dragon Ball Evolution


Aquesta ha estat una setmana tràgica per la humanitat:
- Corea del Nord prova míssils intercontinentals.
- Obama es fa colega de Zapatero.
- Divendres s'estrena Dragon Ball Evolution, un insult a la memòria dels fans de la sèrie i al bon gust en general. Adolf Hitler? Un innocent trapella al costat del director.

Però també hi ha notícies esperançadores que ens fan veure la llum al final del túnel:
- Senyores i senyors, torna l'autèntic Sam Raimi amb Drag me to Hell. A veure si aquesta vegada no la lia com amb Spiderman...
- La punyetera sèrie Lost està acabant la que esperem serà la penúltima temporada.
- Els programes de Toni Soler Crackòvia i Polònia, l'únic visible de la televisió.
- La nova de Star Trek té bona pinta.

dissabte, 28 de març del 2009

Watchmen


Hola, sóc el director Zack Snyder. Com que em vaig podrir de pasta amb 300, repetiré la jugada amb una altra adaptació de còmic que sigui cool i modernuki... Sabent que la gent és tonta, quins ingredients hauria de tenir?


- Una història convincent, on un grup de superherois conviuen amb la gent normal i lluiten pel seu reconeixement com una minoria més, que és una cosa que no s'ha fet mai abans.

- Una mescla absurda de gèneres: una mica de cinema negre, acció en plan Jackie Chan, thriller polític, quelcom de drama i algun toc de ecologisme, més que res per quedar bé.

- Escenes de violència i sexe gratuïts que no venen a cuento de res però són coses que sempre agraden, mira.

- Un grapat de personatges més sosos que un gelat d'aigua encapçalats per un protagonista, el Búho, que sembla un Batman descafeinat, així la gent sap qui és el bo. Si algun personatge té una engruna de carisma (Rorsach) no el fem sortir massa no fos cas que ens quedi una bona pel·lícula.

- Una banda sonora molt bona, és veritat, però que no encaixa ni de conya.

- Ah, i sobretot que duri 166 minuts, que és el que està de moda.


Puntuació: 5/10.

dimecres, 11 de març del 2009

Slumdog Millionaire


La graaan sorpresa dels Oscar d'aquest any: 8 estatuetes, al meu parer, ben merescudes, per ser un bon film en un any on hem patit crims contra la humanitat com El niño con el pijama te ralla, Vicky Listilla Barcelona, The Spirit, etc.


La pel·lícula que ens ocupa explica com un noi d'un barri marginal de Mumbai (slumdog) participa en el programa de la televisió índia 50x15. Dóna la casualitat que cada una de les preguntes coincideix amb moments clau de la seva vida, així que encerta totes les respostes fins arribar a la gran final. Quan s'atura el programa per continuar l'endemà, el presentador s'encarrega de que la policia se l'endugui.

L'estructura de 2 línies temporals sempre funciona bé; una pel moment actual del programa, i una sèrie de flashbacks que ens mostren la difícil vida del protagonista. Aquests records ens mostren els moments més durs, on veiem una Índia real molt diferent de la happy Bollywood. D'altra banda, també hi ha escenes cursis i ensucrades, molt ensucrades, però sense arribar als nivells diabètics de Amelie, per exemple.

Destacables també les premiades fotografia i música, amb ball final inclòs.

En fi, una bona opció de tarda de diumenge (ok ho reconec, no quedaven entrades per Watchmen...).

Nota: 8/10.

dimecres, 4 de març del 2009

The curious case of Benjamin Button


Podem dir que és la típica superproducció de Hollywood, de llarga duració, impecable tècnicament, buscant tocar la fibra sensible, i amb actors de renom.
La veritat és que les quasi 3 hores no es fan massa llargues (excepte si t'estàs pixant des del minut 37...), i la pel·lícula es deixa veure per la originalitat de la història, el bon treball dels actors i els brillants efectes especials que fan variar l'edat de Brad Pitt. La resta, un guió que acaba sent previsible i que a vegades és més trampós que l'anunci de la coca-cola.
Nota: 7/10.

