Bailando con lobas

Dimecres passat, els 4 inquilins del pis patera vam sortir a sopar junts per fer pinya (ni que haguéssim de jugar la final de la champions, però bé...). Després de prendre quelcom pel Born, ens vam dirigir a un centre d'intercanvi multicultural barceloní anomenat Opium.

Doncs bé, mentre xerrava tranquilament amb el company, una rosseta espectacular va venir directe cap a mi i em va començar a perrejar descaradament. Quan dic descaradament, em refereixo a practicar el coit, però amb roba pel mig.

Em va comentar que venia de California, la terra promesa, i em va preguntar d'on era jo. Quan li vaig dir que de Barcelona de tota la vida, se'n va anar tan ràpid com havia vingut.

From Barcelona?? Wrong answer

Aquesta anècdota tan loser em ve com anell al dit per definir la sensació que m'ha deixat Robin Hood: en Ridley Scott et va escalfant la bragueta, però no t'acabaràs menjant un rosco.

Tenen una alternativa molt més recomanable a Un ciudadano ejemplar, la història d'una venjança amb dos collons, com feia temps que no vèiem. Un polvo bien hechao, vaja.

E.S.O.

Sense voler entrar en cap tipus de pol·lèmica amb el mestre Josep, ja que tinc menys probabilitats de guanyar que el valladolid al camp nou, he de confessar que era reticent a veure E.S.O. (Entidad Sobrenatural Oculta), fins que em vaig decidir a realitzar una profunda investigació.

Abans de cercar-la per l'ares, li vaig encarregar a la meva secretària finlandesa de 19 anys que em fes un informe amb les opinions al respecte a filmaffinity. Però abans d'extreure'n les conclusions, donem un vistasso l'argument:

En un institut de secundària, un grupet d'alumnes s'encarreguen de fer un treball sobre la història del centre per celebrar-ne el 50è aniversari. En el transcurs de la recerca, però, descobreixen que hi van morir nens durant la guerra civil. Nens que... encara hi són! Buhh!

PeroquehacesGuillenoteseparesvenaquí!

Segons els usuaris de l'esmentada web, la nota mitja de E.S.O. és un 2 (la mateixa que devia treure John Cobra haha!). Procedim, doncs, a destacar-ne algunes de les millors crítiques, rollo poster publicitari:

"Me he hecho la cuenta en filmaffinity expresamente para mostrar mi indignación con semejante mierda de película." Caperucita, Valencia.

"Tiren de la cadena. La cagada es tal que yo no puedo." Javier, Salamanca.

"Dentro de cincuenta años, esta será una película de culto (...) Será distinguida como la peor película de todos los tiempos" Jose, España.


"No me aburrí demasiado debido a su corta duración (80 minutos), por lo que la tortura fue breve, y eso se agradece." Cancio, Santander.

Arribat aquest punt, estava començant a meditar si valia la pena follar-me 80 minuts de la meva vida d'aquella manera, però llavors vaig llegir una última crítica, i tot va cobrar un nou sentit... Endavant:

"Cuando uno se percata de que el verdadero problema de la pija es que es la única que habla en castellano en la versión original, ya la tenemos liada: si de por si esto es una basura insufrible, encima hemos de aguantar indirectas que barren pa´ casa, y ya por ahí no paso." Amra, Málaga

Ah, alerta! Si ens fixem en els llocs de procedència dels comentaristes, i en el to àcid envers la producció catalana, no caldrà ser un llinse per adonar-se que l'anticatalanisme ataca de nou.

Només em queda veure la pel·lícula amb els meus propis ulls i jutjar en directe si el director es mereix el lot de vins i caves Ferré i Catasús.

Desde París con amor

Suculento producto el que nos sirve el francés Luc Besson, aquí en funciones de productor, tal y cómo viene siendo habitual en él últimamente. Se trata de una buddies movie (así las llaman los americanos) que repite el esquema que sentó en su día la saga Arma letal, a saber: dos policías con caracteres completamente opuestos se ven obligados a trabajar juntos por un objetivo común, en este caso evitar un atentado terrorista organizado en la capital francesa.

Nos ofrece uno de sus múltiples registros

Lo más destacable de la función lo encontramos en un histriónico y divertido Travolta (el brillante protagonista de la estimable trilogía Mira quién habla) que, emulando al mejor Willis de la Jungla de cristal, reparte a diestro y siniestro mientras su compañero, un desangelado Rhis Meyers, intenta minimizar los daños.

En resumidas cuentas, un feliz entretenimiento que recuerda sutilmente la filmografía de Howard Hugues y que con Franco vivíamos mejor.

PS1: Apunt d'homenatge als crítics de cine casposos de la vanguardia.
PS2: Vaig tard, però la peli està prou bé.

Iron Man 2

Uffff...

