Benvingut Benet XVI

Aprofito que aquest blog ha perdut completament el nord per donar-li l'estocada definitiva: un apunt a favor de la visita papal. Abans de res, he estat cercant pel google algú que m'expliqués els motius concrets per rebutjar l'acte de consagració de la Sagrada Família. Ningú m'ha convençut.

En defensa de la laïcitat? Quan s'hi ha mostrat en contra, el Vaticà? Durant la Inquisició, fa 400 anys? Quina bajanada d'argument. Doncs estic convençut que tots aquests rebels s'han casat per l'església.

Despesa de diner públic? No és una despesa, cretins, és una inversió. Mitjans de comunicació de tot el món se'n faran ressó, i la ciutat es beneficiarà d'una campanya de marketing d'abast internacional. Això ho recuperem en un parell d'estius.

Que uns quants capellans han tocat el cul als escolanets? L'amic Benet ja s'ha disculpat, què més voleu que faci?

La culpa es de los monaguillos que se visten como putas

Qualsevol que hagi viatjat més enllà de Bac de Roda sap que la millor targeta de presentació a l'estranger és ser de Barcelona. La gent et mira automàticament amb bons ulls i s'incrementen les probabilitats de follar en un 80-90%. I tot això, a més de que la ciutat ho val, és gràcies a actes com aquest, al pas del Tour, a Woody Allen, a fotos massives de gent en boles, i un llarg etc.

Per tant, demano una mica més de seny i menys rauxa. La rauxa porta a la por, la por porta a l'odi, i l'odi porta a escriure blogs de merda.

Visca el Dia de la Hispanitat

Allò que dèiem. De vegades, els assassinats, els genocidis, les tortures, les neteges ètniques i els esquarteraments estan plenament justificats per evitar mals majors. Sí, és una de les lliçons que m'han ensenyat els meus amics del Partit Nacionalista Serbi.

Doncs bé, estem d'acord en que la matança d'indígenes a mans dels espanyols durant la Conquista va ser tot un encert. De la mateixa manera, el tunning del cotxe del almirante Carrero Blanco per part d'ETA també va agradar a petits i grans en el seu moment.

Li van posar una multa per "saltar-se" un semàfor?

Ja m'estic anant per les branques. El que volia dir és que no ens falten motius per repetir una massacre com la de Hernán Cortés i companyia. Llavors sí que celebraria el 12-O com un patriota espanyol més.

Les cròniques de Sèrbia

Només trepitjar l'aeroport Nikola Tesla, hom s'adona que Sèrbia és un país molt acollidor. He dit acollidor? Volia dir acollonidor, ja que es veu tot molt deixat i cutre, i l'aspecte dels serbis fa pensar que en qualsevol moment rebràs un tret al cap. De fet, gran part de la població ni tan sols vesteix roba de marca. Trist però cert; això està passant ben a prop de la pròspera Europa, senyors meus, i amb el vist-i-plau de la comunitat internacional.

El primer que vaig fer va ser canviar l'efectiu que portava per dinars serbis. Estava una mica preocupat perquè no em vaig enrecordar de treure diners abans de sortir del Prat i tan sols portava un bitllet de 50 €. Doncs bé, va resultar que va ser suficient per menjar, moure'm en taxi, sortir de festa i convidar a un parell de rondes a tota la clientela.

La rotulació en cirílic facilita molt la localització als turistes. FAIL

Belgrad és una ciutat grisa, trista, lletja i bruta, fins i tot comparada amb la Barcelona més socialista. El que més em va agradar és el Danubi, un riu que amaga tanta història i cadàvers amb peus de ciment, a més és la zona de festa gràcies als vaixells - discoteca que s'hi troben amarrats.

Per cert que hi trobaran una gran vida nocturna. Cal dir que la noia sèrbia tipus és espectacular: alta, morena, esbelta, i ulls blaus oceànics. A més, són molt inteligents i tenen un fort caràcter: qualsevol d'elles té més collons que els 7,5 milions de catalans junts.

No hi ha problemes per aparcar. Literalment. FAIL

El menjar és un dels punts forts del país. Per esmorzar, n'hi ha suficient amb un vurek de vedella, un pastís de carn picada i ceba de 300g, que permetia anar tirant durant tot el dia sense haver de menjar res més. Com a molt, un pljeskavica (super-maxi-hardcore-hamburguesa) abans d'anar a dormir. Sensacional.

