Amic de l'Odi

Amic de l'Odi
Odiem i odiarem

dimecres, 26 de maig del 2010

Save the panga

En un intent de variar la meva dieta mediterrànea, és a dir, basada en la pizza mediterrànea casa tarradellas, vaig decidir comprar quelcom de peix al mercadona. L'escollit va ser un filet congelat de panga, una imitació barata de la perca que es cria al Riu Mekong, al Vietnam. Que com ho sé? Perquè el primer que vaig tenir la mala idea de cercar-ho al google.

Atenció a la informació que vaig trobar sense passar de la primera pàgina de resultats. Per un puto dia que se m'acut menjar peix...




Un convençut consumidor de panga

Finalment, donat que era diumenge i era tot el que tenia per sopar, me'l vaig acabar menjant amb cara de fàstic, però pensant en tots els pobres vietnamites que les havien passat putes per culpa d'aquell filet.

Foteu-vos, charlies!

dissabte, 22 de maig del 2010

Venjança en calent

Pren nota, Ridley Scott:

dimecres, 19 de maig del 2010

Bailando con lobas

Dimecres passat, els 4 inquilins del pis patera vam sortir a sopar junts per fer pinya (ni que haguéssim de jugar la final de la champions, però bé...). Després de prendre quelcom pel Born, ens vam dirigir a un centre d'intercanvi multicultural barceloní anomenat Opium.

Doncs bé, mentre xerrava tranquilament amb el company, una rosseta espectacular va venir directe cap a mi i em va començar a perrejar descaradament. Quan dic descaradament, em refereixo a practicar el coit, però amb roba pel mig.

Em va comentar que venia de California, la terra promesa, i em va preguntar d'on era jo. Quan li vaig dir que de Barcelona de tota la vida, se'n va anar tan ràpid com havia vingut.

From Barcelona?? Wrong answer

Aquesta anècdota tan loser em ve com anell al dit per definir la sensació que m'ha deixat Robin Hood: en Ridley Scott et va escalfant la bragueta, però no t'acabaràs menjant un rosco.

Tenen una alternativa molt més recomanable a Un ciudadano ejemplar, la història d'una venjança amb dos collons, com feia temps que no vèiem. Un polvo bien hechao, vaja.

dimarts, 11 de maig del 2010

E.S.O.

Sense voler entrar en cap tipus de pol·lèmica amb el mestre Josep, ja que tinc menys probabilitats de guanyar que el valladolid al camp nou, he de confessar que era reticent a veure E.S.O. (Entidad Sobrenatural Oculta), fins que em vaig decidir a realitzar una profunda investigació.

Abans de cercar-la per l'ares, li vaig encarregar a la meva secretària finlandesa de 19 anys que em fes un informe amb les opinions al respecte a filmaffinity. Però abans d'extreure'n les conclusions, donem un vistasso l'argument:

En un institut de secundària, un grupet d'alumnes s'encarreguen de fer un treball sobre la història del centre per celebrar-ne el 50è aniversari. En el transcurs de la recerca, però, descobreixen que hi van morir nens durant la guerra civil. Nens que... encara hi són! Buhh!


PeroquehacesGuillenoteseparesvenaquí!


Segons els usuaris de l'esmentada web, la nota mitja de E.S.O. és un 2 (la mateixa que devia treure John Cobra haha!). Procedim, doncs, a destacar-ne algunes de les millors crítiques, rollo poster publicitari:


"Me he hecho la cuenta en filmaffinity expresamente para mostrar mi indignación con semejante mierda de película." Caperucita, Valencia.

"Tiren de la cadena. La cagada es tal que yo no puedo." Javier, Salamanca.

"Dentro de cincuenta años, esta será una película de culto (...) Será distinguida como la peor película de todos los tiempos" Jose, España.


"No me aburrí demasiado debido a su corta duración (80 minutos), por lo que la tortura fue breve, y eso se agradece." Cancio, Santander.

Arribat aquest punt, estava començant a meditar si valia la pena follar-me 80 minuts de la meva vida d'aquella manera, però llavors vaig llegir una última crítica, i tot va cobrar un nou sentit... Endavant:

"Cuando uno se percata de que el verdadero problema de la pija es que es la única que habla en castellano en la versión original, ya la tenemos liada: si de por si esto es una basura insufrible, encima hemos de aguantar indirectas que barren pa´ casa, y ya por ahí no paso." Amra, Málaga


Ah, alerta! Si ens fixem en els llocs de procedència dels comentaristes, i en el to àcid envers la producció catalana, no caldrà ser un llinse per adonar-se que l'anticatalanisme ataca de nou.

Només em queda veure la pel·lícula amb els meus propis ulls i jutjar en directe si el director es mereix el lot de vins i caves Ferré i Catasús.


divendres, 7 de maig del 2010

Desde París con amor

Suculento producto el que nos sirve el francés Luc Besson, aquí en funciones de productor, tal y cómo viene siendo habitual en él últimamente. Se trata de una buddies movie (así las llaman los americanos) que repite el esquema que sentó en su día la saga Arma letal, a saber: dos policías con caracteres completamente opuestos se ven obligados a trabajar juntos por un objetivo común, en este caso evitar un atentado terrorista organizado en la capital francesa.

Nos ofrece uno de sus múltiples registros

Lo más destacable de la función lo encontramos en un histriónico y divertido Travolta (el brillante protagonista de la estimable trilogía Mira quién habla) que, emulando al mejor Willis de la Jungla de cristal, reparte a diestro y siniestro mientras su compañero, un desangelado Rhis Meyers, intenta minimizar los daños.

En resumidas cuentas, un feliz entretenimiento que recuerda sutilmente la filmografía de Howard Hugues y que con Franco vivíamos mejor.

PS1: Apunt d'homenatge als crítics de cine casposos de la vanguardia.
PS2: Vaig tard, però la peli està prou bé.

dimarts, 4 de maig del 2010

Iron Man 2

Uffff...

La primera part em va sorprendre positivament, el personatge del Downie Jr era carismàtic i el guió prou enginyós com per fer interessant una peli més de superherois marvel. Però aquí en aquesta seqüela ja se'ls veu el plumero: els diàlegs no valen res i els nous personatges tampoc aporten cap novetat. El cameo de Samuel L. Jackson no té cap sentit, i Scarlett Johansson sembla ficada amb calçador. Confesso que mai m'ha agradat aquesta noia; penso que si no fos una superestrella de Hollywood, ara mateix estaria connectada buscant rollo pel Badoo. Ni tan sols Mickey Rourke dóna la talla com a malvat. La única que omple la pantalla és la meva Gwyneth.

Sóc negre, sóc graciós, porto un parche... Què més vols?

"Ah espera! Ens queda el vell recurs de posar Highway to Hell en el moment de llençar els crèdits finals! Així la gent surtirà de bon rollo de la sala! Sóc un crack!", exclamava el director a la sala de montatge.

No, tu el que ets és un fill de puta.