Els cambrers de Barcelona i jo mantenim una relació d'amor-odi, però sense amor. Ja he explicat alguna vegada com m'han tocat els collons, però voldria presentar-los al màxim exponent del gènere.
Situem-nos: bar situat a la zona de marina, ambientat a l'estil americà anys 50's, a la cantonada d'on està razz. No és mal lloc per fer una cervesa abans de sortir, o per veure el barça. Doncs bé, quan arribo ja hi ha tres amics que estan sentats i consumint, així que quan passa el cambrer l'aturo amb el clàssic:
- Perdona, que em portaràs una mitjana quan puguis?
Evidentment, la pregunta és retòrica, ja que hom espera que la resposta sigui un sí rotund. Però aquest xaval ja el tinc clissat, i només serveix a les taules on hi ha ties. I no era el cas, així que em respon:
-Mira, hi ha dues taules més esperant, així que aniràs més ràpid si vas tu mateix a la barra.
Ui. Ui ui ui ui ui. No passa res, ignoro completament la resposta i busco amb la mirada algun altre cambrer competent. Però llavors noto com algú em colpeja l'espatlla. Algú em toca sense el meu permís:
- Ehhh! Ehhh! M'has sentit? Que si vas a la barra aniràs més ràpid!
Quan és de nit, vas de festa, i estàs fent unes cerveses amb els colegues, ningú té ganes de cabrejar-se. A més, inmediatament un amic molt més astut que jo va demanar les mitjanes corresponents a una espècie de Natalie Portman que passava per allà, que les va portar en menys de 15 segons i em va calmar els ànims amb una sola mirada.
A la segona va la vençudaEl cert és que pensat fredament el nano tenia raó. Hauria d'haver anat a la barra, demanar una estrella i, valgui la redundància, estrellar-la al cap del subnormal.
16 comentaris:
Vaig veure a un "Españoles por el mundo", un noi que ja feia anys que vivia a Mèxic (o similar, llocs d'aquests on "el narco" et talla el cap i et penja d'un pont) deia que el que més li sobtava quan tornava a casa eren els cambrers:" me da la sensación de que están muy enfadados y de que me regañan todo el tiempo"
I és ben cert.
A mí un cop al demanar una mitjana em van servir patates fregides (tamany mitjà, clar). Almenys em van servir!.
El que és increïble d'aquesta història és que l'hagi contestat en català, a Barcelona. Ja només per això aquest filldeputa de cambrer hauria d'estar fixe (potser ho està i ara està agafant actitud de funcionari).
Però d'aquests n'hi ha a tots els bars on la barra la porti més d'una persona. Les sudamericanes amb les que treballava -totes putes, sí- atenien preferentment els que venien amb traje, que eren escassos per ser un bar de currantes.
A l'hora de pagar espero que vostè li hagués dit que també se n'anés a la barra a cobrar,... a la barra del bat de beisvol, vull dir.
(si beisvol, que passa?)
Hi ha que són gilipolles. Em van explicar que els cambrers intenten no creuar la mirada amb la gent perque no els demanin res. Digue'm el bar que també aniré a tocar el que no sona!
El proper cop, porti una cervesa de casa, no digui res i ja veurà com de seguida vindran tots els cambrers a preguntar-li si vol alguna cosa.
En el moment de tocar-me a l'espatlla i a sobre dir el que va dir, va tenir un gran auto-control. El felicito.
Aquí com que el sou els depèn totalment en les propines les llepades d'ullera són constant. Potser massa i tot.
El va tocar?
El va tutejar?
Va insistir en una cosa que ja li havia dit?
A aquest cambrer només li puc desitjar que el proper client a qui faci això sigui un mafiós rus de l'antiga escola que li deixi els fèmurs com els guixos d'una classe de pàrvuls.
Remitjó, tinc mil anècdotes oer explicar amb cambrers. Em sembla que obriré expressament un altre blog.
Txisky, ahir mateix a la plaça reial vaig demanar un nestea i em van portar una puta cocacola.
Iaia, sí sí, aquí són tots catalans, peròes veu que ser català és compatible amb ser subnormal.
Senyor Gerent, li vaig pagar a la xurri que ens va servir, així que cap problema.
Joana, doncs és exactament d'aquest tipus, dels que van mirant el terra. El nom del bar no el recordo, però és el que està més a prop de razz. He editat per explicar-ho.
Albert, si m'arriba a tocar en un altre moment hagués acabat d'una altra manera l'història...
Doctor, potser sigui la millor manera d'evitar insults d'aquest tipus...
Llesca, em va tocar, em va tutejar, i va insistir. Jo mateix acabaré tornant perquè no tinc gaires opcions per aquí. I la propera vegada li juro que no m'agafarà desprevingut.
Jo mai surto de festa sense el meu bat de beisbol en ma, per situacions com aquesta.
Jo no he tingut mai autoritat amb els cambrers, de fet sóc invisible per a ells. Sort que sempre vaig amb algú que demana per mi.
Jo vaig a bars de xinos. Sempre venen a taula i son servicials. Llàstima que no parlin el nostre idioma i hagis de fer mímica per demanar.
A Terrassa (comarca del Vallès Insubstancial) també passa. Al restaurant Els Arcs, al carrer Colom 112, trigaren una hora en servir-me. Em cobraren el menú a les 14.25 (tinc el tiquet) i me'l serviren a les 15.25
Paciència la teva. A la primera resposta fora de to li hagués incrustat un cendrer a la puta cara.
"Cómo está el servicio..."
enfrancis, un bat de beisbol no; una navalla és més discreta i mortal alhora.
Srta Tiquismiquis, als cambrers se'ls ha de tractar amb autoritat i amb mà de ferro. Literalment.
Mr Mula, encara no m'he atrevit a traspassar aquesta frontera, però tal i com estan les coses, s'haurà de provar.
Josep, anotat queda el nom del restaurant. Si ens dónes el nom i el DNI del cambrer convertirem la seva vida en un infern.
Senyor Merdevalista, doncs sí, sóc molt lent de reflexos. Però estic desitjant tornar i que em torni a contestar malament...
Doncs no oblidis anar acompanyat i que l'amistat en qüestió inmortalitzi l'instant en què li trenques el jeto al puto cambrer de merda.
Cuida't.
Publica un comentari a l'entrada