Els vaixells-cafeteria del riu conviden a passar-hi una estona. FAIL

L'esdeveniment principal del cap de setmana passat havia de ser la marxa de l'orgull gay al centre de la ciutat. Els anys anteriors que s'havia convocat mai s'havia arribat a realitzar a causa de les amenaces del Partit Nacionalista, però aquesta vegada estaven ben decidits a no cancelar-la. Els homòfobs s'anaven calentant (en el mal sentit de la paraula) a mesura que arribava el dia, guarnint les parets de la ciutat amb pintades de Us estem esperant, Orgull gay = Vergonya sèrbia i No a la terra de Sant Sava. L'amfitrió i els seus amics ens van advertir que no hi anèssim: "qualsevol que s'acosti demà al centre és subnormal".

Al fons granades de fum de la policia i en primer pla una nena amb sudadera rosa. fotoFAIL.

Necessitaria un altre post per explicar tot el que va passar durant aquelles hores, així que només diré que l'adrenalina secretada va ser comparable a la del que hagi corregut els sanfermines o desembarcat a Normandia. Pel que sembla, aquesta setmana els serbis estan de festa major.

En fi, hi ha molt a parlar sobre l'assumpte i poc temps. Potser un altre dia.

Laku noc, Beograd.

Un pirado suelto por Belgrado

Així titularien els amics traductors el meu proper viatge si se'n fes una esbojarrada comèdia americana, cosa bastant probable.

Enmig d'aquest allau de deures i treballs que em manen des del cole, fins i tot un superdotat (en tots els sentits) com jo necessita un cert descans de tant en tant. Per això marxo a Iugoslàvia Sèrbia i Montenegro durant uns dies per desconnectar de la rutina. Es veu que aquella gent treballa molt bé el tema genocidis i neteges ètniques, així que provaré d'estudiar les seves tècniques tradicionals per aplicar-les al nostre país i reduïr de manera industrial el nombre de subnormals residents (el 94% de la població aprox.).

Tinc pendent una partida de poker al Casino Royale de Montenegro

No voldria que ningú pensés malament, així que ara que hem fet unes risses, netejaré la meva imatge aclarint el motiu real de la visita: practicar turisme sexual. Amb menors, a ser possible. Uns ho anomenaran "viatge de plaer"; els altres "delicte"; a mi m'agrada més emprar la paraula simbiosi. Pels qui no vau acabar l'ESO, definim simbiosi com l'intercanvi d'interessos entre dos individus de diferent espècie. En aquest cas, elles busquen europeus occidentals atractius i adinerats, i jo busco sexe fàcil. Tots hi sortim guanyant.

Tindran notícies meves la setmana que ve. Sempre que no acabem com els motxileros de Hostel, evidentment.

Antisistema

El darrer post d'aquest blog ha estat retwitejat per Caprabo, la qual cosa m'afalaga i em toca els collons a parts iguals. No era la meva intenció fer-ne publicitat, i el cert és que em sento bastant brut per dins. Per molt menys que això, Kurt Cobain es va fotre un tret al cap (o es va empassar una truita d'heroina, el que sigui) així que avui toca repartir una mica d'estopa per compensar. Era això el que volíeu, que es parlés de vosaltres oi? Oi que sí, fills de puta?

Ups, cada vegada que dic fills de puta el meu cap recorre a la mateixa imatge:

"Matadlos a todos. Dios reconocerá a los suyos"

Anem al gra. L'altre dia estava fent cua a la caixa de Caprabo, per cert darrere d'un conegut personatge televisiu, que es va oblidar de pesar la fruita. Mentre aquest caradura anava a complir el tràmit a la secció de fruites, vaig observar els típics productes que posen just davant la caixa perquè la gent que espera els agafi. Hi havia un jamón deshuesado que em va cridar l'atenció perquè valia 6 eurus per una quantitat relativament gran de pernil. No tenia bona pinta, i la meva veu interior em deia que els productes que es posen allà no són precisament els de més qualitat. Però me'l vaig emportar.