La primera part em va sorprendre positivament, el personatge del Downie Jr era carismàtic i el guió prou enginyós com per fer interessant una peli més de superherois marvel. Però aquí en aquesta seqüela ja se'ls veu el plumero: els diàlegs no valen res i els nous personatges tampoc aporten cap novetat. El cameo de Samuel L. Jackson no té cap sentit, i Scarlett Johansson sembla ficada amb calçador. Confesso que mai m'ha agradat aquesta noia; penso que si no fos una superestrella de Hollywood, ara mateix estaria connectada buscant rollo pel Badoo. Ni tan sols Mickey Rourke dóna la talla com a malvat. La única que omple la pantalla és la meva Gwyneth.

Sóc negre, sóc graciós, porto un parche... Què més vols?

"Ah espera! Ens queda el vell recurs de posar Highway to Hell en el moment de llençar els crèdits finals! Així la gent surtirà de bon rollo de la sala! Sóc un crack!", exclamava el director a la sala de montatge.

No, tu el que ets és un fill de puta.

Clash of the Titans

M'ho havien advertit per activa i per passiva. Que no hi anés, que no valia la pena, que acabaria decebut, que tenia unes expectatives massa elevades, que tot plegat era producte de la meva imaginació. Que no hi posés tanta passió, tantes esperances, tants somnis dipositats, tants ous a la mateixa cistella. En definitiva, que acceptés la realitat.

Bé podria estar parlant del partit de dimecres, però no; em refereixo a Furia de titanes, la versió killa d'un clàssic de 1981 amb el mateix nom. Poques vegades he vist sortir gent de la sala a mitja projecció, blasfemant contra els Déus de l'Olimp.

No hauries d'haver deixat la teràpia de fa dos posts

Crida l'atenció un bon repartiment, on tornen a coincidir Liam Neeson i Ralph Fiennes quasi vint anys després de La Lista de Schindler. Precisament, en Fiennes podria recuperar el rol de comandant nazi de llavors per uns instants, i executar a sang freda el seu mànager, allotjant-li 3 o 4 bales al crani (per si de cas).

Resumint, ¿Colega dónde está mi pegaso? és massa infantil, massa digital, ni rastre d'èpica ni vida intel·ligent per enlloc. D'acord, Io i Andrómeda estan per veure-les en 3D i 4D si cal, i algun enfrontament sí que té certa gràcia, però no és suficient per aguantar 108 minuts de videoclip MTV amb l'amic Sam Avatar Worthington posant cara de semi-déu.

Per cert, la vaig veure en 2D perquè era l'única opció al cine. Targeta groga per yelmo icaria.

Un gerontofílic suelto per l'eixample

Donat que aquesta puta merda de blog és el més semblant que tindré mai a un diari personal, hi abocaré alguns pensaments i/o vivències que no voldria que caiguessin en l'oblit.

El cas que exposaré a continuació pot resultar molt inquietant, me incluyo. Que ningú em malinterpreti, la gent gran mereix tot el nostre respecte, admiració i atenció; però això passa de castany fosc.

Al gimnàs del costat de casa hi ha un tio, que no deu tenir més de 30 anys, que només parla amb socis que ja han superat l'edat de jubilació amb escreix. Cada vegada que me'l trobo a la sala de màquines no puc evitar seguir-lo amb la mirada, i contemplar amb estupor com única i exclusivament es relaciona amb el selecte club de posseïdors de la Targeta Rosa. D'acord que és un gimnàs vell-friendly, però sempre hi ha algú que conserva la dentadura amb qui xerrar, i en qualsevol cas sempre queda l'opció de mirar constantment al terra com faig jo. En canvi, aquest noi passa tot el matí donant conversa a veterans de la guerra civil (americana).

Mira si es buena persona, direu. Doncs no dic que no, però fins a cert punt.

Hola maca... Treballes, estudies, o agonitzes?

L'altre dia, als vestidors, vaig ser testimoni directe d'un pas més en aquesta escalada de perversió. El jove va proposar a un d'aquests samaranchs d'organitzar un soparet tots els colegues del gimnàs. M'és impossible visualitzar la quedada i posterior fiestuki.

Darrerament he patit terrors nocturns relacionats amb aquest tèrbol assumpte, agreujats avui per la visita a la Fira de la Terra (que mereix un post, no, un blog per ella sola).

Tan sols espero exorcitzar així els meus dimonis interiors i poder dormir tranquil d'una vegada per totes.

Five minutes of heaven

Me l'han tornat a clavar doblada. Aquesta vegada, arribava tard i quan vaig arribar davant les taquilles ja m'havien tret l'entrada. A bot pront, vaig rebre la notícia com una puntada als ous executada per Zlatan, ja que em disposava a gaudir de Furia de titanes. Que també hi surt Liam Neeson, però vestit de Zeus i tirant kamehames en 3D, no menjant-se l'olla per superar la seva etapa de pistoler de l'IRA.

Fent teràpia després de participar a La Amenaza Fantasma

Sense embarg, cal dir que Cinco minutos de gloria va resultar una agradable sorpresa. Ens explica l'estremeçedora història d'un home que va presenciar l'assassinat del seu germà per part d'un terrorista, i el retrobament entre tots dos 33 anys després. Si bé en Liam Neeson està impressionant, és l'altre protagonista (un tal James Nesbitt) qui es menja la càmera.

No se la perdin.