Donat que la qualitat general de la cartellera és de nivell Hacendado (Woody Allen em comença a fer por), vull reflectir aquí quelcom que fa dies que em ronda pel cap.L'altre dia em vaig veure obligat a agafar el metro, mitjà de transport que tothom sap que cal evitar. Resulta que un jove (a jutjar pels seus trets físics, probablement d'origen sud-americà) seu al meu costat i decideix amenitzar el viatge a tot el vagó, mitjançant la reproducció pels altaveus de la música arxivada al seu telèfon mòvil.
Doncs bé, com és d'esperar, la música era una merda. Però el problema no és aquest. Després d'alguns minuts patint tal agressió acústica vaig adonar-me que... no m'estava molestant!
I és que això mateix ens passa dia rere dia arreu on anem: botigues, centres comercials, consultes del dentista, fins i tot restaurants; tots ens obliguen a passar per l'aro, a sentir la paxangueta de torn, a escoltar el tunait tunait o el gotta feeling fins que et sangra el nas en plan Stewie; així que no em vaig veure legitimat per queixar-me al nano del metro.
El pobre només es regeix pel famós dit de "allá dónde fueres... patada en los cojones".
5 comentaris:
No coneixia el teu bloc fins avui, li he estat fent una ullada i mola. Llàstima de puta paraula de comprovació.
La força evolutiva de l'espècie humana rau en adaptar-se a l'adversitat. O dit d'una altra manera, sabem menjar merda.
El problema és que al final ens acaba agradant.
Per cert, paraula de verificació liationl
Moltes mercès; solucionat el tema de la comprovació.
Ostres! T'hi has ben lluït aquí! La veritat és que molesta molt el soroll de la música dels altres a qualsevol transport públic. I cada dia està més estès: a cada viatge que fas, la musiqueta. I no els diguis res, que encara s'emprenyen! No ho pararà ningú?
La meva ex-companya de pis es dedicava a repartir-los auriculars vells de todo a cien... per desgràcia, se'n va tornar a Euskadi.
Publica un comentari a l'entrada