Amic de l'Odi

Amic de l'Odi
Odiem i odiarem

diumenge, 1 de novembre de 2009

Tres mitjanes

Després de llegir tants blocs plens d'odi i bilis, no puc fer res més que deixar-me portar i reflectir la meva indignació una vegada més. De fet no és un assumpte off topic del tot, perquè va succeir quan anava a menjar-me un frasfurt abans de la sessió de nit al cinema icaria.
El cas és que em dirigeixo a la cambrera, que té pinta d'argentina, i li demano, després de desitjar-li bona nit, tres mitjanes. Les paraules exactes són "bona nit, tres mitjanes". Bé.

Tothom pot sentir odi en un moment donat

Per resposta, la dona m'ofereix un silenci incòmode, un mig somriure perdona vides, com pensant "el pobre no sabe que no hablo catalán". Jo, que sóc home de bona fe, penso que possiblement la dona sigui subnormal i torno a repetir les paraules; obtinc la mateixa resposta.

A la tercera vegada que em repeteixo, amb tanta ràbia que em podria haver transformat en superguerrer, va intervenir un amic amb més set i menys paciència, i va realitzar la petició en la llengua de belén esteban. Vaig decidir no fer-me mala sang i continuar la nit de bon rotllo. Possiblement, si li hagués demanat en italià (que no en tinc ni puta idea però serà "tre mediani" o així) hagués fet l'esforç d'entendre d'una manera o altra, hagués començat conversa de que guay que és Barcelona i quina multiculturalitat s'hi respira, i ens haguéssim agregat al facebook.
La cosa no va passar d'aquí però es prou ilustratiu, ja que em passen incidents d'aquests prou sovint, sense ser jo un yihadista del català.
Respecteu el meu idioma, només us demano això. No m'obligueu a agafar un bat de beisbol i convertir-me en un maldito bastardo amb barretina.

7 comentaris:

CusCus ha dit...

Aquesta és la raó per la qual vaig deixar d'anar a comprar al Caprabo i passar al Supersol. Enlloc m'entenen en català, però al menys, al Supersol ténen els ous de dir-m'ho i no s'em queden mirant com si parlès tibetà antic.

Albert B. i R. ha dit...

Molt gran, Sergi, molt gran! Esn falten més persones com tu en aquest país!

Josep ha dit...

Wellcome to Barcelona

iaiapunkarra ha dit...

Una vegada, a Barcelona, vaig demanar "una estrella". Creia que el fet de pronunciar estrÈlla amb la È oberta i les altres vocals neutres, no havia de ser impediment per entrendre-ho en cas que fos castellanoparlant. (i encara que ho hagués estat, collons, que no em dóna la santíssima gana de parlar castellà a Catalunya).

El cambrer era argentí i no ho entenia. Com que també vaig pensar que el pobre devia ser una mica curt i que per tant havia de ser pacient, li vaig repetir tres vegades. Al final "ah, una estreya!!!" (llegeixi's en accent argentí). Odi desmesurat en aquells moments.

Després diran que per què hi ha negocis que se'n van a n'orris.

Senyor Merdevalista ha dit...

Em solidaritzo amb vós, mossènyer. Crec recordar que la darrera vegada que em va passar una cosa semblant fou en un restaurant del centre de Barcelona. El paio també era argentí (a banda d'imbècil). Del que sí me'n recordo perfectament és que vaig demanar el llibre de reclamacions.

I si un dia una catalana/un català s'hi encarès dient-li que no entèn el seu accent diferent del castellà que xerren els nostres veïns?

Sergi ha dit...

Senyor o Senyora CusCus: jo també prefereixo el clàssic i desafiant "cómo?". Dóna lloc a escenes que riguis de tarantino.

Senyor Albert B.iR.: vostè és el necessari, que mossega la classe dirigent.

Senyor Josep: sóc conscient del que és Barcelona, no sé de que em sorprenc.

Senyora Punkarra: tinc comprovat que els argentins no són els més sensibles amb el català.

Senyor Merdevalista: si tots fóssim com vostè, la independència seria un mer tràmit.

C.E.T.I.N.A. ha dit...

Encara que et sembli mentida a mi un cambrer guiri no em va entendre quan li vaig demanar: Un gin-tonic! Fins i tot li vaig haver d'explicar com es feia!!!