- L'autèntica recomanació del dia és una sèrie que he començat a veure encara que ja porta 5 temporades: The Office. Indescriptible el paperàs de Steve Carell (que ja el vam veure a la molt recomanable Virgen a los 40). Interpreta un jefe gracioset i insuportable, i realment eclipa els altres personatges de la sèrie.
Em sembla que ha guanyat bastants premis Emmy, però el meu equip de documentació no té ganes de comprovar-ho.

divendres, 27 de febrer del 2009

Zack & Miri make a porno


Un dels (molts) comptes pendents que tinc és repassar la cinematografia de Kevin Smith, l'aclamat director de Clerks (que no he vist) i altres.
Sembla que no he començat amb la seva obra mestra, perquè la que ens ocupa em va deixar bastant fredot, avorridot, fins i tot una mica carod.
Va de dos amics que passen per un mal moment econòmic, i l'única solució possible passa per rodar una porno. No està del tot malament, però no deixa de ser una altra pel·lícula caxonda americana més, amb els seus bons gags (ah! alerta amb el sopar d'antics alumnes), i el típic toc romàntic. És a dir, un parell de riallades i cap a casa.

En fi, una peli més tonta que un calamar de silicona, però suficient per entretenir-se una estona.

Puntuació: 6/10.

dijous, 12 de febrer del 2009

La trilogia de Bourne

I'm back.
Doncs sí, aprofitant que em van regalar l'edició col·leccionista d'aquesta trilogia.
Una de les millors sagues de cinema d'acció i d'espies, marcant un abans i un després en aquest tipus de cinema, i si no, només cal veure les 2 últimes de Bond, un plagi (perdó, homenatge) de l'estil de la saga Bourne.

Característiques?

- Un guió creïble i treballat, amb girs constants i sense sortides de to.

- Escenes d'acció realistes, persecucions adrenalíniques i viatges per tot el món, tot ben integrat a la trama.

- Un actor protagonista amb la cara de ciment armat, interpretant un tio dur pero que es persona neng, que es cabreja quan li maten la churri, i no té gadgets ni invents del pal.


Podria fer una llarga tesi sobre Bond vs Bourne, però és qüestió de gustos, i a més no em dóna la gana.


Per cert, amb el DVD venen uns extres, per fi, dignes; escenes eliminades, finals alernatius, i els típics making-off.

PD: Menció especial pels crèdits finals, a ritme de Extreme Ways, de Moby.

Puntuació: 9/10.

diumenge, 25 de gener del 2009

W


El dia del impeachment de Obama, La 2 va emetre oportunament aquesta recent biografia no autoritzada del controvertit George W. Bush. Està dirigida per Oliver Stone (amiguet de Fidel Castro) o sigui que és fàcil d'imaginar el to de la pel·lícula: li fot canya de la bona. Ens mostra el personatge des de jove, com un borratxo i un impresentable, i després en el seu ascens al poder i el seu primer mandat, un ignorant, un titella dels lobbies, un patós, etc etc. També mostra la relació amb son pare, i les suposades revelacions divines que li mostren el camí.
Els actors ho fan molt bé, interpretant els personatges que l'envolten: la seva resignada dona Laura, el mesurat Powell, Cheney, Rumsfeld... I el que fa de Bush la clava també.
Total, que és una bona manera de fer-se una idea de com han funcionat les coses a la Casa Negra (abans Casa Blanca).
Puntuació sobre 10: un 8, vinga!


P.D: M'havia oblidat posar el link del trailer, perquè us en feu una idea, molt bo.

dijous, 15 de gener del 2009

Minientrada

Per celebrar el meu aniversari us convido a veure la millor escena de tota la història cinematogràfica, que resumeix molt bé la importància dels meus 24 anys d'existència.

divendres, 2 de gener del 2009

The Spirit



Comencem l'any cinematogràfic amb mal peu. Hem anat a veure l'última de Frank Miller amb el bon sabor de boca que ens va deixar Sin City i 300. Però la cosa no va per aquí...

No sé si la culpa és de la qualitat del còmic original, o és que es tracta d'una mala adaptació. La qüestió és que la pel·lícula és dolenta. El protagonista, aquest tal Gabriel Macht, té menys carisma que el porter de la meva escala, i no té gens de química amb la Eva Mendes. La Scarlett Johanson provoca desprendiments de retina amb les seves disfresses, i Samuel L. Jackson 3/4 del mateix. Ah! Alerta amb Paz Vega! No té preu.

El guió és avorrit i no té cap ni peus; no emociona gens, i el que passa en pantalla bàsicament ens la pela. Fins i tot l'estil visual rollo Sin City se'ns fa cutre i mal utilitzat. La gent que havia aguantat tota la projecció sense dormir-se va sortir amb cara de mala òstia, molta mala òstia.

Podria seguir així una bona estona, però faré cas d'aquest discurset vitalista que hem vist a yonkis i no em queixaré més.

Molt bé Sergi, happy new year!