Directe al contenidor marró

Si pogués tornar enrere en el temps, ho faria única i exclusivament per matar la mare del que va decidir vendre aquella merda. He provat de fer-me'n unes torrades per sopar, i només diré que he acabat trucant a telepizza una pizzeria qualsevol per sopar quelcom comestible. He provat de donar el pernil a un gos famolenc que hi havia pel carrer, però després de la primera queixalada s'ha posat a vomitar i se m'ha tirat a la jugular amb els ulls injectats en sang.

Per tant, dóno per finalitzada la publicitat en aquest blog. A partir d'ara només parlaré de Cine, Barça, i Pàtria.


P.D. A no ser que pagueu. Contacteu-me al gmail per negociar el contracte. Gràcies.

Caprabo versus Predator

Ai, volia dir Caprabo versus Mercadona. És el costum.

El fet és que m'he atrevit a traspassar l'última frontera. He anat un carrer més enllà per comprovar si és cert tot allò que diuen del Caprabo. Que és més barat, que els carritos són més lleugers, que les olives són més verdes. Visc la vida al límit i no em vull perdre cap experiència. Anem a pams:

Marques: sens dubte al Caprabo hi trobem una oferta més àmplia i variada. El millor exemple el trobem en el gazpacho Alvalle: m'ha elevat les papil·les gustatives a un nivell d'èxtasi mai conegut abans. És com la píndola vermella de Matrix en format líquid: ara el gazpacho hacendado em sembla vòmit de cabra.

Preu: en aquest aspecte els supermercats valencians guanyen la partida, però per poc. També és cert que Caprabo cobra la bossa de plàstic pels qui anem a comprar tal i com vàrem venir al món, amb l'afegit d'una samarreta de propaganda i uns texans vells. La qual cosa em sembla una magnífica mesura a favor de la conservació del medi ambient.

Aquest és el caixer que li ha cobrat la bossa de plàstic al Predator

Plats preparats: aquí és on la cadena basco-catalana guanya per golejada. Es tracta d'un punt molt important pels joves que no tenim ganes temps de cuinar, així que és bàsic disposar d'una gama de conserves i plats preparats que em permeti variar de menú cada dia de la setmana. Els productes Poll Bo són senzillament espectaculars. Si algún dia em caso, els encarregaré el càtering de la celebració.

Fil musical: radiofòrmula patxanguera en ambdós casos, és a dir, m'encanta.

Caixeres: les caixeres de Mercadona són en general bastant molt una mica chonis, no obstant en tots dos casos són ràpides i eficients.

Conclusions: encara no n'he tret cap conclusió definitiva, però em sembla que allargaré aquest post una mica més i en faré la meva Tesi Doctoral.

Mal servei

Els cambrers de Barcelona i jo mantenim una relació d'amor-odi, però sense amor. Ja he explicat alguna vegada com m'han tocat els collons, però voldria presentar-los al màxim exponent del gènere.

Situem-nos: bar situat a la zona de marina, ambientat a l'estil americà anys 50's, a la cantonada d'on està razz. No és mal lloc per fer una cervesa abans de sortir, o per veure el barça. Doncs bé, quan arribo ja hi ha tres amics que estan sentats i consumint, així que quan passa el cambrer l'aturo amb el clàssic:

- Perdona, que em portaràs una mitjana quan puguis?

Evidentment, la pregunta és retòrica, ja que hom espera que la resposta sigui un sí rotund. Però aquest xaval ja el tinc clissat, i només serveix a les taules on hi ha ties. I no era el cas, així que em respon:

-Mira, hi ha dues taules més esperant, així que aniràs més ràpid si vas tu mateix a la barra.

Ui. Ui ui ui ui ui. No passa res, ignoro completament la resposta i busco amb la mirada algun altre cambrer competent. Però llavors noto com algú em colpeja l'espatlla. Algú em toca sense el meu permís:

- Ehhh! Ehhh! M'has sentit? Que si vas a la barra aniràs més ràpid!

Quan és de nit, vas de festa, i estàs fent unes cerveses amb els colegues, ningú té ganes de cabrejar-se. A més, inmediatament un amic molt més astut que jo va demanar les mitjanes corresponents a una espècie de Natalie Portman que passava per allà, que les va portar en menys de 15 segons i em va calmar els ànims amb una sola mirada.

A la segona va la vençuda

El cert és que pensat fredament el nano tenia raó. Hauria d'haver anat a la barra, demanar una estrella i, valgui la redundància, estrellar-la al cap del subnormal.