Després de veure 2012, no puc afegir gaire cosa a la reivindicació que vaig fer en la prèvia.
Avís pel nou lector: està llegint el blog d'un varó adult en plenes facultats que va pagar per veure GI Joe. Cal aclarir que volia contemplar l'enderroc de la torre eiffel a la vegada que s'emporta per davant uns quants francesos. A partir d'aquí, si decideix continuar la lectura, tota crítica posterior serà censurada.
Només remarcar que mantinc la mateixa postura. Vaig passar 157 minuts en què vaig tornar a tenir 7 o 8 anys, recuperant la vella sensació que en el seu moment em van produïr Jurassic Park, Twister o Speed, i no se'm va fer gens llarga. Potser és atrevit anomenar-la la pel·lícula de catàstrofes definitiva, però aquí peta absolutament tot. De fet, el director és conscient de l'animalada que està fotent, i tot plegat està intencionadament exagerat: la destrucció, un concepte tan abstracte, aquí es dedica literalment a trepitjar els talons als protagonistes.
Nogensmenys, és una pel·lícula que no recomanaria, sabedor que la meva és una experiència molt personal, i que el nivell intelectual de tots vostès supera amb escreix el d'un nen de 7 anys o el d'un periodista de deportes Cuatro.
Avís pel nou lector: està llegint el blog d'un varó adult en plenes facultats que va pagar per veure GI Joe. Cal aclarir que volia contemplar l'enderroc de la torre eiffel a la vegada que s'emporta per davant uns quants francesos. A partir d'aquí, si decideix continuar la lectura, tota crítica posterior serà censurada.
Només remarcar que mantinc la mateixa postura. Vaig passar 157 minuts en què vaig tornar a tenir 7 o 8 anys, recuperant la vella sensació que en el seu moment em van produïr Jurassic Park, Twister o Speed, i no se'm va fer gens llarga. Potser és atrevit anomenar-la la pel·lícula de catàstrofes definitiva, però aquí peta absolutament tot. De fet, el director és conscient de l'animalada que està fotent, i tot plegat està intencionadament exagerat: la destrucció, un concepte tan abstracte, aquí es dedica literalment a trepitjar els talons als protagonistes.
Nogensmenys, és una pel·lícula que no recomanaria, sabedor que la meva és una experiència molt personal, i que el nivell intelectual de tots vostès supera amb escreix el d'un nen de 7 anys o el d'un periodista de deportes Cuatro.
Teresa Forcades ha penjat un altre video al youtube en què em dóna suport
La mala notícia és que el director Roland Emmerich ha anunciat que no tornarà al cinema de catàstrofes. És una llàstima, ja que gràcies a ell he vist coses que mai podríeu imaginar. He vist com el portavions USS John F. Keneddy queia sobre el cap del president dels EEUU. He vist com Califòrnia quedava dividida en quesitos, i el parc de Yellowstone esclatar rollo Hiroshima. Ara tots aquests moments es perdran com llàgrimes entre la pluja.
És hora de madurar.
És hora de madurar.
6 comentaris:
Pel proper cop que hagis de gastar diners, m'han dit que Celda 211 és molt bona. S'hi podria anar acompanyat d'un funcionari de presons... A veure si pots fer una crítica positiva d'alguna pel·lícula!
Si veure una pel·lícula d'aquestes característiques et torna momentàniament a l'edat mental dels 7 anys, jo vull veure-la. Si vol dir "passar-s'ho teta amb milers de coses petant al mateix temps", jo vull veure-la. De tant en quant va bé estimular els instints així, i en això no hi veig inmaduresa. Inmaduresa és tenir una criatura perquè toca, quan, com l'Uma Thurman li va dir un dia a en Tarantino, "no és el mateix que fer una barra de pà". I els meus respectes envers els flequers, que encara hi haurà qui ho llegirà tort, això.
En resum, el felicito per l'experiència. És vostè home de paraula, senyor meu (jo encara he de complir la que li vaig donar a mossènyer Anthony S. fa uns quants dies...). Ara que ja tinc la seva opinió estic convençut que l'he de veure. Jo també vull sentir el xute.
Aprofito per respondre a mossènyer Albert B. i R.: Celda 211 la vaig veure a Sitges i realment val la pena. Però és un altre tipus de pel·lícula, evidentment.
Que la Força l'Acompanyi!
Jo tinc ganes de veure-la, però amb aquesta duració és difícil trobar el moment adequat per a fer-ho sense renunciar a altres coses.
La meva pregunta concreta és: la magnitud de la destrucció val prou la pena?
Jo em veuré obligat a anar tot sol a vore-la. Però hi aniré.
Jo ja vaig comentar sobre la pel·lícula, però cal remarcar que veure destrucció és el millor per oblidar-se dels problemes i veure que els tenen els altres. També per comprovar que hi ha gent que està pitjor que tu.
Reclamo més pelis de destrucció.
Mestre Albert: fer crítiques destructives és més fàcil i divertit. En tot cas posa't d'acord amb el funcionari i ja em diràs.
Senyor Merdevalista: en aquest cas, l'animo aferrissadament a veure-la. I tindrem en commpte la seva recomanació, moltes mercès Mestre.
Mestre Markutis: si vol destrucció, en tindrà dues garrafes. Endavant.
Mestre Josep: l'experiència de veure 2012 és com el dragon khan o una perruqueria xinesa, no cal compartir-la amb ningú perquè sigui profitosa.
Publica un comentari a l'entrada